Després de l'evolució de la societat espanyola (i valenciana) al llarg de la primavera d'hivern ja passada, i de l'actual estació, em fa l'efecte que ens trobem al costat d'una mena de renaixement de la solidaritat:
1. A nivell social, començant des de la base, és a dir, des dels grups populars i les persones amb una economia modesta que permet viure o que acaben el mes un poc justs.
2. Crec que hem tornat a valors més pròxims a l'altruisme.
3. Considere positiu que hagen sorgit associacions de persones que busquen treball i que nasca una forma d'actuar més pròxima als valors dels anys huitantes del segle passat i que, a més, es comente que hem de fer res.
Quan diem "Hem de fer res", demostrem que tenim inquietuds i que volem moviment, vida, esperit de superació. Ara bé, quan passem al "He decidit col·laborar amb" / "He triat col·laborar en" / "Vull actuar com (a)"... és senyal que hem passat de la inèrcia a l'acció positiva. D'això es tracta, de tindre un ideal constructiu (la qual cosa ens dóna vitalitat, sensibilitat, interés pel proïsme, per millorar u i pel respecte mutu) i d'establir els fonaments, les bastides, les portes, les finestres, els panys, les claus, etc. Passar del dit al fet, de la visió indiferent o pessimista cap a formes altruistes, generoses, optimistes, creatives i que ens inspiren, ens estimulen, ens recorden que podem fer molt per la societat si contribuïm (des de la base, des de la diversitat, des de les diferències d'aportació, des de la singularitat, etc.) i que, també, ens convé treballar en grup, en xarxa (d'ONG, d'associacions, de cooperatives, ...).
A cadascú segons les seues necessitats, de cadascú segons les seues possibilitats. Un lema molt interessant. El que més ens interessa, al meu parer, és el respecte per l'aportació de cada persona, des de la seua autenticitat, positivitat, esperit (social, d'autosuperació i creatiu) i... , com no!, des de l'alegria i l'humor positiu.
diumenge, 31 de gener del 2010
dissabte, 30 de gener del 2010
Les coses més belles: les naturals
Crec que si hi ha res més bell és el que és natura i natural. Igualment considere interessant contemplar la natura, com adés he fet, mentres em prenia dos flams regalats per una persona que estime molt. Mentrestant he tingut la sort de poder observar un avet amb tota la seua riquesa, fins i tot amb les rames que movia com a resultat del vent moderat que fa a hores d'ara.
No és la primera vegada que el contemple, com també quan tinc l'ocasió de veure com un gat es passeja per una teulada que hi ha a primera vista.
Vivim en unes ciutats (almenys moltes persones de la cultura europea i que estem al continent) en què no és fàcil trobar espais verds (o un detall verd) més enllà de casa, per la qual cosa la possibilitat de veure unes plantes, per exemple, mentres passeges pel carrer o des de la casa en què es viu, es convertix en una ganga, un present que ens interessa aprofitar i utilitzar per mitjà dels sentits. I si podem fer-ho amb companyia de més persones, millor encara.
En segon lloc, i com en altres ocasions potser ja haja tractat, a nivell educatiu (i universitari i tot) considere ric que les aules tinguen imàtgens de la natura, alguna planta (o algun arbret) amb vida o, per què no, dedicar uns minuts, com ara, cinc, a l'escolta d'enregistraments reals. O bé, a la difusió d'imàtgens reals (per mitjà de diapositives, retalls de fotografies, etc.).
En tercer lloc considere bàsic que els alumnes (com el professorat) tinguen contacte amb la natura alguna vegada a la setmana, sobretot el cap de setmana (com a punt de trobada... sense excusa) i, així, renovar l'energia positiva que tots podem prendre i compartir. Prendre i compartir: rebre i donar, dos actes molt interessants i que ens parlen d'un valor que podem i volem promocionar des de l'educació alternativa. Quin nom rep habitualment? Generositat. La generositat més alta, i no material, és el perdó. Comencem per perdonar-nos i aprendrem altruisme popular, en lloc de practicar el de llibre: no sols ens formem de continguts (aprenentatge d'habilitats, capacitats, cultura popular...) sinó també en actituds (per exemple, el sentit del compromís).
