Quan les persones contactem amb la natura, crec que recuperem bona part de la nostra essència, mas que açò puga semblar fora de lloc. Al meu parer, les persones conservem una forta memòria visual i, sobretot, actitudinal que, inconscientment, transmetem per mitjà d'actituds com el fet d'estimar la natura o d'actes com buscar moments de contacte amb les plantes, els arbres i les espècies animals, indistintament que a hores d'ara tinguem l'oportunitat d'oir el famós Adeste fideles per mitjà de Radio Clásica.
Crec que les persones, quan connectem amb la natura, accedim a una dimensió molt més important per a la nostra vida que el simple fet de tindre: el compartir, la dimensió universal i la germanor que naixen de deixar arrere l'ego i passar a dimensions en què allò que més importa és intercanviar, escoltar la música dels arbres (quan mouen les branques), dels aucells (quan canten, bé si volen, bé si acompanyen altres pardals), de l'esquirol que bota de rama en rama, de la rata que circula...
Igualment podem dir que gràcies als nostres avantpassats, més en contacte i en germanor amb la natura, bé gràcies a persones dedicades a la transmissió de l'amor i la fraternitat humanes cap a la nostra Mare, la Natura, com ara, el Dr. Félix Rodríguez de la Fuente (per a les persones que nasquérem entre els anys 1960 i 1970 si fa no fa... i molts dels nostres familiars que compartíem el programa que emetia Televisión Española), bé gràcies a persones que es dedicaren a fer-nos estimar la natura i que militaren en l'ecologisme, bé a través de persones que viuen en contacte amb la natura i que ens recorden la importància del respecte cap a la mare de totes les persones... podem transmetre a les noves generacions, a les persones de la nostra edat o a les persones amb afany de superació, el significat de viure, de vivenciar el present, de donar a canvi de res, de la bonesa, de la bonhomia, de la creativitat, de valors com l'alegria (de segur que hem vist animals que també la manifesten... o podem accedir a eixa informació privilegiada), del sentit de la maternitat, del treball en equip i en què l'aportació individual importa (vegem com cacen els llops), etc.
Si sabem transmetre, bé a l'alumnat universitari, bé a les persones que ens envolten, la gran importància del patrimoni planetari de tipus natural i ecologista, haurem començat a interessar-nos per la creativitat, és a dir, per una visió més optimista, realista, sensible i amb una mirada cap a un espectre més ampli del planeta: la vida, la generositat i el sentit de la interdependència i, per tant, de la col·laboració entre totes les persones a favor de la supervivència de les espècies naturals (la humana i tot).
Crec que serà així, per mitjà de la mirada a la natura com a la nostra mare, quan realment començarem a primar una vida més senzilla, a favor del respecte i la cooperació (recordem els casos de simbiosi entre animals, és a dir, de col·laboració espontània), i en què l'aspecte dels valors, la bonhomia i la naturalitat substituïran el materialisme, les aparences i la rigidesa.
Les lleis naturals, l'amor per la natura i la cooperació amb els nostres germans del planeta passa per un interés humà per la natura, la base de la supervivència, de l'alegria, del menjar diari, del clima respectuós i de l'admiració per tot allò que surt de manera espontània, no sols de l'ànima sinó també de les altres espècies i materials que conviuen junt amb nosaltres.
Tots (i tot) som importants, cadascú des de les seues possibilitats i la seua forma de contribuir de manera positiva per un món més alegre i viu.
dimarts, 5 de gener del 2010
Gustav Mahler i la Universitat
Hui he començat el passeig per Internet amb la cerca d'informació sobre música espontània i, amb fortuna, he aplegat a llegir bona part del document en PDF "La música a la Universitat: una eina per desenvolupar l'expressió creativa i la comunicació" (Conxa Trallero Flix). I ara, des de fa uns minuts, sent la Simfonia Sisena de Gustav Mahler (per mitjà de Radio Clásica), un cant a l'esperança. Si més no, al meu parer i d'ençà que la vaig escoltar (sí, escoltar) per primera vegada.
La música és un ingredient clau en la vida humana si tenim present que l'oïda és el sentit que més informació rep després de la vista (9% i 87% respectivament). No ens estranyarà que persones com Leonardo da Vinci tingueren un interés molt especial per la música, o que Albert Einstein o persones molt creatives també destacaren pel seu amor per la música. Fins i tot nosaltres, amb un major o menor grau de coneixement teòric musical, podem créixer com a persones... amb la col·laboració diària de la música. I si, a més, la transmetem als alumnes universitaris, per mitjà de la música de fons, podem fer que les sessions tinguen una funció terapèutica i tot, la qual cosa afavorirà que l'alumne tinga unes emocions més harmòniques, més tranquil·les i que, per tant, com ha demostrat Augusto Cury, puga substituir visites al psicòleg o a la psiquiatra o suïcidis i tot.
