Una de les filosofies de la vida que més podem presenciar, no sols al carrer, sinó també des de xiquets és la dels binomis (o blanc o negre). Això sí, com a mestre i com a ciutadà, considere positiu treballar el món de la psicologia positiva i les aportacions individuals que fa cada persona. Hi han mestres que es dediquen a dividir els alumnes entre els bons i els burros, com qui dividix la vida entre el bé i el mal (per emprar un tema metafísic). Però les coses són ben diferents, perquè entre aquestes posicions, hi ha una riquesa impressionant de la mateixa forma que entre el color blanc i el color negre, o entre el moment en què veiem el sol i el moment en què deixem de veure'l. És important la riquesa? Per a mi, sí.
Que una persona se centre en el respecte per la riquesa i per l'aportació individual al grup, al meu parer, implica que ha fet un gir molt important en algun moment de la seua vida emocional, o bé que ha tingut una educació emocional rica des de la infància. De totes maneres, mai no és tard per a començar i sempre que iniciem amb voluntat i els mitjans oportuns aquesta transformació, podrem dir que ens enriquim com a persones, com a ciutadans i, si, a més, som universitaris, com a persones que podrem aportar més a la societat després d'acabar els estudis.
Quants mestres ensenyen educació emocional durant les seues classes? Podria ser una de les preguntes del milió. És faena del mestre fer-ne, d'educació emocional? ¿L'educació emocional, forma part de la part educativa de la sessió? M'incline per pensar que la manera de ser del mestre pot influir molt en l'alumne i que si observem que l'alumne respon d'una forma no precisament madura, tenim certa obligació moral (i professional) d'orientar-lo (per exemple, en el despatx) perquè prenga les regnes de la seua vida i sentit de la responsabilitat.
Igualment podríem introduir cinc o deu minuts d'humor o d'educació emocional (per exemple, amb el record de vivències personals o per mitjà d'algun comentari sobre psicologia o habilitats socials). O, espontàniament, traure algun tema o aspecte del món de les emocions i del pensament positiu.
Recorde que un mestre ens parlà sobre quina sensació podria experimentar un alumne després d'exposar una tesi doctoral: sensació de falta de temps i de frustració parcial. Ens recomanava ser flexibles amb les nostres emocions i tindre present que quan fem una exposició, quasi sempre, no l'acabem del tot. Per tant, indirectament, ens deia que si volíem prendre les regnes de la nostra vida, havíem de ser flexibles i acceptar els resultats diferents als que haguérem volgut com una part de la vida que sempre estarà al nostre costat. Eixe mestre, Enric Sebastià Domingo, fou, al meu parer, un mestre molt centrat en l'alumne, perquè es dedicava a fer que l'alumne prenguera part de bona part de l'hora, se sentira part de la classe (i de la matèria) i, a més, aprenguera tècniques d'exposició o d'elaboració d'un estudi, la qual cosa significa aprendre habilitats personals.
L'home, a més de demostrar-nos que tenia una cultura molt rica, també ens demostrà que era molt curiós (fins i tot mentres jo feia, pel 2004, un estudi sobre la séquia de Benàger, deu anys després d'haver eixit de Magisteri).
dimecres, 9 de desembre del 2009
dimarts, 8 de desembre del 2009
Educació centrada en l'estudiant
Anit torní a llegir unes línies de l'obra "El camí del ser" (Carl Rogers) i una de les paraules que més em va agradar, facilitador, considere que convé prendre-la i anotar-la com a sinònima d'orientador, guia o conseller. I no sols per al camp de la psicologia humanista (o ecohumanista), sinó també a l'ensenyament.
Així, si emprem "facilitador", ens referim a la persona simplificadora, possibilitadora, afavoridora, proporcionadora, subministradora... i que compartix el mestratge junt amb l'alumne. Crec que el mestre és una mena de capità d'equip de futbol o de moderador d'un debat real (no dels que solem veure en la televisió). Igualment considere que les relacions entre mestre i alumne són més simples del que podrien semblar: el professor té un bagatge professional que el fa més preparat per a exercir de mestre, però pot tindre una formació cultural o emocional semblant a l'alumne. Finalment diré que la alimentació compartida (com qui compartix un porc entre dos famílies) és una estratègia bona perquè ambdós se senten part del procés d'aprenentatge profund, progressiu i constant que els acompanyarà tota la vida (mentres conreen la curiositat). A més, cal tindre present que l'alumne pot equiparar-se al mestre des de l'instant en què sent (interiorment i amb autenticitat) que té tanta competència com a professional com el professor que l'orienta.
Recorde haver compartit temps i espai amb persones adultes que mai no han passat per aules universitàries i que em consideren una mena d'autoritat educativa, potser perquè els faig descobrir coses (més que acumular coneixements) i els fa l'efecte que s'enriquixen (això són paraules seues). El sentit que més treballen és l'escolta, motiu pel qual aprenen amb facilitat i, a més, em fan preguntes, motiu pel qual podem dir que demostren interés. Els temes que compartim són diaris, ixen amb espontaneïtat, com a resultat del moment i de les notícies o els temes d'actualitat, així com de les idees que en sorgixen. ¿Sap més el mestre que l'alumne? No necessàriament. Puc dir que en determinats camps algú dels meus històrics mestres va per davant de mi (per exemple, Pere Riutort en lingüística), la qual cosa no vol dir que siga un mestre en tot. Per això m'agrada dir i reconéixer que tots som mestres i alumnes en algun moment i que el que ens fa avançar com a persones de ment oberta i madures emocionalment és... la curiositat, la passió per la creativitat, l'interés per la imaginació (l'espill de la major o menor democràcia real d'un país, centre educatiu, d'una persona...), el pensament positiu i tindre il·lusions i voluntat per a inspirar-nos i inspirar persones diferents a nosaltres.
