Preferisc persones curioses

Fa uns minuts, mentres llegia un document d'humor enviat per una amistat, observava que un suposat alumne amb altes capacitats ("superdotat") era capaç de respondre preguntes amb una capacitat creativa increïble. Això sí, el que no m'agradava era... que mai no s'equivocava... segons el document, és clar.

Entre un "lloro", com el de la gràcia, un persona que necessita reforç emocional i una persona amb molta curiositat, com a mestre i com a persona, m'inclinaria pels dos últims i faria unes sessions en què el segon se sentira part del projecte educatiu i en què el tercer tinguera espai per a aportar idees i agilitzar la classe. Quant a l'alumne d'esperit memorístic, l'acceptaria com una persona més que forma part de l'alumnat.

Quan u no pot fer que les circumstàncies s'ajusten a ell (el que li passaria al "lloro", en una classe en què jo fera de mestre, per falta de creativitat i per la seua idea d'aprenentatge), s'ha d'ajustar a la situació del present. Els meus millors professors recordaven que era més important, per exemple, tindre interés real i ampli per la cultura i el món valencià (com un element que està present en el nostre dia rere dia, com a membres d'eixa comunitat humana), que memoritzar. O que primaven més la capacitat de raonament, o l'esperit de superació (la qual cosa comença en la curiositat), que traure bones notes. O que era molt interessant saber oratòria per si algun dia havíem d'exposar una tesi doctoral i assumir que sempre restaríem amb la sensació d'haver volgut explicar més durant eixos deu minuts.

Tindre present què fem ara i amb gaudi, ben diferent a la pràctica reproductiva i més pròxim al treball d'un tema en què hem decidit centrar-nos durant un temps considerable del curs, per exemple, fa que l'alumnat siga un expert en un estudi concret i que, al costat de la resta, siga un alumne. I com hem dit que el temps és limitat, podem pensar que és més favorable a persones que desenvolupen tècniques d'estudi (síntesi, esquema, resum de trenta paraules...) o esquemes com els mapes mentals o tècniques de memorística (mnemotècnia) que per a les persones més inclinades pels ets i els uts. Al meu parer és ben formós sentir-te mestre (perquè exposes un tema) i en acabant passar a la funció d'alumne (quan escoltes l'exposició d'una altra persona). A més, et permet valorar l'esforç que ha dedicat cadascú i, per tant, mostrar-te més disposat a fer-ne més, d'estudis, sobretot si hi ha hagut contacte amb el docent que t'ha fet d'orientador (que no de guia actiu) i que t'ha mostrat tècniques, trucs, i més secrets del món de l'ensenyament...

Igualment, a vegades, hi ha un intercanvi de sabers alumne / mestre (com ara, que l'alumne conega la regla del duc -decenes, unitats, centenes- i no el mestre, com li passà a ma mare durant una sessió de valencià per a persones adultes, en un centre d'ensenyament públic)... La simbiosi fa avançar la societat, des de la contribució individual i singular.