"Tú méteme en tus historias"

Una amiga d'Alaquàs, quan ha vist que jo escrivia en el diari personal, m'ha preguntat si escrivia sobre "històries". Li he dit que, poc o molt, escrivia la realitat, a partir dels meus interessos. En acabant, ho he reflectit així:

"Tú méteme en tus historias" (Nieves). Fins i tot les persones humils volen ser reconegudes com a creadores de la Història. Tothom en forma part."

Hui se celebra el Día Nacional de España, un dia que no puc dir que em resulte indiferent, però, això sí, em fa reflexionar sobre el respecte per les cultures, per les llengües, per la diversitat i, al seu costat, el major grau (o menor) de patriotisme. N'hi ha més d'una classe, de patriotisme? Potser no, perquè en el fons reflectix una mirada més centrada en la cosa particular que en la general o que en la universal.

Durant el meu aprenentatge a Magisteri vaig fruir d'uns mestres que enfocaven, de formes diferents, el tema del valencià o de la cultura valenciana: des de persones nacionalistes, fins a valencianistes, o bé fins a persones que ens empenyien a interessar-nos pels temes culturals valencians (com ara, els artistes de la darreria del segle XIX i principi del segle XX). En qualsevol cas, em fa l'efecte que tinguí sort, perquè es tractaren de mestres moderats, la qual cosa també es manifestava en les seues explicacions diàries. Potser n'hi hagueren, de militants i tot, però eren partidaris del respecte per la diversitat. Des de Pere Riutort o Roser Santolària, fins a Enric Sebastià o Rafa Valls o el professor d'art, el nom del qual no recorde, hi havia un ventall interessant de persones del món de la universitat o de l'ensenyament (de la història, de la llengua, de la didàctica de la història, etc.).

També puc manifestar que u dels regals més joiosos que he pres de Magisteri, l'amor i la recerca de la veracitat, ha influït en la meua vida diària, fins a l'extrem que determinades visions de la història poden resultar incòmodes per al ciutadà mitjà (siga nacionalista, valencianista o castellanista o "españolista"), com ara, traure dades oficials sobre la participació militar valenciana al costat de l'aspirant borbó (l'hereu legítim de la Corona), a terres de l'actual Andalusia, o escriure el nom Felip IV d'Aragó i V de Castella, durant un estudi sobre la séquia de Benàger (2003-2005). Encara el conserve, tot i que no està publicat, però fou presentat a Manises (parcialment).

A més, al llarg del curs 1993-1994 vaig aprendre sobre la tolerància, l'ensenyament real de la història (a Europa i a l'Espanya espanyolista o a la Catalunya nacionalista), els models més clàssics o contemporanis d'ensenyament de la història, mentres llegia articles sobre el respecte per les cultures.

"España" necessita historiadors, polítics, docents i persones del carrer amb interés per la veracitat històrica en lloc de tants actes patriòtics (castellanistes, espanyolistes o "periferistes"). Potser així, a més de centrar-nos tant (o més) en l'interés per l'altre (altruisme, solidaritat, curiositat, creativitat) jugarem a patrocinar i promocionar el que sentim de més a prop i que, no obstant això, també fa possible (perquè així ho és, possible) la germanor amb l'intent de proximitat a la resta de cultures. Aleshores, ens serà més fàcil assumir que, com a valencians, tenim un segon component sanguini de tipus musulmà i un tercer component sanguini de tipus jueu. I aquestes darreres dades aparegueren al Levante-EMV pel febrer del 2009: dades molt interessants, sens dubte.