Si ens fixem un compromís amb la societat, encara que siga contactar amb ella per mitjà del nostre estil de vida centrat en la fluïditat, crec que ja haurem fet una passa de gegant: no buscarem l'èxit, alliberar els altres, sinó viure amb alegria, espontaneïtat, creativitat, etc. Potser, de retop i tot, contribuïrem més i millor que si pretenem actuar d'alliberadors. Així, l'estiu passat comencí a aplicar un refrany popular (perquè en sóc amic de la cultura popular): "Fes bé i no mires ni a qui, ni a què".
Fer bé i amb independència del que faça el proïsme... Una bona lliçó per al professorat universitari, per a l'alumnat i... per a la societat (la qual interactua amb la universitat, com diem més vegades).
No és la primera vegada que el contemple, com també quan tinc l'ocasió de veure com un gat es passeja per una teulada que hi ha a primera vista.
Vivim en unes ciutats (almenys moltes persones de la cultura europea i que estem al continent) en què no és fàcil trobar espais verds (o un detall verd) més enllà de casa, per la qual cosa la possibilitat de veure unes plantes, per exemple, mentres passeges pel carrer o des de la casa en què es viu, es convertix en una ganga, un present que ens interessa aprofitar i utilitzar per mitjà dels sentits. I si podem fer-ho amb companyia de més persones, millor encara.
En segon lloc, i com en altres ocasions potser ja haja tractat, a nivell educatiu (i universitari i tot) considere ric que les aules tinguen imàtgens de la natura, alguna planta (o algun arbret) amb vida o, per què no, dedicar uns minuts, com ara, cinc, a l'escolta d'enregistraments reals. O bé, a la difusió d'imàtgens reals (per mitjà de diapositives, retalls de fotografies, etc.).
En tercer lloc considere bàsic que els alumnes (com el professorat) tinguen contacte amb la natura alguna vegada a la setmana, sobretot el cap de setmana (com a punt de trobada... sense excusa) i, així, renovar l'energia positiva que tots podem prendre i compartir. Prendre i compartir: rebre i donar, dos actes molt interessants i que ens parlen d'un valor que podem i volem promocionar des de l'educació alternativa. Quin nom rep habitualment? Generositat. La generositat més alta, i no material, és el perdó. Comencem per perdonar-nos i aprendrem altruisme popular, en lloc de practicar el de llibre: no sols ens formem de continguts (aprenentatge d'habilitats, capacitats, cultura popular...) sinó també en actituds (per exemple, el sentit del compromís).
Si ens fixem un compromís amb la societat, encara que siga contactar amb ella per mitjà del nostre estil de vida centrat en la fluïditat, crec que ja haurem fet una passa de gegant: no buscarem l'èxit, alliberar els altres, sinó viure amb alegria, espontaneïtat, creativitat, etc. Potser, de retop i tot, contribuïrem més i millor que si pretenem actuar d'alliberadors. Així, l'estiu passat comencí a aplicar un refrany popular (perquè en sóc amic de la cultura popular): "Fes bé i no mires ni a qui, ni a què".
Fer bé i amb independència del que faça el proïsme... Una bona lliçó per al professorat universitari, per a l'alumnat i... per a la societat (la qual interactua amb la universitat, com diem més vegades).
Gandhi estudia a la Universitat
Adés, després de passar per correus de temes diversos, he tingut l'oportunitat d'accedir a unes reflexions famoses que feu Gandhi. Si alguna cosa ens recorda la contemplació d'alguna imatge o reflexió seua, com també moltes de John Lennon, és el treball per la pau, pel respecte mutu i per la curiositat.
Una de les coses que més em va impactar durant la lectura de l'autobiografia de Gandhi, sense dubtes, fou la seua amabilitat en el tracte, per exemple, al llarg dels seus viatges en vaixell, o bé en les seues sessions com a advocat o, simplement, com a ciutadà partidari de la independència del poble indi per mitjà de mètodes creatius (és a dir, pacífics).
