El color de la pissarra

"Per quins cinc sous un article sobre el color de la pissarra?". Bona pregunta, respondria jo. Durant una de les classes que va impartir Enric Sebastià Domingo com a professor de Magisteri, ens parlà de la importància del color de la pissarra i que el color verd sedant fou una introducció pedagògica feta durant la II República espanyola.
I a primeries d'enguany, tinguí l'ocasió de llegir més, gràcies a un article de la revista Woman (no. 199, abril 2009). Deia així: "Con el verde encontrarás tranquilidad, salud mental y física, e incluso vencerás el insomnio nervioso" (p. 227). Eureka! El color de la creativitat, el color de la natura per excel·lència, potser u dels colors amb què més contacte ha tingut la humanitat, el color dels partits ecologistes, el color intermedi en l'escala de colors (cromàtica), el primer color que va traure el cigró que vaig plantar pel dia 10 de setembre...

Continuem! Quan era jove, potser encara no hauria començat els estudis universitaris, vaig llegir un article sobre els colors. En un estat, em fa l'efecte que Gran Bretanya, havien comprovat que la presència del taronja, del verd botella i del blau cel facilitava l'estudi: el taronja ajuda a oblidar el passat (a viure el present), el verd fa costat a la inspiració i la calma i, finalment, el blau cel és el color de la comunicació i del pensament i també és lleugerament tranquil. Per tant, si primem el verd i l'acompanyem amb la resta, podrem fer una aula multicolor (senyal de vida, davant del blanc que dispersa), rica en colors animats o intermedis. Per a això caldrà anar més enllà del blanc, del negre, del gris i del verd només.

Com sabem, som animals principalment visuals (87% de la informació) i auditius (9% de la nostra capacitat receptora). No ens estranye que, persones com Leonardo da Vinci, tingueren interés pels colors i també per la combinació entre activitats ordinàries i música. I quina música s'ajustaria més a una aula? Potser la música de l'època neoclassicista (del segle XVIII europeu, si en posem, de la clàssica), potser de la música de la zona on vivim: la qüestió, que siga harmònica, amb canvis lleugers i certa espontaneïtat. O així ho considere, tot i no ser un expert en música, mas que haja cantat uns vuit anys en diferents orfeons. Tot depén, també, per exemple, de l'oratge que faça, el color de la roba que vestim, el model de sala, la presència o no de detalls creatius (major o menor grau de formalisme)...

Finalment pense que també interessa la llum (solar o artificial), la presència d'algun cartell o lema per a estimular la col·laboració entre mestre i alumnat, etc. Crec, per tant, que una aula és com una casa, és a dir, un lloc en què qui es mou ha de sentir-se còmode i amb sensació d'espai i d'atracció (espai per a calmar-se i expandir-se, ... i també espai per a col·laborar i sentir-se part del procés d'aprenentatge i del temps que compartixen alumne i mestre). Per això, i per més raons, és important el color de la pissarra, com a una part més del tot, bé del procés d'ensenyament i aprenentatge, bé del sistema educatiu.