La intimitat en el segle XXI

U dels meus principis, és a dir, d'allò que és prioritari per a mi i que forma part de l'esquema de vida diària, la intimitat, és u dels punts que convé conservar en aquest segle que ja hem començat. Hi han hagut casos en què s'ha fet un ús indiscriminat de la fotografia d'una persona, com tinguérem ocasió de llegir uns mesos arrere amb una de les persones del grup parlamentari espanyol Izquierda Verde (mescla de Izquierda Unida i una coalició ecologista i d'esquerres de Catalunya), fins al punt de sentir violada la seua intimitat.

I escric tot això, entre altres, amb el record d'una frase que em deia una persona, segons la qual era imprescindible dir el nom de les persones per a donar fiabilitat a un text o no escriure'l si no havies demanat permís. Però, com ja comentem dies i dies, considere bàsic protegir la persona dels seus drets i garantir que complix les seues obligacions.

Vull afegir que una de les obligacions morals, conservar la intimitat mentres no es demane permís o no se'l reba, té una opció (una tercera) més creativa (al meu parer) i, al mateix temps, pràctica i positiva: fer ús de paraules noves, noms diferents al real i que són habituals, canviar l'adreça de la població en què viu o ha viatjat, etc. O, en quart lloc, canviar la professió i tot.

No es tracta de mentir de manera incondicional, sinó de fer que la persona conserve la seua intimitat i, alhora, se senta dignificada per la persona que fa ús de la informació privada. Igualment crec que, si hem aplegat fins ací i, a més, hem observat que el que més ens importa és la informació que els noms i detalls a què hem accedit sense permís..., el més moralment correcte és actuar amb sensibilitat, en lloc de fer les coses amb una sinceritat sense pietat o amb una naturalitat que se'n va de mare. És una altra manera, i flexible i espontània, de compartir l'amistat amb la persona.

Així, conec un estudi lingüístic en què l'autor actua així amb els protagonistes, llibres que recomanen (en part) prendre aquest estil de comunicació (com ara, u de Dale Carnegie sobre oratòria) i d'altres en què ens inviten a fer ús del pronom hom quan volem dir el pecat però no qui peca.

Finalment direm que, ben diferent seria, per exemple, canviar informació que fóra real, d'accés públic, oberta al públic (per exemple, la vida d'Albert Einstein) i falsificar o manipular intencionadament dades. O fer una tesi doctoral i no indicar les fonts reals (humanes i tot). Això sí, si hi han persones que, voluntàriament han participat i que, a més, ens han concedit el seu permís per a publicar el seu nom (amb cognoms i tot, si així fóra)... les portes estan obertes.

En resum, es tracta d'un tema d'actualitat i en què hi ha poc a escriure, llevat de la conveniència de tindre les idees clares i un estil de vida lliure, creatiu i respectuós amb les altres persones, com també amb el que fem i amb nosaltres. Això és fonamental.

Quina política portaríeu, si creàreu un "facebook" (llibre de cares, literalment)?