Renovar esquemes pedagògics

Despús-ahir vaig tindre la sort de veure i raonar una dona que durant el curs 1998-1999 assistí a unes sessions de valencià per a persones adultes i que les dirigia jo, perquè les dos persones que anaven per davant de mi no podien. És a dir, de rebot. Li preguntí el nom, perquè considere que és una de les primeres coses que m'agrada saber, ja que sí conservava el record visual. Quan se me va presentar (des d'ara, Maria, nom fictici), ella començà a recordar la felicitat que sentia durant aquell curs i la sensació d'aprofitament.

Ara bé, no tot ha de ser una mirada cap al passat, encara que si el mirem per a recordar els punts positius, de pas, podem fer una renovació d'esquemes d'ensenyament (pedagògics) i, així, fer un lleuger exercici d'autocrítica, això és, d'anàlisi tranquil·la i realista:

1. Què feu possible que l'alumnat sentira satisfacció?
2. Per què Maria remarcà tant, en l'expressió de la cara (llenguatge gestual), l'amor del mestre per l'ensenyament?
3. Per qùè Maria trobà a faltar un curs següent?
4. Per què Agnés, una altra dona d'aquell curs, també conserva bon record?
5. Què fa que un alumne estime un mestre?
6. Què fa que un mestre estime un alumne?
7. Què fa que hi haja reciprocitat entre alumnat i mestre?
8. Quan cal aplicar la lògica, el món realista, les ciències... i quan la imaginació, l'emoció, les arts?
9. Què fa que un curs tinga èxit?
10. Quin és el motiu pel qual encara hi ha confiança entre mestre i alumne durant una conversació informal, per exemple, quan l'històric mestre remarca que li ha agradat el llibre "Pídeme la luna" i el presenta com a interessant?
11. Com s'explica que poc després de presentar-se ambdós, renasca una mena de diàleg i de passió pel saber, això és, curiositat?

Personalment crec que els bons mestres, i també les persones com Maria o Agnés, tenen un interés molt especial pel que aprenen i, a més, tenen un somriure fàcil, durant les sessions i fora, a més de sensibilitat. Igualment vull insistir en la gran importància que atorgue a l'humor, una de les qualitats més presents en Maria i que, a hores d'ara, i a diferència d'aquell curs, sí considere imprescindible per a ensenyar. És més, impulse i crec essencial l'ensenyament de l'humor com a mitjà educatiu i pedagògic.

Com haurà observat la lectoria, també he fet canvis considerables des d'aquells temps. Així, he passat de tindre l'humor com un element reservat per a xicotets moments, a tindre'l com un component que estimula i promou el pensament creatiu, l'obertura mental i, per què no, la reflexió i la presa tranquil·la de decisions. Convé recordar que després de posar en funció la nostra maquinària humorística, solem actuar amb respostes millors, més originals, més estudiades, més relaxades i... més alegres. L'ensenyament alegre estimula l'aprenentatge i les relacions mestre / alumne. Els meus millors mestres (no sols de Magisteri) solien tindre molt bon sentit de l'humor i una joia espontània, la qual cosa feia més fluïda i flexible la classe, en lloc de semblar una hora més que has de complir si vols aprovar. Per això, a més d'assistir, delectaves del temps compartit (amb la companyia de diferents alumnes i amb el docent).