No ens estranyarà que Edward de Bono, dins del llibre "La revolució positiva", incloga la filosofia de Gandhi com a exemple de revolució tranquil·la, constructiva, per mitjà de mètodes pacífics, etc. Que haja tingut lloc una revolució així, simplement vol dir-nos que... ho són possibles, d'altres i en el segle actual. Potser per això de Bono té present el llegat de les persones que donaren suport al projecte creatiu presentat per Gandhi i que, a l'inici, es veia com una forma d'actuar estranya i que no entrava en els esquemes del grup independentista en què ell participava. No obstant això, quallà. Com diu la PNL, i també persones del carrer (o no), "Si uns altres han pogut, hem de posar els mitjans per a poder nosaltres".
La faena feta a poc a poc, i després d'haver preparat un projecte, és u dels valors que va adjunt a la creativitat, és a dir, a la fluïdesa, de la mateixa manera que si volem crear una casa triem treballadors, aïnes, lloc on edificar, etc. Tota pedra fa paret, això és, ajuda a fer realitat un objectiu. Anem, per tant, més enllà del simplisme "Si vols, pots". I, a més, treballem a través de mitjans constructius, positius i socials i en què la singularitat tinga accés enmig de la pluralitat.
Totes aquestes idees, a més, les podem transmetre a la Universitat, una casa en contacte amb la societat, a la qual alimenta i de què es nodrix. Un intercanvi social molt interessant i que ens interessa conrear: com a mestres i com a alumnes de la vida. De tots aprenem, amb tots compartim. Tant de bo compartim filosofies com la gandhiana enmig de les aules, sales i passadissos universitaris! La Universitat és ben gran i un tema com la història del moviment independentista i la presència de Gandhi podem introduir-lo en...
1. Classes de dret.
2. Classes d'història contemporània.
3. Classes de filosofia.
4. Classes d'economia (el tema de la sal).
5. Classes de política.
I més... Amb imaginació, enjorn trobem aplicacions pràctiques. O, almenys, en trobem més. I, al meu parer, d'això es tracta: d'aprofitar la capacitat creativa per a passar al camp de l'aplicació social (personal i interpersonal).
Una de les coses que més em va impactar durant la lectura de l'autobiografia de Gandhi, sense dubtes, fou la seua amabilitat en el tracte, per exemple, al llarg dels seus viatges en vaixell, o bé en les seues sessions com a advocat o, simplement, com a ciutadà partidari de la independència del poble indi per mitjà de mètodes creatius (és a dir, pacífics).
No ens estranyarà que Edward de Bono, dins del llibre "La revolució positiva", incloga la filosofia de Gandhi com a exemple de revolució tranquil·la, constructiva, per mitjà de mètodes pacífics, etc. Que haja tingut lloc una revolució així, simplement vol dir-nos que... ho són possibles, d'altres i en el segle actual. Potser per això de Bono té present el llegat de les persones que donaren suport al projecte creatiu presentat per Gandhi i que, a l'inici, es veia com una forma d'actuar estranya i que no entrava en els esquemes del grup independentista en què ell participava. No obstant això, quallà. Com diu la PNL, i també persones del carrer (o no), "Si uns altres han pogut, hem de posar els mitjans per a poder nosaltres".
La faena feta a poc a poc, i després d'haver preparat un projecte, és u dels valors que va adjunt a la creativitat, és a dir, a la fluïdesa, de la mateixa manera que si volem crear una casa triem treballadors, aïnes, lloc on edificar, etc. Tota pedra fa paret, això és, ajuda a fer realitat un objectiu. Anem, per tant, més enllà del simplisme "Si vols, pots". I, a més, treballem a través de mitjans constructius, positius i socials i en què la singularitat tinga accés enmig de la pluralitat.
Totes aquestes idees, a més, les podem transmetre a la Universitat, una casa en contacte amb la societat, a la qual alimenta i de què es nodrix. Un intercanvi social molt interessant i que ens interessa conrear: com a mestres i com a alumnes de la vida. De tots aprenem, amb tots compartim. Tant de bo compartim filosofies com la gandhiana enmig de les aules, sales i passadissos universitaris! La Universitat és ben gran i un tema com la història del moviment independentista i la presència de Gandhi podem introduir-lo en...