Continuem amb les persones que raonen junt amb mi i ja són majors de 55 anys o de 65 i tot. Una de les coses que més reconeixen, sobretot les persones més jóvens (entre 55 i 70 anys), són:
1. que el pensament creatiu és necessari per a superviure (viure bé interiorment),
2. que l'humor ajuda a dormir bé i a fruir del dia,
3. que l'aprenentatge profund, continu i ric no està en els llibres (llevat dels que serviran per molts anys o els clàssics),
4. que la sensibilitat ens fa més persones més humanes, més interessades per la natura, pels valors i per cultures ben diferents a la nostra,
5. que la senzillesa ens obri moltes portes i finestres de benestar interior i social,
6. que la moderació emocional ens ajuda a fruir més el present i el dia que vivim,
7. que certes formes de classe magistral són molt positives si l'alumne se sent part i se'n va amb la idea que ha aprés a ser més persona, més líder de si mateix, més creatiu,
8. que l'oratòria forma part de l'ensenyament,
9. que l'educació fa més lliures les persones,
10. que quan es té un bon mestre, es té un bon alumne (i al contrari!), sobretot en grups reduïts,
11. i que compartir temps, espai i formació (en qualsevol de les formes de l'educació) és una altra manera de diàleg social, de fruir del procés de viure i de la generositat.
Què en penseu?
Així, si emprem "facilitador", ens referim a la persona simplificadora, possibilitadora, afavoridora, proporcionadora, subministradora... i que compartix el mestratge junt amb l'alumne. Crec que el mestre és una mena de capità d'equip de futbol o de moderador d'un debat real (no dels que solem veure en la televisió). Igualment considere que les relacions entre mestre i alumne són més simples del que podrien semblar: el professor té un bagatge professional que el fa més preparat per a exercir de mestre, però pot tindre una formació cultural o emocional semblant a l'alumne. Finalment diré que la alimentació compartida (com qui compartix un porc entre dos famílies) és una estratègia bona perquè ambdós se senten part del procés d'aprenentatge profund, progressiu i constant que els acompanyarà tota la vida (mentres conreen la curiositat). A més, cal tindre present que l'alumne pot equiparar-se al mestre des de l'instant en què sent (interiorment i amb autenticitat) que té tanta competència com a professional com el professor que l'orienta.
Recorde haver compartit temps i espai amb persones adultes que mai no han passat per aules universitàries i que em consideren una mena d'autoritat educativa, potser perquè els faig descobrir coses (més que acumular coneixements) i els fa l'efecte que s'enriquixen (això són paraules seues). El sentit que més treballen és l'escolta, motiu pel qual aprenen amb facilitat i, a més, em fan preguntes, motiu pel qual podem dir que demostren interés. Els temes que compartim són diaris, ixen amb espontaneïtat, com a resultat del moment i de les notícies o els temes d'actualitat, així com de les idees que en sorgixen. ¿Sap més el mestre que l'alumne? No necessàriament. Puc dir que en determinats camps algú dels meus històrics mestres va per davant de mi (per exemple, Pere Riutort en lingüística), la qual cosa no vol dir que siga un mestre en tot. Per això m'agrada dir i reconéixer que tots som mestres i alumnes en algun moment i que el que ens fa avançar com a persones de ment oberta i madures emocionalment és... la curiositat, la passió per la creativitat, l'interés per la imaginació (l'espill de la major o menor democràcia real d'un país, centre educatiu, d'una persona...), el pensament positiu i tindre il·lusions i voluntat per a inspirar-nos i inspirar persones diferents a nosaltres.
Continuem amb les persones que raonen junt amb mi i ja són majors de 55 anys o de 65 i tot. Una de les coses que més reconeixen, sobretot les persones més jóvens (entre 55 i 70 anys), són:
1. que el pensament creatiu és necessari per a superviure (viure bé interiorment),
2. que l'humor ajuda a dormir bé i a fruir del dia,
3. que l'aprenentatge profund, continu i ric no està en els llibres (llevat dels que serviran per molts anys o els clàssics),
4. que la sensibilitat ens fa més persones més humanes, més interessades per la natura, pels valors i per cultures ben diferents a la nostra,
5. que la senzillesa ens obri moltes portes i finestres de benestar interior i social,
6. que la moderació emocional ens ajuda a fruir més el present i el dia que vivim,
7. que certes formes de classe magistral són molt positives si l'alumne se sent part i se'n va amb la idea que ha aprés a ser més persona, més líder de si mateix, més creatiu,
8. que l'oratòria forma part de l'ensenyament,
9. que l'educació fa més lliures les persones,
10. que quan es té un bon mestre, es té un bon alumne (i al contrari!), sobretot en grups reduïts,
11. i que compartir temps, espai i formació (en qualsevol de les formes de l'educació) és una altra manera de diàleg social, de fruir del procés de viure i de la generositat.
