Sobre l'autoritat i l'efectivitat (cívica i docent) actual

Tot seguit podreu llegir un missatge de correu, enviat en resposta a un article sobre el tema de l'autoritat i l'ensenyament ("Autoridad en la tarima", de Jaume Martínez Bonafé). Me l'envià una antiga professora de Magisteri, Roser. Ací teniu quasi tot el meu text.


"(...). Com saps ben bé, o sobre això hem raonat a espai i de manera oberta, els meus millors mestres no foren els més respectats pel fet de romandre dalt d'una distància extra d'un pam més o menys respecte a la classe, sinó aquelles persones que em respectaren quan m'equivocava i tot o que m'escoltaven al seu despatx, o que... fins i tot, preguntaven per la meua salut.

Tinc records d'institut, fins i tot de mestres que no els haguera triat per a un estudi sobre els millors mestres. I més: el mestre que més treballava el sentit tradicional del valor "urbanitat" era una bellíssima persona, tot i ser... conservador? (ideològicament). Quan fa unes setmanes triava les persones que m'han fet de guies o que millor record en conserve, m'apareixien de dretes, d'esquerres, moderats, etc. És a dir, el que importa, al meu parer i si exercira de mestre i tot, és el respecte cap a la persona.

Ara bé, si llegim "Mercado de Dinero" (no. 187, mes de juny del 2009, "España, un país de guarros") i el comentem amb un irlandés (com qui m'ensenya anglés), el primer que ens ve al pensament és que la societat en què vivim necessita una educació cívica (i ací té molt a veure la la família, les figures d'autoritat -com ara, les mèdiques, docents, laborals...- i els polítics).

(...) com a antic estudiant de Magisteri, especialitat Humanes, en què tractàvem i tot temes semblants a aquest (curs 1992-1993, assignatura Filosofia)..., veig que la qüestió no és més autoritat, sinó prendre consciència de la importància de les xicotetes contribucions, com diu el famós pensador i màxim expert del pensament creatiu: Edward de Bono (obra "La revolució positiva"). Fins i tot és de doldre que persones grans i tot... s'emporten a casa... el sabó dels vàters (!!!) dels centres públics.

En resum, pense que la clau és que prioritzem molt la cosa privada, però enviem a pastar fang la cosa pública. La qüestió, i açò ja duc uns mesos dient-ho a persones d'Alaquàs i amb molta mala llet, és si caldrà fer com a Suècia: veure qui té més força econòmica per a pagar els efectes secundaris de la falta d'interés per allò que és públic. I, de moment, i mentres no es demostre el contrari, totes les autoritats de la classe d'eixos hipotètics mestres... són públiques. ¿Volem pagar més el preu de la baixa educació cívica ? (L'estat no. 30 entre més de 140...)

Amb la força no es resol res, amb l'educació, sí. Ah!, però molts pares actuals són de la meua edat (1971): els primers "españolitos" que pogueren dir "¡Una mierda!" (això vaig fer amb 13 anys, en resposta a la falta de veracitat del mestre, per l'any 1984). Quan el mestre falta a la veracitat (que no a la sinceritat sana), perd tota la seua autoritat moral. Aleshores només li resta un recurs: l'amenaça... davant de l'alumne o el xantatge emocional. Aquell històric dia no telefonà a casa, però infongué por. Finalment, uns vint-i-cinc anys després, aquell mestre, que em va caixcar en un despatx i tot, rebia un perdó sense paraules: els gestos parlaren i la reconciliació aplegà a bon port.

He exposat aquell exemple, i meu, i manifeste que m'ha eixit espontàniament, sense buscar-lo, sobre la marxa, perquè vegeu que davant de la persona autoritària està la persona amb autoritat (perquè té més món... en determinats temes o aspectes) i que compartix l'alumnat junt amb mi: eixos són els bons mestres. Eixos són educadors, guies, orientadors, persones creatives i amb bones maneres, metges, dones de fer les faenes i més. En resum, persones humils i, com l'alumne, satisfetes del seu paper. Aleshores la resposta és fluïda, social, humanista, creativa, ecològica, moralment sana i... en els dos sentits.

Aprofitaré aquest document per a passar-lo al bloc que he creat fa poc.

Lluís, amb una salutació plena d'esperança i admiració pel mestratge amb passió i vocació.