1. Classes de dret.
2. Classes d'història contemporània.
3. Classes de filosofia.
4. Classes d'economia (el tema de la sal).
5. Classes de política.
I més... Amb imaginació, enjorn trobem aplicacions pràctiques. O, almenys, en trobem més. I, al meu parer, d'això es tracta: d'aprofitar la capacitat creativa per a passar al camp de l'aplicació social (personal i interpersonal).
divendres, 29 de gener del 2010
"El secreto está en la masa"... amb varietat
Després de llegir unes línies d'una entrevista a Rosetta Forner, he tingut la sort d'oir la paraula "secret", la qual m'ha inspirat l'entrada que ara llegiu.
Crec que el quid no està en la massa (com deia un anunci en castellà), sinó en l'actuació en la societat des del respecte de les singularitats, és a dir, des del respecte per la forma de ser de cadascú, mas que, a dir veritat, ens interessa promocionar aquelles actituds creatives que contribuïxen a fer una societat en què l'humor, la fluïdesa (fluir amb el corrent d'aigua), la sensibilitat, l'autenticitat, el respecte mutu, la flexibilitat, l'espontaneïtat, la intuïció, el fet de prendre les nostres regnes emocionals (com també el d'actuar de líders de les nostres vides), ens posen en contacte amb les altres persones i, a més, puguem fruir de l'intercanvi a tots els nivells (experiències, vivències, emocions, interessos, nivells d'humor, alegria, art, ciències, temes socials, espontaneïtat...).
Que això no siga una cosa habitual no vol dir que no puguem escampar-les a nivell universitari, familiar, escolar, empresarial, associatiu, de cooperatives, etc. De la mateixa manera que en el seu temps passàrem a pensar que els Reixos no eren els nostres pares, també podem passar a incorporar l'humor en les nostres relacions humanes i en el nostre dia rere dia, la qual cosa ens ajudarà a dormir millor, a relativitzar més, a tindre més possibilitats d'obrir i mantindre un negoci (i donar entrada a l'oci, això és, al lleure), etc.
Ah! I treballem la imaginació, la tècnica d'actuar com si ("acting as if"...), la fantasia i...¡a fluir, xicons i xicones, que la vida és ben bella i nosaltres encara tenim camp i platja per davant!
Viure i deixar viure: dos frases ben interessants per a superviure (viure bé). I si ens diuen que som estranys, no passa res: potser passe que som originals, diferents, creatius, amb un esperit distint als suposats esperits ermuàtics (per allò d'esperit d'Ermua) que pretenien unir persones per la pau... i sota una bandera: l'uniformisme. Treballar per la creativitat és treballar per l'humor, la riquesa, la diversitat, les relacions sanes i d'igual a igual, el "guanyar-guanyar", la llibertat d'expressió, la compatibilitat entre els aspectes globals i els particulars, la renovació d'esquemes educatius (el terme educació és més que ensenyament), etc.
Així em pareix ara, com també compartixen persones que conec i que són creatives i desenvolupadores de l'humor molts dies a l'any... perquè no tot són camps fressats ni aplegar i fényer... Per això el present és un regal, un "present" i no un secret.
Crec que el quid no està en la massa (com deia un anunci en castellà), sinó en l'actuació en la societat des del respecte de les singularitats, és a dir, des del respecte per la forma de ser de cadascú, mas que, a dir veritat, ens interessa promocionar aquelles actituds creatives que contribuïxen a fer una societat en què l'humor, la fluïdesa (fluir amb el corrent d'aigua), la sensibilitat, l'autenticitat, el respecte mutu, la flexibilitat, l'espontaneïtat, la intuïció, el fet de prendre les nostres regnes emocionals (com també el d'actuar de líders de les nostres vides), ens posen en contacte amb les altres persones i, a més, puguem fruir de l'intercanvi a tots els nivells (experiències, vivències, emocions, interessos, nivells d'humor, alegria, art, ciències, temes socials, espontaneïtat...).