Què en penseu?
dilluns, 7 de desembre del 2009
Portes obertes a la imaginació
Què passaria si la imaginació no formara part d'un sistema educatiu universitari? Aquesta podria ser una pregunta molt interessant, en qualsevol nivell de l'ensenyament (o de l'educació). Però en farem una, prioritària i, al meu parer, útil al moment actual: Quines ajudes socials podem traure de l'ús lliure de la imaginació?
Quan no sé de què escriure en anglés, en la redacció setmanal, recórrec a la imaginació, a la mescla de paraules que no tenen relació, a imaginar que els materials fan funcions diferents a les que sabem que fan o podrien fer (potser un barret no vole amb mans i donant un bes a una llavadora)... però, ¿qui ens ha de dir que fer ús de la imaginació és només cosa de xiquets (i de xiquetes, per descomptat)?
Vos puc assegurar que em resulta molt pràctic iniciar una redacció per mitjà de la imaginació i que, en el moment més inesperat sol aparéixer un tema d'actualitat (això sí, amb una idea nova i útil) o una lliçó moral de caràcter social. Per tant, la imaginació és una bona companya de treball que, a més, fa sentir-nos lliures del pensament majoritari, del pensament dictatorial o de persones que gaudirien si tots els ballàrem els nanos en lloc de dedicar-nos a madurar emocionalment i, així, a sentir-nos més alliberats i, de pas, difondre els nostres sentiments d'alegria, de benestar, d'esperança, d'il·lusió i de desig de millora social o d'altruisme.
Així, ara fa uns dies, un jove manifestava amb llibertat la seua versió sobre els sindicats i el govern espanyol. Alguns mitjans de comunicació (o això diuen) mostraren la imatge del jove (qui sap si un futur polític?) en el moment del pronunciament i clamaven al cel, a la terra, als núvols i als tractaments majestàtics. Mentrestant, em sentia joiós perquè un jove actual havia fet ús del pensament creatiu i, així, havia donat mostres de la seua disconformitat i, a més, feia una crida a la reflexió social, en lloc de ballar l'aigua als organitzadors de la festa de la constitució de l'estat.
¿Vos imagineu que algú haguera començat un hipotètic article així: "Todos los españoles tienen el derecho y la obligación moral de demostrar a la sociedad su capacidad imaginativa, con el fin de practicar el pensamiento creativo como una de las bases de una sociedad supuestamente libre y partidaria de la libertad de expresión desde 1978"? Ací tenim un exemple d'utilitat social.
Quasi res porta el diari!
Quan no sé de què escriure en anglés, en la redacció setmanal, recórrec a la imaginació, a la mescla de paraules que no tenen relació, a imaginar que els materials fan funcions diferents a les que sabem que fan o podrien fer (potser un barret no vole amb mans i donant un bes a una llavadora)... però, ¿qui ens ha de dir que fer ús de la imaginació és només cosa de xiquets (i de xiquetes, per descomptat)?
Vos puc assegurar que em resulta molt pràctic iniciar una redacció per mitjà de la imaginació i que, en el moment més inesperat sol aparéixer un tema d'actualitat (això sí, amb una idea nova i útil) o una lliçó moral de caràcter social. Per tant, la imaginació és una bona companya de treball que, a més, fa sentir-nos lliures del pensament majoritari, del pensament dictatorial o de persones que gaudirien si tots els ballàrem els nanos en lloc de dedicar-nos a madurar emocionalment i, així, a sentir-nos més alliberats i, de pas, difondre els nostres sentiments d'alegria, de benestar, d'esperança, d'il·lusió i de desig de millora social o d'altruisme.
Així, ara fa uns dies, un jove manifestava amb llibertat la seua versió sobre els sindicats i el govern espanyol. Alguns mitjans de comunicació (o això diuen) mostraren la imatge del jove (qui sap si un futur polític?) en el moment del pronunciament i clamaven al cel, a la terra, als núvols i als tractaments majestàtics. Mentrestant, em sentia joiós perquè un jove actual havia fet ús del pensament creatiu i, així, havia donat mostres de la seua disconformitat i, a més, feia una crida a la reflexió social, en lloc de ballar l'aigua als organitzadors de la festa de la constitució de l'estat.
¿Vos imagineu que algú haguera començat un hipotètic article així: "Todos los españoles tienen el derecho y la obligación moral de demostrar a la sociedad su capacidad imaginativa, con el fin de practicar el pensamiento creativo como una de las bases de una sociedad supuestamente libre y partidaria de la libertad de expresión desde 1978"? Ací tenim un exemple d'utilitat social.
Quasi res porta el diari!
Amb el mestre, el llibre
A vegades és la persona qui busca el llibre, en lloc de ser el mestre qui ajuda a la fase de descoberta interior per part de l'aprenent. A vegades, eixa recerca sorgix de la curiositat interior, íntima (per emprar algun mot). Així, hi han dies que busque després de vindre'm una paraula al pensament, per exemple, abans de fer aquest escrit. La consulta de mots com àlgebra o geometria, m'ha portat a buscar si encara existien el llibre "Los grandes amigos de los niños" (al títol del qual, jo afegiria "... y de los adultos") i el llibre "Los viajes de To-po-san" (un ratolí molt curiós que es dedica a fer un viatge per set països d'Europa i a desenvolupar el seu esperit creatiu juntament amb la seua espontaneïtat i el plaer de l'aventura).
