Dia rere dia tinc l'oportunitat de veure la gran importància del sentit de l'humor, no sols en les relacions interpersonals, sinó també en el món de la política o l'ensenyament. Recorde que u dels meus millors mestres, Enric Sebastià, en tenia i, així, un dia digué a un alumne que per favor no intervinguera més... perquè volia que la resta de la classe també ho fera. El meu company es rigué i tot.
No era el primer mestre que ho feia: un històric professor d'ètica, durant els meus anys com a estudiant d'institut, em contà que la redacció que vaig fer sobre el llibre "Un món feliç" li resultà incòmoda (ací emprí una imatge premiada com a Pulitzer... i ben sarcàstica, atenent al context). Tot i això, m'ho digué somrient i també rient.
Com veiem, hi ha bona relació mestre-alumne (i intuïsc que més pròxima i tot) quan l'humor participa del procés d'aprenentatge/ensenyament. Un històric lexicògraf, amic de la cacera i també de les rondalles valencianes, Enric Valor, també va compartir el seu sentit de l'humor durant una exposició feta un dia a Magisteri, mercé a l'interés de Roser Santolària (la persona que feu d'intermediària i assolí que el poguérem escoltar). Fins i tot ens encoratjà a continuar la tasca que diferents persones del món de la cultura valenciana i valencianista havien mamprés des de feia més de trenta anys. Gaudírem d'eixe temps, com també dels valors i actituds que mostrà,... persones "de dretes" i tot.
Igualment, durant el curs primer de Magisteri, un històric estudiant de Geografia i Història, actualment meteoròleg, ens contà batalletes internes d'un important mitjà de comunicació valencià, el qual no citaré ací, per respecte a la intimitat. Encara recorde una pregunta, amb molta ironia, feta per un company... La resposta, potser ben sincera, acompanyava el somriure i un riure "a dos bandes" (públic i orador).
També tenia bon humor, en les seues reserves, un mestre de valencià, Pere Riutort: ens presentà una carta al director en què un home gran demanava que, per favor, publicaren una fotografia de Joan Fuster... però sense el clàssic cigarret. N'havia fet més de setanta, el lector...
Un altre professor, i també de valencià, un dia, mentres parlava sobre l'essa sorda i la sonora, es rigué després d'haver dit una frase amb moltíssima espontaneïtat: "...dos ous. Vull dir, dos sous."
Un estudiant, a més d'aprendre i de participar, com el mestre, també és interessant que se senta en unes classes en què l'humor també apareix algunes vegades..., bé "per equivocació" (és a dir, sense buscar-ho), bé amb espontaneïtat, bé per mitjà de la gràcia i l'oportunitat. O per curiositat! ("Tu apellido es 'Sevilla', pero... ¿eres de Sevilla? // Sí, de Sevilla // Ja, ja, ja..."). L'últim exemple, tingué lloc al curs tercer de Magisteri, durant una sessió d'història contemporània, sota el mestratge d'Enric Sebastià Domingo.
Fer repàs d'un tema com l'humor i de la seua presència en el món de l'ensenyament ens ajuda a revisar esquemes mentals i a benveure un element tan bàsic i que contribuïx a millorar l'ambient en una aula, com també ho fa durant les relacions socials i... quan u actúa sol i tot. Així, en qualsevol moment ens podem riure i tot del trencall d'un vidre, en lloc de fer tot un cerimonial. Nosaltres tenim la primera oportunitat. Gràcia o desgràcia?: humor.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada