La Carxofa de les Ales amb Pantalons

Temps ha, en un país més pròxim del que ens podríem iMAGinar, hi havia una carxofa amb un sentit de la vida especial i més enllà del que posaven els llibres de text escolars, els llibres de les biblioteques més ordinàries o els de major venda. Sabia (perquè n'era conscient, d'això) que la bellesa no anava unida al nombre de llibres venuts ni a la quantitat de telèfons que u s'engolia cada dia després de passejar pel Parc de la Vesprada, sinó que tenia relació amb el que u feia i amb ànim de passar-s'ho pipa, mas que no li agradara fumar ni en tinguera, de pipes. Bo, de pipes de menjar..., sí en tenia, si més no en la panxa, perquè n'havia menjat al llarg de la seua vida, tot i que ara només en menjava, de pelades.

Aquella carxofa tan singular era la Carxofa de les Ales amb Pantalons. Portava unes ales de colors diversos, perquè entenia la vida com un conjunt de matisos (la qual cosa li permetia anar més enllà de les típiques posicions blanc, negre, gris o verd) i, així, fruïa de la diversitat. Igualment alguns pantalons penjaven de les seues ales : a vegades amb corretja, d'altres amb pit i cuixa... després d'haver-se despullat o d'haver eixit de la dutxa.

A més, disfrutava dels moments en què pit i cuixa podia veure com els pantalons s'elevaven per damunt de les circumstàncies exteriors amb la vareta clowniana que ajudava a veure oportunitats, opcions de canvi i diversió... I perquè vestia de carxofa si no ho era? Doncs perquè li agradava la música i recordava eixos càntics en què una persona, amb la carxofa (una aïna de l'acte musical) ja oberta, connecta amb una altra i canta. Cantar era una de les seues aficions, més que dedicar el temps a matar mosques o a contar els burros que volaven.

Per tot això, la Carxofa de les Ales amb Pantalons tenia la seua visió peculiar del dia rere dia: només feia el que la divertia, allò que li proporcionava calma o alegria o el que la feia avançar com a persona.

Un dia li preguntà un home:
-- No veig que avances, perquè et dediques a fer pallassades.

Però ella preferí mantindre la calma i, així, no fer-li el joc. Carai!, qui vullga passar-s'ho bé que s'ho busque i amb esperit positiu!... Comprenia que si volia fer el joc (que no fer el joc a alguna persona), no era d'eixa manera, sinó per mitjà de la invenció de jocs com a forma d'esbarjo i d'aprofitament del temps d'esplai: era una altra manera de jugar.

A més, ella avançava amb la iMAGinació que aprenia i millorava cada dia i la qual resultava, en part, de l'aprenentatge de tècniques i, més encara, de la determinació: de tindre un projecte i treballar per ell. Vivia amb independència, fortalesa interior i suavitat exterior.

I fins ací aplega la història. Si voleu continuar-la, teniu les portes obertes (ara bé, si fa ponent, per favor, tanqueu-les, almenys, les de la casa).

*******
Com treballeu el lideratge en les vostres relacions socials, bé a la universitat, bé fora? I quan contacteu amb les persones més pròximes a vosaltres?

*******
Que tingueu un dia amb delectació.