Així com To-po-san passa per Espanya, França, Gran Bretanya, Bèlgica, Alemanya, Holanda i Itàlia, nosaltres, com a estudiants (universitaris o adults) i com a persones adultes, podem passejar per països diferents, la qual cosa ens obrirà moltes portes, finestres, camins i projectes, com si es tractara d'eixa fada que ens ajuda a fer realitat molts somnis personals quan posem els mitjans escaients. To-po-san és la metàfora de la persona fortament creativa, que té la ment oberta, que és multicultural (i interessat per formes diferents de viure, pensar, actuar i ser) i que, tanmateix, conserva la seua personalitat i, en tot cas, la reforça a través d'eixos viatges que posen a prova la seua essència. Quan aplega a Itàlia i li regalen una torre de Pisa (si recorde bé), recorda que ha de volar cap a Japó, país d'on venia.
A més, To-po-san, per exemple, ens ajuda a veure que podem ser cinturó negre en arts marcials (com ell) i, alhora, tindre afinitat per matèries ben distintes. Des del seu primer viatge (al port de Barcelona, quan inicia el passeig per Espanya), fins a la mostra artística de l'àtom (a Brussel·les) o al seu desig de volar amb avió per un espai de França o de jugar a la pilota basca al País Basc francés, ens demostra que les persones podem sentir-nos de bon grat si fluïm durant un viatge (no necessàriament a l'estranger, sinó també a casa nostra, és a dir, a la comarca o a la terra a què més ens sentim identificats). Això sí, també podem fer com moltes persones d'Adzerbaian: "La meua terra és aquella que em dóna de menjar".
El procés d'incorporació a la localitat en què ara visc, tranquil i progressiu, acompanyà a eixa frase de terres caucasianes. Fou, per tant, un pas cap a una nova situació en què les relacions amb el veïnat i la terra (la localitat) jugaren un paper important junt amb eixe esperit toposanenc. Unes actituds així generen una personalitat oberta als mestres del nou país, és a dir, a eixes persones que, quan ja has passat a viure a la nova terra, et narraran històries antropològiques, llegendes, les seues experiències personals, detalls sobre la població que ara t'acull, la idiosincràsia del barri o de la nació a què t'has incorporat físicament. Com diu el títol, "Amb el mestre, l'alumne". El mestre apareix en el moment adequat, no per art de bruixeria.
Igualment, si, a més, desenvolupes la curiositat, et semblarà que compartixes el mestratge personal (formació contínua i capacitats, habilitats i talents) amb el mestratge que reps del nou mestre: a vegades eres alumne, a vegades mestre. C'est la vie! Com els bons professors universitaris, curiosos com To-po-san.
Així com To-po-san passa per Espanya, França, Gran Bretanya, Bèlgica, Alemanya, Holanda i Itàlia, nosaltres, com a estudiants (universitaris o adults) i com a persones adultes, podem passejar per països diferents, la qual cosa ens obrirà moltes portes, finestres, camins i projectes, com si es tractara d'eixa fada que ens ajuda a fer realitat molts somnis personals quan posem els mitjans escaients. To-po-san és la metàfora de la persona fortament creativa, que té la ment oberta, que és multicultural (i interessat per formes diferents de viure, pensar, actuar i ser) i que, tanmateix, conserva la seua personalitat i, en tot cas, la reforça a través d'eixos viatges que posen a prova la seua essència. Quan aplega a Itàlia i li regalen una torre de Pisa (si recorde bé), recorda que ha de volar cap a Japó, país d'on venia.
A més, To-po-san, per exemple, ens ajuda a veure que podem ser cinturó negre en arts marcials (com ell) i, alhora, tindre afinitat per matèries ben distintes. Des del seu primer viatge (al port de Barcelona, quan inicia el passeig per Espanya), fins a la mostra artística de l'àtom (a Brussel·les) o al seu desig de volar amb avió per un espai de França o de jugar a la pilota basca al País Basc francés, ens demostra que les persones podem sentir-nos de bon grat si fluïm durant un viatge (no necessàriament a l'estranger, sinó també a casa nostra, és a dir, a la comarca o a la terra a què més ens sentim identificats). Això sí, també podem fer com moltes persones d'Adzerbaian: "La meua terra és aquella que em dóna de menjar".
El procés d'incorporació a la localitat en què ara visc, tranquil i progressiu, acompanyà a eixa frase de terres caucasianes. Fou, per tant, un pas cap a una nova situació en què les relacions amb el veïnat i la terra (la localitat) jugaren un paper important junt amb eixe esperit toposanenc. Unes actituds així generen una personalitat oberta als mestres del nou país, és a dir, a eixes persones que, quan ja has passat a viure a la nova terra, et narraran històries antropològiques, llegendes, les seues experiències personals, detalls sobre la població que ara t'acull, la idiosincràsia del barri o de la nació a què t'has incorporat físicament. Com diu el títol, "Amb el mestre, l'alumne". El mestre apareix en el moment adequat, no per art de bruixeria.
