La importància de les biografies

Si tenim a l'abast biografies de persones molt conegudes a nivell mundial, com ara, Einstein, Gandhi, Mme. Curie o Leonardo, podrem aprofitar-les per endinsar-nos en el món emocional de les persones i, així, aprendre a partir de les seues experiències. Observarem que, com nosaltres, també foren alumnes i aprenents, també tingueren emocions, sentiments, una vida interior, una vida social, humor, sensibilitat, etc. En resum: que eren tan persones com nosaltres i que, contra el que oïm de manera habitual, "no hi ha cap persona per damunt de cap altra... ni per baix".

Com haureu observat, ja ens ha eixit un tema nou: l'horitzontalitat, el sentit de la igualtat. Durant la lectura esplaiada i tranquil·la d'un estudi fet sobre la vida d'Albert Einstein (elaborat per Walter Isaacson) vaig veure tres nivells en eixe científic: el social (era una persona fortament sensible i amb bon humor), el de la fama (a vegades l'obligava a canviar per sentir-se lliure) i el científic (una persona apassionada pel que feia i interessada pels efectes de les seues històriques investigacions i hipòtesis o teories).

També cal insistir que les biografies són interessants quan aporten informació veraç, amb sentit pràctic o quan ens ajuden a treballar l'esperit creatiu, la inspiració, les capacitats interiors (en tenim moltes!), el pensament lliure i l'afany de contribució a la societat (de manera altruista o per mitjà del compromís). De la mateixa manera que la societat, per mitjà de la recaptació i de l'interés polític (o familiar) per l'educació, ens ha facilitat l'accés a la Universitat i que aconseguim acabar els estudis universitaris, crec que nosaltres -els històrics alumnes universitaris amb titulació- tenim l'obligació moral de tornar-los el favor. Així, si un alumne, després de cloure els seus estudis universitaris, transmet els seus valors, principis, sabers, actituds, etc. a la societat..., al meu parer, contribuïrà a la millora de la qualitat social, del nivell de cultura, de la dignificació de la Universitat com a motor de la història social i de la societat com a motor de la Universitat.

Es tracta, per tant, d'una espècie de simbiosi, imprescindible en un estat, Espanya, que al llarg de la seua història (iniciada des del segon terç del segle XIX, quan es constituïx jurídicament) ha dedicat poc a l'ensenyament (a tots els nivells), a la recerca tècnico-científica (Santiago Ramón y Cajal fou un activista que preferí romandre ací a contribuir a la fugida de cervells), a l'educació humanista i ecològica, als concursos artístics (des dels literaris fins als fotogràfics), a la investigació científica (des de la històrica fins a la sociològica o eròtico-sexual o l'educativa), etc.

Un altre motiu pel qual considere interessant les biografies de persones "famoses" és perquè poden ajudar a acceptar, amb les mans obertes i amb la ment, que totes les persones som humanes, que tenim registres diferents als que desitjaríem (això que tradicionalment diem "fracasos", és a dir, resultats que preferiríem que foren d'una altra manera) i que totes, totes, totes ens equivoquem. "Errare humanum est" vaig llegir una vegada, és a dir, equivocar-se és humà. Per això la relació mestre / alumne és més positiva quan se centra en els registres intermedis, en els intents, en l'avanç progressiu i fruit de l'esforç personal, en l'esperit creatiu de la persona (canvis d'actituds, de valors, etc.), en el sentit de la perseverança i, com diria Mario Benedetti (poeta uruguaià, entre altres coses, 1920-2009) i canta Joan Manuel Serrat, "Defender la alegría". Personalment tinc l'alegria (l'humor positiu) com u dels meus valors, és a dir, com u d'eixos components diaris que prime en les relacions humanes: amb alegria naix l'optimisme, l'esperança, la il·lusió, el tindre algun ideal i lluitar (treballar amb constància) per ell...

Que tingueu un bon dia.