Al nivell de cadascú

Fa unes hores somiava amb l'històric segrest de l'exfutbolista Enrique Castro ("Quini"), una persona que passà per dos equips de futbol, l'Sporting de Gijón i el FC Barcelona. Durant alguna sessió davant del jutge (pel seu cas), manifestà la síndrome d'Estocolm, és a dir, el reconeixement cap a la "bondat" dels seus segrestadors. Doncs bé, aquest exemple ens pot il·lustrar per al món de l'ensenyament, perquè ens presenta un cas en què la persona, com molts estudiants, necessita ajuda per a afirmar-se i deixar cada cosa al seu lloc: si és una actitud A, ho és del grup A, no del A+ (per fer-ho de manera simple).

Així, quan un mestre té diferents nivells de formació al davant, pot adoptar alternatives ben diferents:

1. Marcar un ritme únic.
2. Adoptar el nivell de les persones més tímides o que participen menys.
3. Adoptar un nivell competitiu.
4. Fer algunes sessions privades amb cada alumne, bé al despatx, bé a un bar o restaurant (guanyarem informalitat i proximitat) al llarg de l'any (o una com a mínim).
5. Adoptar una línia molt creativa.
6. Adoptar una posició a favor dels que tenen més facilitat per a memoritzar i reproduir.
7. Fer classe a distints nivells.
8. Proposar la formació de grups heterogenis (amb persones de distint origen, nivell, edat, experiències).
9. Col·laborar en l'exposició de formes de grups i en acabant deixar que les colles nasquen amb espontaneïtat.
10. Fer classes davant d'un hipotètic estudiant que necessita ajuda, és a dir, partir d'un nivell intermedi o bàsic per a evolucionar cap a posicions més complexes (convé emprar el diccionari, de sinònims o no, ensenyar a llegir un llibre o un article periodístic, ensenyar a trobar la bellesa d'una fórmula matemàtica, ensenyar a sentir la química com una part essencial de la persona, etc.).
11. Ensenyar la persona a afirmar-se, a sentir-se plena de les classes, a compartir l'ensenyament i l'aprenentatge, a col·laborar junt amb el docent en eixos instants en què qui instruïx i tot també necessita ajuda, a aprofitar el que s'aprén a classe per a traslladar-ho a la vida diària, a sentir la Universitat (com un espai viu, en contacte amb la societat, intermediari entre el carrer i determinades institucions polítiques, econòmiques, científiques, organitzatives, humanistes, del camp de l'art o l'esport, etc.).

Podem dir, en resum, que si el mestre i l'alumne s'ajuden i s'afirmen, prosperen com a persones, perquè la determinació és u dels aspectes claus del dia rere dia i, a vegades, va acompanyada d'eixe intercanvi d'habilitats, creences, idees, actituds, valors, experiències, formes de ser, etc. que facilita la nostra evolució en el camp emocional i que ens permet deixar una botella A en el lloc per a les botelles A, no per a les botelles A+ i, per tant, ser més independents.