Igualment, si, a més, desenvolupes la curiositat, et semblarà que compartixes el mestratge personal (formació contínua i capacitats, habilitats i talents) amb el mestratge que reps del nou mestre: a vegades eres alumne, a vegades mestre. C'est la vie! Com els bons professors universitaris, curiosos com To-po-san.
diumenge, 6 de desembre del 2009
Després de botar la tanca
Potser hàgeu sentit mai allò de l'acumulació de títols (universitaris o posteriors, o de cursets, màsters...) entre persones que han passat temps i temps enmig de les parets universitàries o que, segons deien, aspiren a buscar un lloc de treball millor. Quan pel curs 1994-1995 vaig començar dos cursos, u sobre psicomotricitat (útil a llarg termini) i u sobre biblioteconomia i documentació (no tan profitós), encara aspirava a treballar en alguna biblioteca (escolar o pública), però haguí de deixar arrere eixa opció per motius tecnològics.
Passa el temps i mires les coses a major distància, amb més moderació i calma i, a diferència d'aleshores, sents que has aprés una gran lliçó: val més la pena especialitzar-te en els teus punts forts que fer el que fan tots i, a més, resulta interessant ser polifacètic (aprendre alguna llengua de fora de l'estat, millorar les que coneixes, descobrir les teues habilitats i capacitats...) i, molt bo, aprendre dels errors, és a dir, aprendre a partir de les experiències que has viscut i que anaven en un sentit diferent al que volies. Igualment aprens que és força interessant valorar els xicotets èxits (de manera relativa, perquè en són pocs i, així, actues de manera creativa enmig de la cultura de la forta competència i l'individualisme).
Si... botes la tanca, fas una vida més pròxima al desenvolupament de la teua creativitat i del que realment portes dins (talents amb majúscula, com diria Rosetta Forner). També paga la pena escoltar què et diuen persones del voltant, aprendre dels caps que intentaren amargar-te l'existència (per la seua forma de ser) i, en eixe sentit, botar la tanca del victimisme i, així, passar a la de l'autorespecte i la cooperació respectuosa amb les individualitats.
Una de les coses que fa avançar una persona (amb estudis universitaris o no) és la dedicació diària d'uns minuts de relació intrapersonal (o, com diuen alguns, d'autocrítica). A més que ajuda a ser més moderat, també, com a resultat del punt primer, t'obri més portes a la vida senzilla, a les persones del carrer, al món de la sensibilitat i de la solidaritat, a eixos ambients en què es valora el que porta dins la persona (valors, talents, creences, desig de millora...) en lloc dels títols que acumula i que, quasi sempre, només servixen per a tindre un historial acadèmic o de formació que reflectix la filosofia sociològica d'un país (o d'un estat o estil de vida), però no el que realment pot desenvolupar la persona i aportar a la societat. Així, de tots els cursos que vaig fer, resulta curiós que... l'últim (1998-1999), amb tantes hores com el primer (el de psicomotricitat, un poc més de seixanta), fóra el que més em va omplir com a persona i, sobretot, el curs en què més vaig traure el sentit de la vocació i del que realment et fa feliç.
Però, què feu especial eixe tercer curs, el darrer? Que exercia de mestre,... i per a persones adultes, la qual cosa sí encaixava amb els meus talents naturals, és a dir, amb això que fa sentir-te més satisfet i més obert a aprendre i canviar i créixer com a persona i com a professional. El temps ho ha confirmat.
Si, a més, amb el temps també has aprés i treballat tècniques per a madurar emocionalment i ser més independent i líder (prendre les regnes), la joia pel procés és més gran i, també, més tranquil·la, com a resultat de la maduració. Ara bé, l'aprenentatge, continu, encara és viu. Per això creixem i evolucionem i re-evolucionem com a persones: acceptem els canvis i ens endinsem en eixa aventura de botar més barreres que, realment, com l'ànec lleig, no són lleges ni barreres, sinó muntatges que alguns ens marcaren i que nosaltres ens creiérem... fins que passàrem a ser més líders de nosaltres (i encara aprenem a lideretjar-nos, per dir-ho amb llibertat).
Passa el temps i mires les coses a major distància, amb més moderació i calma i, a diferència d'aleshores, sents que has aprés una gran lliçó: val més la pena especialitzar-te en els teus punts forts que fer el que fan tots i, a més, resulta interessant ser polifacètic (aprendre alguna llengua de fora de l'estat, millorar les que coneixes, descobrir les teues habilitats i capacitats...) i, molt bo, aprendre dels errors, és a dir, aprendre a partir de les experiències que has viscut i que anaven en un sentit diferent al que volies. Igualment aprens que és força interessant valorar els xicotets èxits (de manera relativa, perquè en són pocs i, així, actues de manera creativa enmig de la cultura de la forta competència i l'individualisme).
Si... botes la tanca, fas una vida més pròxima al desenvolupament de la teua creativitat i del que realment portes dins (talents amb majúscula, com diria Rosetta Forner). També paga la pena escoltar què et diuen persones del voltant, aprendre dels caps que intentaren amargar-te l'existència (per la seua forma de ser) i, en eixe sentit, botar la tanca del victimisme i, així, passar a la de l'autorespecte i la cooperació respectuosa amb les individualitats.
