El premi de l'aprenentatge

Si llig la plana 142 del llibre "El que fan els millors mestres de la universitat", des d'ara en valencià (el títol), podem recordar que dia rere dia podrem tindre passió per aprendre, curiositat, és a dir, treballar la creativitat, molt sana en aquests temps en què trobar alternatives (bé socials, bé econòmiques) pot ajudar a reviscolar un estat o una sèrie de valors que vint anys arrere, o un poc més, començàrem a canviar (per exemple, la urbanitat). Però, què llegim? Heus ací unes frases màgiques que apleguen a formar part de l'estudiant que fascina mentres aprén (per mitjà de l'observació, de la revisió de valors, de les experiències que conta el mestre o l'educadora, del que aprén per mitjà del silenci, etc.):

<<"Recordeu quan començàveu a fer classe", recordava a un grup de col·legues seus ara fa uns anys. "Si sou dels típics, es fàcil que vos diguéreu, ara aprenc més que mai">>

Recorde una de les primeres sessions de valencià per a persones adultes. La improvisació, junt amb l'espontaneïtat eren el nostre pa de cada dia, perquè no sabia què fer amb unes persones totalment castellanoparlants. La necessitat de fer res de profit, feu que m'inclinara per la música, un element amb què podem jugar i, a més, fer una mena de primera aproximació al domini del llenguatge. A més, els numerals són ben distints del castellà i si els introduïxes mitjançant la cançó del capellà ("Ja no canta el capellà"), com a mínim, repetirem unes formes verbals i alguna paraula: li'n donen, capellà, cap, mitja... I ja hi ha un primer tema: els numerals i la forma cap.

I ja que hem introduït la música, n'afegirem més. Un dia tingueren l'ocasió, aquelles estudiantes tan valentes i voluntarioses (perquè ho eren i perquè era quasi una actitud de gosadia, enmig de la possibilitat de deixar arrere el curs), d'escoltar una mateixa cançó però en boca de dos cantants ben diferents i, curiosament, relacionats per mitjà de l'altruisme (tan casual a hores d'ara), com comentaria el més humil econòmicament: Joan Manuel Serrat i Paco Muñoz... cantaven "El ball de la civada". Allí tenien un exemple de proximitat (una mateixa llengua) i de diversitat (dos registres diferents). Unes sessions després tindrien l'ocasió d'escoltar un registre lingüístic més: el d'una néta de Francesc de Borja Moll, qui havia vingut a Aldaia per motius que no tenen cap relació amb aquest escrit.

Què sentiren elles mentres escoltaven cadascú? Quant a Serrat, prou distància, sobretot per motius de pronunciació i d'alguna paraula que es repetia molt: truc. Pel que fa a Paco Muñoz, molta proximitat, perquè parlava de manera similar a mi i a les formes de valencià que escoltaven a Aldaia. I, quan escoltaren que la néta ens parlava i ens recitava unes rondalles de les Illes Balears i tot, sentiren molt de goig, perquè tot i que la distància fonètica era gran, el moviment del cos, la gesticulació, el to de veu i més, ampliaren la comprensió que no podia acollir el vocabulari. Eixa resposta, respecte a la dona de les Illes Balears, em desmuntà les previsions i, a més, també em permeté fruir-ne: només faltaria això!

En resum, el llenguatge corporal facilita més la comprensió que el vocabulari oral i escrit (moltes vegades) i, juntament amb la proximitat a la fonètica i al vocabulari més estés a una comarca o zona lingüística, poden fer que l'alumne senta un plaer extra pel fet de sentir eixe no-se-què que fa que les coses difícils es tornen més fàcils. A vegades, com més senzilles les volem, més les compliquem... i com més embarbussament pensem que crearem, més senzillesa trobem. ¿Qui és el mestre o l'educand que no ha sentit estranyesa i fascinació en moments com eixos que he escrit?

Bo, per hui ja n'hi ha prou, d'exposició; demà, més.

Rebeu una forta abraçada i molts ànims vocacionals.