Que això no siga una cosa habitual no vol dir que no puguem escampar-les a nivell universitari, familiar, escolar, empresarial, associatiu, de cooperatives, etc. De la mateixa manera que en el seu temps passàrem a pensar que els Reixos no eren els nostres pares, també podem passar a incorporar l'humor en les nostres relacions humanes i en el nostre dia rere dia, la qual cosa ens ajudarà a dormir millor, a relativitzar més, a tindre més possibilitats d'obrir i mantindre un negoci (i donar entrada a l'oci, això és, al lleure), etc.
Ah! I treballem la imaginació, la tècnica d'actuar com si ("acting as if"...), la fantasia i...¡a fluir, xicons i xicones, que la vida és ben bella i nosaltres encara tenim camp i platja per davant!
Viure i deixar viure: dos frases ben interessants per a superviure (viure bé). I si ens diuen que som estranys, no passa res: potser passe que som originals, diferents, creatius, amb un esperit distint als suposats esperits ermuàtics (per allò d'esperit d'Ermua) que pretenien unir persones per la pau... i sota una bandera: l'uniformisme. Treballar per la creativitat és treballar per l'humor, la riquesa, la diversitat, les relacions sanes i d'igual a igual, el "guanyar-guanyar", la llibertat d'expressió, la compatibilitat entre els aspectes globals i els particulars, la renovació d'esquemes educatius (el terme educació és més que ensenyament), etc.
Així em pareix ara, com també compartixen persones que conec i que són creatives i desenvolupadores de l'humor molts dies a l'any... perquè no tot són camps fressats ni aplegar i fényer... Per això el present és un regal, un "present" i no un secret.
L'excentricitat ben entesa
Hui he accedit a un document sobre bromes de mal gust (i totes les que he vist podríem qualificar-les d'antisocials). Podríem dir que eren manifestacions d'excentricitat. Sí, clar, però de l'excentricitat que no busquem nosaltres, les persones que participem d'aquest bloc. Com deia el missatge, "Hay que ser cabrón".
Una cosa és l'excentricitat que manifesten molts artistes del circ, ben diferent és la que veiem sovint al carrer (quan tenim l'oportunitat de conéixer persones excèntriques, la qual cosa no és precisament fàcil, ja que en són poques) i una altra és la que podem exercir, practicar, delectar i compartir en el nostre dia rere dia, com a alternativa a la seriositat i a la rigidesa mental o als dogmatismes o a l'excés de simbolismes patriòtics o que pretenen militaritzar la societat. Una miqueta de qüestionament diari és salut, bon dormir i alegria dins de l'agenda diària.
En qualsevol cas l'excentricitat és una forma de vida, una forma de practicar l'humor, una forma de ser i, fins i tot, un respir enmig de tanta regla i de tantes actituds políticament correctes que, ens diuen, cal complir per a ser bona persona (segons els paràmetres de qui ens ho diu, és clar).
Igualment vos diré que conec una persona excèntrica i que he tingut la sort de poder raonar amb ella en diferents ocasions. És una persona que es limita a fer la seua vida, a deixar fer el proïsme, a no ficar-se en bucs, a participar en grups quan així ho decidix, a fer vida social i passejar quan ho considera interessant o convenient. A més a més, és feliç, passa poques vegades pel centre de salut, em recorda que el que interessa és viure del present, gaudir del dia, fer un poc d'exercici, actuar amb independència, tindre bon sentit de l'humor, somriure i riure, prendre's les coses amb calma (i amb perseverança), fer una vida simple (idees clares i "no complicar-se la vida", com diem ara), etc. Tot això que em transmet no supon deixar de tindre projectes ambiciosos: només faltaria això! Ara bé, si això forma part del nostre projecte vital.
En resum: propose fer ús de les excentricitats (una forma més de posar en qüestió l'statu quo, això és, el conformisme, el pensament políticament correcte, el poder en qualsevol de les seues formes) i fruir del present i de la vida senzilla. Per vida senzilla entenc aquella que naix de la simplicitat i claredat d'objectius (encara que es limiten a objectius generals, de línia orientativa i pensats com a model d'actuació i d'actitud a llarg termini) i en què l'humor positiu fa acte de presència.