Una de les coses que fa avançar una persona (amb estudis universitaris o no) és la dedicació diària d'uns minuts de relació intrapersonal (o, com diuen alguns, d'autocrítica). A més que ajuda a ser més moderat, també, com a resultat del punt primer, t'obri més portes a la vida senzilla, a les persones del carrer, al món de la sensibilitat i de la solidaritat, a eixos ambients en què es valora el que porta dins la persona (valors, talents, creences, desig de millora...) en lloc dels títols que acumula i que, quasi sempre, només servixen per a tindre un historial acadèmic o de formació que reflectix la filosofia sociològica d'un país (o d'un estat o estil de vida), però no el que realment pot desenvolupar la persona i aportar a la societat. Així, de tots els cursos que vaig fer, resulta curiós que... l'últim (1998-1999), amb tantes hores com el primer (el de psicomotricitat, un poc més de seixanta), fóra el que més em va omplir com a persona i, sobretot, el curs en què més vaig traure el sentit de la vocació i del que realment et fa feliç.
Però, què feu especial eixe tercer curs, el darrer? Que exercia de mestre,... i per a persones adultes, la qual cosa sí encaixava amb els meus talents naturals, és a dir, amb això que fa sentir-te més satisfet i més obert a aprendre i canviar i créixer com a persona i com a professional. El temps ho ha confirmat.
Si, a més, amb el temps també has aprés i treballat tècniques per a madurar emocionalment i ser més independent i líder (prendre les regnes), la joia pel procés és més gran i, també, més tranquil·la, com a resultat de la maduració. Ara bé, l'aprenentatge, continu, encara és viu. Per això creixem i evolucionem i re-evolucionem com a persones: acceptem els canvis i ens endinsem en eixa aventura de botar més barreres que, realment, com l'ànec lleig, no són lleges ni barreres, sinó muntatges que alguns ens marcaren i que nosaltres ens creiérem... fins que passàrem a ser més líders de nosaltres (i encara aprenem a lideretjar-nos, per dir-ho amb llibertat).
dissabte, 5 de desembre del 2009
Sobre l'educació multicultural
Quan estudiava a l'escola primària (1977-1985) era molt impensable una situació com la present, en què persones de moltes nacionalitats o vingudes de tres continents diferents pogueren juntar-se en una mateixa aula. Així, només recorde que, durant uns anys, vaig compartir classe amb una companya nascuda a Anglaterra i una nascuda a França (però de pares espanyols o, si més no, ho era algú dels dos) i, durant any i mig, amb un valencià que havia vingut de França als pocs dies d'haver començat el curs.
Ara bé, si mirem les coses des del present, podrem pensar de manera positiva si considerem la diversitat com una riquesa, com un aspecte de la vida que pot fer-nos més creatius, més oberts a la varietat (en lloc de prioritzar l'homogeneïtat), més tolerants, més flexibles, més alegres de pensar que ens comprenem (malgrat les diferències i les singularitats). Que aquesta situació fa menester posicions adaptades a la nova realitat..., resulta comprensible, tant com que el fet d'emigrar obliga a determinats canvis de xip (com diem col·loquialment). Ara llegirem un fragment del diari Expansión (2/desembre/2009, article "El éxito de la escuela multicultural"):
Como explica la directora (...) "Lo más difícil a lo que nos enfrentamos los docentes es cuando una familia no se implica o colabora con el proyecto de centro", apunta. "Afortunadamente hay muchas familias muy colaboradoras, preocupadas y respetuosas con nuestro trabajo".
La mente limpia de los niños, todavía no contaminada por los prejuicios de los mayores, es la mejor tierra de cultivo en la que sembrar ideas de tolerancia y respeto: "Nuestros alumnos se hacen amigos, no por el color de su piel ni por su nacionalidad sino por sus afinidades. No entienden de racismo, pero sí de diferentes razas y nacionalidades". Que sirva de ejemplo.
El resum breu, posterior al titular, era així: "El buen rendimiento de los alumnos del Colegio Pi i Margall de Madrid, en el que conviven chicos de 20 nacionalidades, demuestra que la integración enriquece la experiencia educativa". Igualment, la fotografia que hi ha abans del titular, reflectix que el llenguatge periodístic, quan vol que rebem un missatge global, coordina el llenguatge visual (clau i el que més predomina en les persones) i el llenguatge escrit (el text). En aquest cas, com es tracta d'un text creat amb moderació i humanisme, hi ha un bon article periodístic, a més d'íntegre, com haureu pogut sentir. La imatge és d'una xiqueta de 4t de Primària, amb una cara joiosa i unes dentetes netes.
L'escola, com qualsevol activitat humana, es fa doblement agradable i suportable quan la fruïció, l'alegria i la moderació emocional ens acompanyen. Per això, quan tenim un bon mestre (com quan exercim la professió amb vocació), sentim una mena de relació distinta entre nosaltres, l'aula (l'entorn), la població en què vivim, la població en què estudiem i... el creixement personal: ens mostrem més oberts, més autèntics, més plens de confiança, més curiosos, més solidaris, més partíceps del nostre voltant social i, alhora, més optimistes i esperançats. És, aleshores, quan també ens delectem de les coses xicotetes, la senzillesa, la cordialitat i el que ens unix i compartim (per damunt de les diferències tradicionalment considerades nefastes): passem a veure el present com una oportunitat per a millorar les relacions interpersonals i la nostra educació emocional.
