No és menester ser doctor honoris causa...

No és menester ser doctor honoris causa per cap universitat per a ser una persona interessada pel poble, per la cultura, per la llibertat, per l'humor i la diversió, per la responsabilitat, per l'educació cívica i moral o, per exemple, per la relació positiva entre ciència i benestar social.

Tampoc no és menester tindre estudis universitaris per a ser un investigador i fer un estudi de qualitat, entenent per "qualitat" "que busca la veracitat, l'objectivitat, la formació lliure, que partix acompanyat de creativitat i que, per damunt de tot, es fa amb amor, amb vocació, amb plaer i espontaneïtat i que transmet el que u realment prima en la seua vida" (íntima, social, professional, familiar, laboral...).

Tampoc no és menester traure notes ben altes per a ser un estudiant fascinant i admirador del que u rep, bé a la universitat, bé a qualsevol nivell de l'ensenyament formal, bé en qualsevol àmbit educatiu (casa, família, barri i població; comunitat històrico-cultural; humanitat).

Crec, com també fan alguns amics meus, que el que realment acompanya a la persona que viu amb llibertat, atenent als seus principis, valors, creences, amb esperit positiu i de millora, amb interés per la societat (participar en ella amb benevolència), sentit de la solidaritat i la gratitud, etc. és, entre altres, una senzillesa palpable en les relacions humanes (humor positiu i tot). I crec que això ha sigut molt comú entre les persones considerades popularment com a "genis", per exemple, Einstein, una de les persones de què més he pogut llegir ("Einstein. Su vida y su universo", Walter Isaacson, Ed. Debate, 1a ed., set. 2008). Si l'humor ens obri més la creativitat i les relacions socials, la senzillesa ens fa més humans i més rics interiorment, la qual cosa ens fa més lliures i oberts a la Humanitat i a la diversitat. Almenys, així ho veig ara.

Que tingueu un bon dia.

Quins nous reconeixements introduiries, a nivell universitari, si fores el rector? I quins deixaries a banda? Per què?