Una cosa és l'excentricitat que manifesten molts artistes del circ, ben diferent és la que veiem sovint al carrer (quan tenim l'oportunitat de conéixer persones excèntriques, la qual cosa no és precisament fàcil, ja que en són poques) i una altra és la que podem exercir, practicar, delectar i compartir en el nostre dia rere dia, com a alternativa a la seriositat i a la rigidesa mental o als dogmatismes o a l'excés de simbolismes patriòtics o que pretenen militaritzar la societat. Una miqueta de qüestionament diari és salut, bon dormir i alegria dins de l'agenda diària.
En qualsevol cas l'excentricitat és una forma de vida, una forma de practicar l'humor, una forma de ser i, fins i tot, un respir enmig de tanta regla i de tantes actituds políticament correctes que, ens diuen, cal complir per a ser bona persona (segons els paràmetres de qui ens ho diu, és clar).
Igualment vos diré que conec una persona excèntrica i que he tingut la sort de poder raonar amb ella en diferents ocasions. És una persona que es limita a fer la seua vida, a deixar fer el proïsme, a no ficar-se en bucs, a participar en grups quan així ho decidix, a fer vida social i passejar quan ho considera interessant o convenient. A més a més, és feliç, passa poques vegades pel centre de salut, em recorda que el que interessa és viure del present, gaudir del dia, fer un poc d'exercici, actuar amb independència, tindre bon sentit de l'humor, somriure i riure, prendre's les coses amb calma (i amb perseverança), fer una vida simple (idees clares i "no complicar-se la vida", com diem ara), etc. Tot això que em transmet no supon deixar de tindre projectes ambiciosos: només faltaria això! Ara bé, si això forma part del nostre projecte vital.
En resum: propose fer ús de les excentricitats (una forma més de posar en qüestió l'statu quo, això és, el conformisme, el pensament políticament correcte, el poder en qualsevol de les seues formes) i fruir del present i de la vida senzilla. Per vida senzilla entenc aquella que naix de la simplicitat i claredat d'objectius (encara que es limiten a objectius generals, de línia orientativa i pensats com a model d'actuació i d'actitud a llarg termini) i en què l'humor positiu fa acte de presència.
dijous, 28 de gener del 2010
Humor i professorat universitari
He tingut accés a una laudatio ("lloança") pronunciada a la Universitat d'Alacant, en què un professor destacava la singularitat i... el bon humor de la persona motiu d'homenatge. Potser siga interessant, des d'ara, endinsar-nos més en si l'humor forma part dels millors mestres universitaris (a més de la seua anàlisi i la seua creativitat i sensibilitat). Intuïsc que sí, almenys de la vida d'una part important. I encara que no ho fóra, el que sí reivindique (i suponc que moltes persones que lligen aquest bloc) és la incorporació progressiva de l'humor a l'àmbit pedagògic, fins i tot en els blocs. Les portes estan obertes, bé a Internet, bé en la vida diària que té lloc dins de la universitat, siga de la població que siga. La intuïció em diu que u dels mitjans per a l'èxit en el segle XXI (des de la venda de llibres d'obres de qualitat, fins a les relacions empresarials o entre persones) serà l'ús de l'humor: és una aïna fortament creativa i que permet la creació de noves percepcions.
Com ens recorda Edward de Bono en l'obra "La revolució positiva" és u dels canals més potents per a capgirar les percepcions tradicionals i, per tant, per a actuar amb actituds més espontànies i, alhora, centrades en la matèria: ben dit, tot es pot dir. I per "ben dit" també podríem incloure l'humor positiu, eixe que, des del meu punt de vista (i sempre a partir de l'observació diària), solen emprar més les persones grans i amb molts anys (penseu en les octogenàries o que ja han aplegat als noranta), les quals solen ser persones obertes a les converses i al respecte mutu. Almenys ara, ací i atenent a les investigacions informals que resulten de l'observació personal.
Finalment, si voleu gaudir de l'històric pronunciament, podeu escriure "D. Manuel Albaladejo García" i... a aprendre! I escrivim "a aprendre!" perquè del que és dolent també s'aprén i tot, com també del que en uns altres temps ens era útil i ara no.
Què en penseu?