Què en penseu, del tema, aplicat a la formació dels futurs mestres (amb independència del grau de l'ensenyament en què exerciran el mestratge)?
Ara bé, si mirem les coses des del present, podrem pensar de manera positiva si considerem la diversitat com una riquesa, com un aspecte de la vida que pot fer-nos més creatius, més oberts a la varietat (en lloc de prioritzar l'homogeneïtat), més tolerants, més flexibles, més alegres de pensar que ens comprenem (malgrat les diferències i les singularitats). Que aquesta situació fa menester posicions adaptades a la nova realitat..., resulta comprensible, tant com que el fet d'emigrar obliga a determinats canvis de xip (com diem col·loquialment). Ara llegirem un fragment del diari Expansión (2/desembre/2009, article "El éxito de la escuela multicultural"):
Como explica la directora (...) "Lo más difícil a lo que nos enfrentamos los docentes es cuando una familia no se implica o colabora con el proyecto de centro", apunta. "Afortunadamente hay muchas familias muy colaboradoras, preocupadas y respetuosas con nuestro trabajo".
La mente limpia de los niños, todavía no contaminada por los prejuicios de los mayores, es la mejor tierra de cultivo en la que sembrar ideas de tolerancia y respeto: "Nuestros alumnos se hacen amigos, no por el color de su piel ni por su nacionalidad sino por sus afinidades. No entienden de racismo, pero sí de diferentes razas y nacionalidades". Que sirva de ejemplo.
El resum breu, posterior al titular, era així: "El buen rendimiento de los alumnos del Colegio Pi i Margall de Madrid, en el que conviven chicos de 20 nacionalidades, demuestra que la integración enriquece la experiencia educativa". Igualment, la fotografia que hi ha abans del titular, reflectix que el llenguatge periodístic, quan vol que rebem un missatge global, coordina el llenguatge visual (clau i el que més predomina en les persones) i el llenguatge escrit (el text). En aquest cas, com es tracta d'un text creat amb moderació i humanisme, hi ha un bon article periodístic, a més d'íntegre, com haureu pogut sentir. La imatge és d'una xiqueta de 4t de Primària, amb una cara joiosa i unes dentetes netes.
L'escola, com qualsevol activitat humana, es fa doblement agradable i suportable quan la fruïció, l'alegria i la moderació emocional ens acompanyen. Per això, quan tenim un bon mestre (com quan exercim la professió amb vocació), sentim una mena de relació distinta entre nosaltres, l'aula (l'entorn), la població en què vivim, la població en què estudiem i... el creixement personal: ens mostrem més oberts, més autèntics, més plens de confiança, més curiosos, més solidaris, més partíceps del nostre voltant social i, alhora, més optimistes i esperançats. És, aleshores, quan també ens delectem de les coses xicotetes, la senzillesa, la cordialitat i el que ens unix i compartim (per damunt de les diferències tradicionalment considerades nefastes): passem a veure el present com una oportunitat per a millorar les relacions interpersonals i la nostra educació emocional.
Què en penseu, del tema, aplicat a la formació dels futurs mestres (amb independència del grau de l'ensenyament en què exerciran el mestratge)?
divendres, 4 de desembre del 2009
L'ecologisme del segle XXI
Fa uns dies, mentres gaudia (amb tranquil·litat) del pas de la vesprada, torní a llegir una entrevista publicada a la revista Integral (no. 354, "Alex Steffen, fundador de Worldchanging") i vaig observar que, tot i que no seguisc de manera contínua l'evolució de l'ecologisme, sí havia intuït bé des de feia uns mesos, quan considerava que els moviments socials del segle actual naixerien de persones sensibles... però no necessàriament activistes (en el sentit del segle XIX i XX), i que l'actuació seria més global (entre distintes branques del saber i, per això, de la societat). Passem a unes línies de l'entrevista:
"Por último, los verdes brillantes proponemos un cambio sistémico. Entendemos el mundo de una manera más amplia y envolvente y procuramos llegar a todo el espectro de la sociedad que antes quedaba fuera del discurso ecologista, como los arquitectos, los ingenieros, los diseñadores industriales y los empresarios comprometidos."
(Sistémico: ací s'ajusta més al sinònim "global")
A més, ens resulten interessants més línies de l'entrevista, en què deixa ben clar el pas de la cultura de la protesta a la cultura de la col·laboració:
"Para entender lo que es un verde brillante, tenemos que remitirnos al verde oscuro y al verde claro. Los verdes oscuros son los ecologistas de la generación de los años 60, seguidores de la ecología profunda, que achaca a la industrialización todos los males. Han sido y siguen siendo la piedra angular del movimiento ecologista. Les debemos mucho, pero las actitudes están cambiando."
Ens interessa molt la frase "pero las actitudes están cambiando". Continuem!
Aquestes línies concorden amb les hipòtesis d'Elaine Aron, autora del llibre Les persones altament sensibles (1996, en la versió original, en anglés; El don de la sensibilidad. Las personas altamente sensibles, en castellà), en què ens parla del pas d'una societat guerrera (figura clàssica del rei) a una societat en transició cap a la moderació (figura del conseller reial, tipus Maquiavel, per posar un exemple ben conegut, encara que no vullga promocionar el maquiavel·lisme).
I ací estem tots, en la Terra, amb la missió de treballar per una vida més pròxima a la supervivència de la natura, si és que estimem l'espècie. Sobre la marxa, m'ha vingut al pensament que estimar la natura es podria convertir en una nova forma d'autoestima, ara no inclosa en el món de la psicologia (de manera activa), però potser sí pròximament i de manera contínua: si hi ha una relació directa entre les dos supervivències, és clar que hi ha una interdependència.
No obstant això, només observe una necessitat de respecte: en el sentit que va cap a la natura, perquè al cap i a la fi, la natura no és un esser viu, sinó un regal que hem trobat en la Terra, amb què ens hem relacionat anys i panys i que ens ha fet de Mare (com la mare que passa emocions, sentiments, alegries, missatges i més, mentres el futur nadó encara és dins).
Finalment considere que el millor regal que pot fer un fill (o una filla) a la mare, l'afecte, el respecte, el deixar-la fluir i la flexibilitat i la maduresa emocional, són valors i presents que s'han de treballar ara: bé per a enriquir el demà i rectificar el passat, bé per a donar senyals de creativitat i espentar la societat cap a posicions més pròximes a la cooperació, la solidaritat, l'altruisme, l'humanisme del segle XXI (company de l'ecologisme i el pacifisme), l'humor, el somriure i, per què no, el riure, etc. Com anit, entre ma mare i jo, per telèfon, després d'una errada. Si fa uns anys s'haguera interpretat de manera aspra, ara, l'equivocació s'aprofita per a conrear l'humor i, com diuen molts estudis, l'humor és un ingredient que estimula molt la creativitat... i el bon dormir.
Nota: Açò no s'ensenya, quasi mai, a la Universitat, però ajuda a créixer i a engrandir la societat i que la societat ens engrandisca. Maduració compartida.
"Por último, los verdes brillantes proponemos un cambio sistémico. Entendemos el mundo de una manera más amplia y envolvente y procuramos llegar a todo el espectro de la sociedad que antes quedaba fuera del discurso ecologista, como los arquitectos, los ingenieros, los diseñadores industriales y los empresarios comprometidos."
(Sistémico: ací s'ajusta més al sinònim "global")
A més, ens resulten interessants més línies de l'entrevista, en què deixa ben clar el pas de la cultura de la protesta a la cultura de la col·laboració:
"Para entender lo que es un verde brillante, tenemos que remitirnos al verde oscuro y al verde claro. Los verdes oscuros son los ecologistas de la generación de los años 60, seguidores de la ecología profunda, que achaca a la industrialización todos los males. Han sido y siguen siendo la piedra angular del movimiento ecologista. Les debemos mucho, pero las actitudes están cambiando."
Ens interessa molt la frase "pero las actitudes están cambiando". Continuem!
Aquestes línies concorden amb les hipòtesis d'Elaine Aron, autora del llibre Les persones altament sensibles (1996, en la versió original, en anglés; El don de la sensibilidad. Las personas altamente sensibles, en castellà), en què ens parla del pas d'una societat guerrera (figura clàssica del rei) a una societat en transició cap a la moderació (figura del conseller reial, tipus Maquiavel, per posar un exemple ben conegut, encara que no vullga promocionar el maquiavel·lisme).
I ací estem tots, en la Terra, amb la missió de treballar per una vida més pròxima a la supervivència de la natura, si és que estimem l'espècie. Sobre la marxa, m'ha vingut al pensament que estimar la natura es podria convertir en una nova forma d'autoestima, ara no inclosa en el món de la psicologia (de manera activa), però potser sí pròximament i de manera contínua: si hi ha una relació directa entre les dos supervivències, és clar que hi ha una interdependència.
No obstant això, només observe una necessitat de respecte: en el sentit que va cap a la natura, perquè al cap i a la fi, la natura no és un esser viu, sinó un regal que hem trobat en la Terra, amb què ens hem relacionat anys i panys i que ens ha fet de Mare (com la mare que passa emocions, sentiments, alegries, missatges i més, mentres el futur nadó encara és dins).
Finalment considere que el millor regal que pot fer un fill (o una filla) a la mare, l'afecte, el respecte, el deixar-la fluir i la flexibilitat i la maduresa emocional, són valors i presents que s'han de treballar ara: bé per a enriquir el demà i rectificar el passat, bé per a donar senyals de creativitat i espentar la societat cap a posicions més pròximes a la cooperació, la solidaritat, l'altruisme, l'humanisme del segle XXI (company de l'ecologisme i el pacifisme), l'humor, el somriure i, per què no, el riure, etc. Com anit, entre ma mare i jo, per telèfon, després d'una errada. Si fa uns anys s'haguera interpretat de manera aspra, ara, l'equivocació s'aprofita per a conrear l'humor i, com diuen molts estudis, l'humor és un ingredient que estimula molt la creativitat... i el bon dormir.
Nota: Açò no s'ensenya, quasi mai, a la Universitat, però ajuda a créixer i a engrandir la societat i que la societat ens engrandisca. Maduració compartida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)