divendres, 7 de maig del 2010

El somriure universitari

A prop de l'ordinador en què escric aquestes línies hi ha una fotografia d'una xiqueta (o d'un xiquet) amb un somriure que ens ensenya les dentetes i tot, això és, amb un somriure natural, espontani i sincer.

Potser recordem algun passatge en què hem pogut compartir el somriure (o sentir-lo) amb persones que exercien el seu mestratge (o que el feren... o al revés) i que ens impulsaren a fer camí, bé com a investigadors, bé com a alumnes, bé com a mestres, bé com a tècnics, bé com a clowns, etc.

Considere molt important el somriure, sobretot la seua recuperació en el món adolescent, juvenil i adult, de la mateixa manera que també crec que és important la incorporació de l'humor o de l'alegria durant el procés d'ensenyament i d'aprenentatge.

Si consultem informació sobre el somriure, la joia, l'humor, etc. podem aplegar a la conclusió que podem contribuir a crear una societat més joiosa, més informal, més espontània, més oberta a l'alegria de viure i de sentir-nos partíceps de l'optimisme i del procés d'aprenentatge continu. La universitat, com a lloc d'interacció amb la societat (com les persones), si volem que ajude a viure en una societat més creativa, necessitem que estudie les propostes que ixen de persones amb esperit de millora, de superació i que s'oferixen com a voluntàries a la societat, com aquells dos mestres de Magisteri que, deu anys després (o més!), obriren les portes perquè la seua orientació poguera ajudar-me a crear dos estudis diferents. Mestres així necessita la societat..., fins i tot dels que fan costat o encara promouen una educació lliure i alternativa... amb 94 o 96 anys i tot, com un cas real que va aparéixer al diari "El País" potser a mitjan dècada dels norantes: una dona que encara feia de mestra amb més de noranta anys...

Quins beneficis considereu que podria tindre la incorporació del somriure, com de l'humor, a les sessions universitàries, si més no, en els projectes educatius dels mestres més avançats en el camp de la pedagogia i la creativitat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada