El plaer de ser estudiant continu

Una de les coses que més joia em proporciona cada dia és sentir-me estudiant, és a dir, aprenent, per mitjà de la curiositat i de l'accés a articles que ajuden a tindre una imatge més completa del que en algun moment pots haver intuït i deduït. Per exemple, el tema de la realitat social a Espanya, indirectament exposada en algunes de les entrades d'aquest bloc, un poc a través de la revisió de la història de segles arrere o del segle passat, un poc a través de detalls actuals. El fet és que impulsa a continuar la faena d'aprendre, una de les més belles per al mestratge.

Què he aprés hui? Després de la lectura de l'article "El subdesarrollo social de España" (Vicenç Navarro, diari Público, 22 oct. 2009), m'he tornat a sentir, prou, aquell històric estudiant de Magisteri que estudiava i tractava en classe de filosofia (2n curs) temes socials d'actualitat, com ara, el tractat de Maastricht vist des de diferents sindicats espanyols (bascos i tot), la filosofia per a xiquets, la dona i les condicions de treball, el sistema polític que hi havia a Espanya (de manera indirecta, per mitjà de la Declaració Universal dels Drets Humans)... o, un curs després, i amb la mateixa professora, el món de la publicitat i els jocs infantils a nivell de la Unió Europea (segons informació oficial), etc.

I què vaig aprendre ahir, durant unes converses informals al carrer? Que potser hi hagen moltes persones que preferixen que u els faça la faena, que u pense per elles o que u els done les solucions (?), per exemple, abans que passar a fer tècniques que són útils per a desbloquejar la ment i obrir-la en el món de la creativitat (i, per tant, de les alternatives a la situació econòmica actual, a nivell individual i a nivell col·lectiu), com ara, la pluja d'idees, en què donem entrada a tot el món de l'espontaneïtat (excentricitats i tot)... perquè sabem que només un 5%-10% de les idees inicials (o fins i tot de les idees que finalment faran possible l'eixida d'alguna idea pràctica... fruit de la mescla, per exemple, d'algunes...) van avant. ¡Senyors, el 5%-10%! I això ho repetixen publicacions sobre creativitat o de revistes com Emprendedores.

També vull remarcar que em pareix útil aprofitar informació empresarial (per exemple, sobre com fer barates) per a aplicar-la a nivell de carrer. Això sí, necessitarem fer un paral·lelisme, un desplaçament entre el punt de partida (la informació base, intercanvi entre empreses) i el punt d'arribada (el cas particular i no empresarial) i analitzar què podem aprofitar. I tot requerix creativitat, mirar les coses des de diferents prismes, posicions i de diferent forma... I, com he escrit més d'una vegada, eixe és u dels punts febles de la societat espanyola, almenys en la seua majoria, perquè sempre hi han excepcions.

En resum: una societat creativa empeny amb més facilitat el present d'un país (o d'un estat o d'una comarca) cap a objectius vitals en què la realitat i l'optimisme són amics i companys de la mateixa corda i en què l'esperit de superació i de revisió històrica pot fer millorar les estratègies d'actuació. Com a persona, prime més el procés que el resultat final, perquè considere que si som voluntariosos en el primer punt, el segon vindrà, amb espontaneïtat, en algun moment: la faena de hui és la gran collita productiva de demà.

Nota: Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i director de l'Observatori Social d'Espanya.