Dignificar l'ensenyament de la història

Quan he llegit l'article "El desfile" (El País, 13 oct. 2009, p. 13, Miguel Ángel Aguilar), he tornat a sentir part de les classes de didàctica de la història amb què el professor Rafa Valls ens formava perquè fórem persones més altruistes, universals (mentres valoràvem el que ens era pròxim), oberts a cultures ben diferents a les peninsulars que predominaven en aquells anys (primeria dels anys norantes del segle XX), etc.

També he sentit una necessitat de parlar de nacionalisme castellanista o "españolista", tan comparable a la resta de nacionalismes com la carlota color taronja a la safanòria color taronja, mas que una siga carlota i l'altra... safanòria. La qüestió és deixar clar les coses i que no ens intenten fer com al clàssic ruc que pretenen que camine cap a la carlota...

Quan una persona supera la majoria d'edat, en el camp de la història, deixa arrere frases emotives com les que exposaré i, en el seu lloc, prioritza els intercanvis culturals, la riquesa dels pobles de la Terra, els punts en què coincidixen (la qual cosa no impedix el respecte per les diferències), les aportacions populars i individuals a la família humana, la revisió de la història xovinista (la patriòtica), etc. i camina cap a formes pròpies de persones que estimen el patrimoni universal i el respecte per la individualitat (la singularitat). Ací teniu algunes de les frases de l'esmentat article:

"La bandera proviene de un concurso convocado por el rey Carlos III para distinguir mejor los buques de su Real Armada. Lástima que fuera tan tarde, porque los grandes momentos de nuestra historia desde la Reconquista, la gesta de los Almogávares, la del Gran Capitán en Italia, la del marqués de Spínola en Flandes o el descubrimiento y conquista de América se hicieron bajo las banderas del Rey Nuestro Señor o de sus dominios, sin referencia alguna a la rojigualda."

Aquestes línies que, com haureu comprovat, no encaixen en la meua forma de presentar la història ni de tractar l'ensenyament, semblen d'altres èpoques de la història d'Espanya, potser dels primers anys del franquisme o d'algun llibre d'història de principis del regnat d'Alfons XIII (pel 1905 si fa no fa): exaltació dels personatges, estil literari, reduccionisme històric, simplificació de dades, etc. Però són línies publicades per un periòdic "d'esquerres" (?), independent i més coses per a dormir-se en el passat, la qual cosa diferix molt de l'esperit de la revolució positiva o del món dels valors, de la solidaritat entre els pobles, de l'interés per l'altre i d'actituds obertes que es cerquen la proximitat entre les persones i el sentit de germanor.

Finalment diré que les armes mai no han unit les persones ni els pobles, però sí ho ha fet la cultura dels valors i cap a la germanor entre els pobles, les nacions, els estats i fins i tot les xicotetes localitats de la Terra. A vegades, quan passem per l'entrada a un poble, tenim l'oportunitat de llegir "Localitat agermanada amb la vila / ciutat / població de...". Tant de bo treballàrem més les relacions humanes interestatals o internacionalistes, bé per mitjà de l'esperit creatiu, bé per mitjà de la tolerància que va més enllà de la simple admissió d'una forma d'actuar distinta a la més comuna entre nosaltres (en el sentit col·lectiu i... en l'individual).