Caminar alegres

Sabem que no tots els dies són iguals, sabem que interessa molt que el mestre (com l'alumne) es familiaritze amb els canvis (i que els aculla amb les mans obertes), sabem que quan caminem alegres és quan les coses les veiem de color groc i verd (optimisme, el groc; creixement i creativitat, el verd), sabem que l'optimisme ens fa caminar amb el pas decidit i mantindre'l en temps de canvis com el present... i que la creativitat és la medicina per a apostar per noves formes de ser, de pensar, d'actuar, de concebre el món (com ara, l'economia).

I tot això és important, si dia rere dia fem una universitat de la qual fem que isquen mestres conscienciats pels temes socials d'actualitat, amb interés per l'ecohumanisme, el pacifisme contemporani, el lideratge (prendre les regnes), la positivitat, l'humor positiu, el somriure i l'alegria, etc. Que no tot siguen continguts, sinó continguts amb tocs de vocació: es capten amb major facilitat i fa que estimem la teoria... i la pràctica per igual.

No tots els dies són iguals. És més, cada dia és diferent, és a dir, una oportunitat per a treballar la curiositat, els reptes i, des de la nostra situació de mestres (en actiu, en la universitat -a distància o presencial- o de manera altruista i "com si"...), transmetre eixe amor per la vida, pel present, i eixa funció esperançadora i creativa que té el mestre efectiu i que camina junt amb l'estudiant.

Els millors mestres universitaris caminen com a mestres, com a alumnes, com a persones socials (i també amb pensament lliures i promotors de la individualitat respectada enmig de la cultura cooperativista), com a persones sensibilitzades per la societat, amb esperit creatiu, amb bon humor. Són eixa verdor que fa créixer l'arbre i moltes plantes durant la primavera... i també al llarg de l'any. Per això la seua funció és perenne, constant, persistent, perseverant i oberta (a l'adaptació, la flexibilitat, noves formes d'organitzar-se una societat o al pensament i el llenguatge positius).

El mestre eficaç és un promotor d'esperança, una persona que es centra en el present i que, alhora, prepara el futur amb optimisme. Per això, quan passen els anys biològics i tornem a veure històrics mestres, el que primer sentim és que encara es mantenen jóvens (rebels de forma positiva), xiquets (curiosos, espontanis) i adults (madurs emocionalment). ¿Vos ha ocorregut res paregut quan heu tornat a veure o a contactar amb mestres així, o bé quan en coneixeu com els primers?

Com caminaven els teus millors mestres? I com caminen els que ara coneixes i consideres més eficients?