"Com pot ser que no t'interesse?"

Amb una pregunta com l'encapçalament, els bons mestres aconseguixen que l'alumnat senta l'assignatura com a part seua, que s'interessen pel que aprendran (amb la guia del mestre i amb la seua aportació) i que treballen la curiositat i tot, un element bàsic en la nostra cultura i en el dia rere dia de cada persona, si volem que, com diria Leonardo, no es rovelle.

La curiositat empeny la persona a descobrir, a fruir d'eixe grau d'atreviment que col·labora amb unes gotetes de por (clau per a no precipitar-se), a buscar noves relacions humanes, a indagar sobre la matèria que aprén, a comprovar que tot és important en el dia rere dia (mas que no puguem contindre-ho, però sí aspirar a saber més per mitjà de la nostra curiositat, normalment molt treballada durant la infantesa).

Com a exemple personal diré que al llarg del curs segon de Magisteri, el professor Enric Sebastià se centrà molt en l'emfiteusi i jo no em vaig mostrar indiferent... perquè a la finca hi havien distints exemples i, a més, durant el curs, un matrimoni passà a viure en una condició no emfitèutica... sinó capitalista, la qual cosa rompia amb un model econòmic diferent a eixes pervivències històriques que hi havien en els tres pisos de la finca. Emfiteusi (en grec, jo empelte) és un sistema econòmic, medieval, que se centra en la coerció extraeconòmica, les relacions entre el propietari dels béns i qui en fa ús, una economia de subsistència, etc. És això que de manera incorrecta diem "arrendaments històrics" i que a mitjan dels anys norantes (segle XX) afectava a la mitat dels lloguers de la Ciutat de València, segons dades del diari Levante-EMV.

Quan anys a venir (2003-2005), faig un estudi sobre les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740, i en què figuren moltes dades sobre l'emfiteusi (des del punt de vista agrícola i d'administració agrícola), vaig insistir en què encara continuàvem amb formes d'economia medieval i que, potser dure més temps del que alguns propietaris voldrien: és un sistema centrat en els costums ("consuetudinari") i, com moltes vegades sentim a terres valencianes, "Les costums fan lleis"... i, moltes vegades, més fortes que els intents de canvis legals.

No ens estranye, per tant, que moltes lleis siguen obsoletes, inútils o ineficaces: les persones fem els pobles i els pobles tenen costums. Dissortadament coneixem pobles que comencen a desaparéixer, la qual cosa és una manifestació de l'esperit d'indiferència (del sistema capitalista, fortament competitiu) per la riquesa cultural.

Finalment aprofite el tema, el dret consuetudinari, per a fer una crida al respecte pels pobles, per la dignitat de les llengües (un element molt lligat als pobles) i per l'acceptació de les persones (des del respecte per la diversitat). Podem fer molt... amb esperit creatiu i de superació.