Com ens recorda Edward de Bono en l'obra "La revolució positiva" és u dels canals més potents per a capgirar les percepcions tradicionals i, per tant, per a actuar amb actituds més espontànies i, alhora, centrades en la matèria: ben dit, tot es pot dir. I per "ben dit" també podríem incloure l'humor positiu, eixe que, des del meu punt de vista (i sempre a partir de l'observació diària), solen emprar més les persones grans i amb molts anys (penseu en les octogenàries o que ja han aplegat als noranta), les quals solen ser persones obertes a les converses i al respecte mutu. Almenys ara, ací i atenent a les investigacions informals que resulten de l'observació personal.
Finalment, si voleu gaudir de l'històric pronunciament, podeu escriure "D. Manuel Albaladejo García" i... a aprendre! I escrivim "a aprendre!" perquè del que és dolent també s'aprén i tot, com també del que en uns altres temps ens era útil i ara no.
Què en penseu?
Respecte i autenticitat per damunt de "militància"
Des de ben xiquet m'han agradat les posicions pacífiques i el pacifisme. A més, no he tingut una militància activa, sinó des de la base, popular. Quan escolte o llig que el català té deu milions de parlants i, a partir d'eixa dada i la suposada necessitat de defendre una llengua des del punt de vista del nombre de parlants i la seua discriminació, preferisc continuar pel camí més pacífic i més creatiu (sempre des del meu parer i l'autenticitat, és a dir, l'autoestima sana):
1. Totes les llengües, com també les persones, es mereixen el respecte.
2. El respecte per les llengües passa per l'ús que se'n fa, la qual cosa és ben diferent del nombre de parlants.
3. La quantitat de parlants és més efectiva si naix des de l'educació pel respecte dels pobles i les cultures, en lloc de la militància activa per a fer parlants. Una cosa és promocionar l'ús popular (el que val) de la llengua i, ben diferent, és que eixe ús haja de complir unes regles. Les regles flexibles són les més efectives, la qual cosa implica fluïditat.
4. Si eduquem pel respecte, tenim més possibilitat d'aconseguir respecte per part de persones que parlen el castellà quasi sempre o sempre.
5. Si els diem que parlem valencià perquè així ens sentim tan còmodes com ells quan empren el castellà, els tombem el principal prejudici.
6. Les coses triomfen quan es fan a poc a poc, amb principis i valors, és a dir, amb respecte per nosaltres i pels altres.
7. I fluir... en el nostre món d'interessos, individuals i col·lectius.
En resum: la militància, per als militars, els militaristes i els activistes. Si emprem mètodes alternatius a la militància, treballarem més per un món més pacífic, internacionalista, obert als pobles i cultures de llocs ben distants i, a més, conrearem l'interés per la diversitat i l'horitzontalitat.
Així em pareix, ara.
1. Totes les llengües, com també les persones, es mereixen el respecte.
2. El respecte per les llengües passa per l'ús que se'n fa, la qual cosa és ben diferent del nombre de parlants.
3. La quantitat de parlants és més efectiva si naix des de l'educació pel respecte dels pobles i les cultures, en lloc de la militància activa per a fer parlants. Una cosa és promocionar l'ús popular (el que val) de la llengua i, ben diferent, és que eixe ús haja de complir unes regles. Les regles flexibles són les més efectives, la qual cosa implica fluïditat.
4. Si eduquem pel respecte, tenim més possibilitat d'aconseguir respecte per part de persones que parlen el castellà quasi sempre o sempre.
5. Si els diem que parlem valencià perquè així ens sentim tan còmodes com ells quan empren el castellà, els tombem el principal prejudici.
6. Les coses triomfen quan es fan a poc a poc, amb principis i valors, és a dir, amb respecte per nosaltres i pels altres.
7. I fluir... en el nostre món d'interessos, individuals i col·lectius.
En resum: la militància, per als militars, els militaristes i els activistes. Si emprem mètodes alternatius a la militància, treballarem més per un món més pacífic, internacionalista, obert als pobles i cultures de llocs ben distants i, a més, conrearem l'interés per la diversitat i l'horitzontalitat.
Així em pareix, ara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)