diumenge, 13 de setembre del 2009

"A la meua classe no existix la pregunta destrellatada"

Si passegem pel llibre El que fan els millors professors de la universitat (també publicat en castellà per PUV -Publicacions de la Universitat de València-), podem trobar frases com aquesta, la qual és traducció pròpia.

Un dia, mentres era a una de les classes de Valencià 2 (2n de Magisteri, curs 1992-1993) que impartia Pere Riutort, un estudiant d'uns trenta-cinc anys preguntà: "És de veres que ací ja es parlava valencià abans de Jaume I?". El mestre, com a un gat vell, respongué de manera calmada, amb respecte i amb esperit crític: "Es parlava castellà a Cuba abans que aplegassen els castellans?". El silenci del company donà la raó sense fer falta cap desqualificació ni consideració d'inútil o curt d'enteniment per part del mestre. Una alternativa a una frase ben habitual: "Fas cada pregunta!..."

Les preguntes que he exposat al paràgraf anterior, més enllà de ser d'un estudiant i d'un mestre que aprenien sobre temes lingüístics (perquè el mestre també prenia nota de la cultura lingüística que rebia per mitjà dels comentaris de l'alumnat, fóra de Cullera, fóra de l'Horta), són preguntes que em desconcertaven..., si voleu que vos siga franc, potser perquè reflectien un grau d'atreviment i confiança cap al mestre inusuals quan reps el mestratge d'un professional sense plaer ni passió per la professió. Hi havia una retroalimentació i en els dos sentits: alumne-mestre, mestre-alumne. I això era el que enriquia aquelles classes, tot i que, sovint, eren prou avorrides.

Igualment, la gosadia també es reflectia en una de les respostes a una pregunta de l'examen final. La qüestió, poc o molt "Què milloraries de l'ensenyament del valencià?", en rebé una, i ben clara, per part meua. I uns dies després d'aquella prova, i dins del despatx (i amb un somriure d'amics), em preguntà: "Què vol dir açò?...". La meua contestació fou: "¿Que no és de veres que t'adorms, sovint, mentres fas les classes i moltes persones s'avorrixen?" Em donà la raó. I és que, els bons mestres (sobretot els més efectius) tenen la humilitat de reconéixer els punts a millorar i, sovint, parlen amb veracitat i espontaneïtat.

Finalment reproduiré una frase que em va dir un company d'aquell curs, sobre l'històric professor: "Es una enciclopedia abierta". A més de ser una persona amb molts coneixements i un fort interés per la didàctica de la llengua i per la convivència lingüística i el respecte per les llengües marginades, era un mestre amb capacitat per a exposar i preguntar per mitjà del pensament crític. I, com no, tenia un gran respecte per l'alumnat, a diferència d'una històrica mestra de valencià que a una pregunta sobre si hi havien "fulles" (fulls, en el llenguatge correcte), contestà: "Fulles, no, fulls; que, per a fulles, ja estan les dels arbres". Vosaltres direu.

Una mostra del respecte per l'alumnat era que mantenia la sang prou freda i, com a detall de la seua singularitat, escriuré que un dia, després de veure que un estudiant copiava,... li concedí una segona oportunitat i, a llarg termini, eixe estudiant fou una de les dos persones amb matrícula d'honor. Què t'ha paregut, morrut?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada