dimecres, 14 d’octubre del 2009

Al nivell de cadascú

Fa unes hores somiava amb l'històric segrest de l'exfutbolista Enrique Castro ("Quini"), una persona que passà per dos equips de futbol, l'Sporting de Gijón i el FC Barcelona. Durant alguna sessió davant del jutge (pel seu cas), manifestà la síndrome d'Estocolm, és a dir, el reconeixement cap a la "bondat" dels seus segrestadors. Doncs bé, aquest exemple ens pot il·lustrar per al món de l'ensenyament, perquè ens presenta un cas en què la persona, com molts estudiants, necessita ajuda per a afirmar-se i deixar cada cosa al seu lloc: si és una actitud A, ho és del grup A, no del A+ (per fer-ho de manera simple).

Així, quan un mestre té diferents nivells de formació al davant, pot adoptar alternatives ben diferents:

1. Marcar un ritme únic.
2. Adoptar el nivell de les persones més tímides o que participen menys.
3. Adoptar un nivell competitiu.
4. Fer algunes sessions privades amb cada alumne, bé al despatx, bé a un bar o restaurant (guanyarem informalitat i proximitat) al llarg de l'any (o una com a mínim).
5. Adoptar una línia molt creativa.
6. Adoptar una posició a favor dels que tenen més facilitat per a memoritzar i reproduir.
7. Fer classe a distints nivells.
8. Proposar la formació de grups heterogenis (amb persones de distint origen, nivell, edat, experiències).
9. Col·laborar en l'exposició de formes de grups i en acabant deixar que les colles nasquen amb espontaneïtat.
10. Fer classes davant d'un hipotètic estudiant que necessita ajuda, és a dir, partir d'un nivell intermedi o bàsic per a evolucionar cap a posicions més complexes (convé emprar el diccionari, de sinònims o no, ensenyar a llegir un llibre o un article periodístic, ensenyar a trobar la bellesa d'una fórmula matemàtica, ensenyar a sentir la química com una part essencial de la persona, etc.).
11. Ensenyar la persona a afirmar-se, a sentir-se plena de les classes, a compartir l'ensenyament i l'aprenentatge, a col·laborar junt amb el docent en eixos instants en què qui instruïx i tot també necessita ajuda, a aprofitar el que s'aprén a classe per a traslladar-ho a la vida diària, a sentir la Universitat (com un espai viu, en contacte amb la societat, intermediari entre el carrer i determinades institucions polítiques, econòmiques, científiques, organitzatives, humanistes, del camp de l'art o l'esport, etc.).

Podem dir, en resum, que si el mestre i l'alumne s'ajuden i s'afirmen, prosperen com a persones, perquè la determinació és u dels aspectes claus del dia rere dia i, a vegades, va acompanyada d'eixe intercanvi d'habilitats, creences, idees, actituds, valors, experiències, formes de ser, etc. que facilita la nostra evolució en el camp emocional i que ens permet deixar una botella A en el lloc per a les botelles A, no per a les botelles A+ i, per tant, ser més independents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada