Més enllà de les nostres particularitats

L'any 2000 vaig tindre l'oportunitat de ser durant dos dies a la població navarra d'Orkoien (Orcoyen en castellà) i en una de les cases en què, segons algunes persones del poble, es concentrava la saviessa cultural del poble. Potser fóra una exageració, però la sensació fou de tindre unes persones molts sanes, formades culturalment, interessades per la cultura basco-navarra (malgrat la pèrdua de la llengua basca, per part de les persones grans, però que ara començaven a recuperar les més petites), que també coneixien la costa de la demarcació de la província de València. Feia goig romandre amb atenció mentres el patriarca de la casa raonava junt amb mon pare i jo, així com, sovint, en companyia d'un fill.

Igualment tinguérem la sort, mon pare i jo, de veure una dansa i espècie de carnestoltes en què es mesclava la cultura popular (potser amb el reducte de les bruixes), la cultura religiosa (mentres el capellà i la població es dirigien cap a la Vall d'Aralar i cantaven una cançó patriòtico-religiosa).

Recorde, amb joia i respecte per la cultura de la comarca i de Navarra, el moment en què les persones que havíem assistit a una missa vespertina dirigírem la mirada cap a la vall, una vall (com totes) oberta i que, si recorde bé, el mossén la va beneir (de manera simbòlica). Quan viatge intente sentir-me integrat en la terra que m'acull i respectar les seues particularitats, és a dir, allò que diem idiosincràsia. Idiosincràsia prové del grec i significa, poc o molt (almenys pel seu origen), "mescla o temperament particular". I, com procure sentir-me integrat, també vaig fer el mateix, en aquella ocasió.

El poble Orkoien havia crescut de manera molt accelerada i es produïen canvis molt considerables, no sols urbanísticament, sinó també quant als costums. Però en aquella banda del poble, el nucli històric que feia quatre dies tenia tres-cents habitants, pareixia que hi havia un estil de vida més atemperat, més tranquil, més respectuós amb les tradicions i les cultures del passat.

Açò ens planteja diferents preguntes interessants:

1. Com podem conjugar el passat amb el present perquè entre ambdós hi haja una transició cultural tranquil·la, respectuosa (per exemple, a nivell arquitectònic)?
2. Què primem dins de la història d'un poble (o d'una comarca, nació o estat)?
3. Com podem conjugar la particularitat (com a signe de diversitat i singularitat) amb el respecte i admiració pels punts que unixen, a nivell general, grups de cultures?
4. Predomina en el món la particularitat però no el respecte a la diversitat, sobretot des de la política de molts estats europeus o capitalistes?
5. Ens hem de sentir identificats "amb la terra en què hem nascut"?
6. Si respectem la idiosincràsia d'un poble diferent al nostre... és perquè som respectuosos amb nosaltres, però no de manera xovinista ni fortament patriòtica?
7. Quins aprenentatges podem traure del viatge a terres diferents a la nostra? Quant més viatgem o ens interessem per cultures distintes,... ¿ens convertim en persones més universals i, alhora, més tolerants?

Crec que preguntes com aquestes, o diferents, són importants que les tractem a nivell professional davant de l'alumnat, sobretot entre persones molt adultes (perquè potser no hagen viatjat tant, per motius de desplaçament de vehicles en altres èpoques) i entre el jovent (perquè obriga l'esperit creatiu i l'amor per les cultures, per mitjà d'Internet, per mitjà de la premsa o les revistes -més enllà dels tòpics i dels articles sobre turisme d'estiu o d'hivern- i, com no, per mitjà del contacte oral amb persones que viuen entre nosaltres i que provenen de punts molt distants o distints a la comarca en què vivim). La curiositat pot obrir-nos a la tolerància cultural i a la diversitat.