Vivim una època en què considere important aprendre de les persones que popularment qualifiquem de genis (encara que totes ho som: desenvolupem la genialitat interior!), de les persones grans i més tranquil·les i de les persones que se centren més en l'autodomini, la fluïdesa, la calma i les coses xicotetes. Crec que són les que més fruïxen el dia rere dia, la seua essència i l'harmonia entre la seua vida, la social i la vida que compartixen junt amb la natura (una font bella de música, de tranquil·litat, de documentació visual, de patrimoni mundial, etc.).
Finalment exposaré preguntes sobre la música:
1. Què representa la música en la meua vida?
2. Què simbolitza la música per a la persona que consulta aquest bloc?
3. Quines classes de música m'agraden?
4. Quins instruments m'agrada tocar, escoltar o jugar amb ells?
5. Quantes vegades escolte música al dia?
6. Quins moviments són els que predominen quan danse?
7. Quantes persones conec que visquen el món de la música, professionalment?
8. Quina classe de música considere més d'acord amb la meua essència?
9. Què opine (amb fonament) sobre la música popular o la del país en què visc?
10. Què entenc per música popular?
11. Quina música m'agradaria composar si tinguera un orientador musical?
Aquestes han sigut les onze primeres preguntes i la que més m'atrau és la primera: "1. Què representa la música en la meua vida?".
Al meu parer, la música és una forma de connexió amb l'ambient natural que m'envolta (des dels pardals fins als gats o els lladrucs dels gossos o el so del vent quan bufa), amb la instrumentalització musical, o amb el cant o el ball i la dansa.
Per mitjà d'eixes connexions la persona (individualment o en col·lectiu, i sempre en contacte social) desenvolupa els seus sentits al mateix temps que exercita l'oïda i expressa els seus sentiments i la seua visió del món, en un moment i en un lloc, atenent a l'educació (adquirida amb el contacte social amb la família o els grups socials, amb la cultura en què viu...) i a la seua formació per lliure, és a dir, per mitjà de la creativitat i l'afany de superació.
Així em sembla, de moment.
La música és un ingredient clau en la vida humana si tenim present que l'oïda és el sentit que més informació rep després de la vista (9% i 87% respectivament). No ens estranyarà que persones com Leonardo da Vinci tingueren un interés molt especial per la música, o que Albert Einstein o persones molt creatives també destacaren pel seu amor per la música. Fins i tot nosaltres, amb un major o menor grau de coneixement teòric musical, podem créixer com a persones... amb la col·laboració diària de la música. I si, a més, la transmetem als alumnes universitaris, per mitjà de la música de fons, podem fer que les sessions tinguen una funció terapèutica i tot, la qual cosa afavorirà que l'alumne tinga unes emocions més harmòniques, més tranquil·les i que, per tant, com ha demostrat Augusto Cury, puga substituir visites al psicòleg o a la psiquiatra o suïcidis i tot.
Vivim una època en què considere important aprendre de les persones que popularment qualifiquem de genis (encara que totes ho som: desenvolupem la genialitat interior!), de les persones grans i més tranquil·les i de les persones que se centren més en l'autodomini, la fluïdesa, la calma i les coses xicotetes. Crec que són les que més fruïxen el dia rere dia, la seua essència i l'harmonia entre la seua vida, la social i la vida que compartixen junt amb la natura (una font bella de música, de tranquil·litat, de documentació visual, de patrimoni mundial, etc.).
Finalment exposaré preguntes sobre la música:
1. Què representa la música en la meua vida?
2. Què simbolitza la música per a la persona que consulta aquest bloc?
3. Quines classes de música m'agraden?
4. Quins instruments m'agrada tocar, escoltar o jugar amb ells?
5. Quantes vegades escolte música al dia?
6. Quins moviments són els que predominen quan danse?
7. Quantes persones conec que visquen el món de la música, professionalment?
8. Quina classe de música considere més d'acord amb la meua essència?
9. Què opine (amb fonament) sobre la música popular o la del país en què visc?
10. Què entenc per música popular?
11. Quina música m'agradaria composar si tinguera un orientador musical?
Aquestes han sigut les onze primeres preguntes i la que més m'atrau és la primera: "1. Què representa la música en la meua vida?".
Al meu parer, la música és una forma de connexió amb l'ambient natural que m'envolta (des dels pardals fins als gats o els lladrucs dels gossos o el so del vent quan bufa), amb la instrumentalització musical, o amb el cant o el ball i la dansa.
Per mitjà d'eixes connexions la persona (individualment o en col·lectiu, i sempre en contacte social) desenvolupa els seus sentits al mateix temps que exercita l'oïda i expressa els seus sentiments i la seua visió del món, en un moment i en un lloc, atenent a l'educació (adquirida amb el contacte social amb la família o els grups socials, amb la cultura en què viu...) i a la seua formació per lliure, és a dir, per mitjà de la creativitat i l'afany de superació.
Així em sembla, de moment.
dilluns, 4 de gener del 2010
Lliurar les medalles
Fa dos anys i mig vaig llegir unes reflexions a http://www.neuronilla.com. Una n'indicava: "Imprescindible en general, pero mucho más ahora, en esta época en particular: dar créditos a aquellos que han tenido la idea o hecho tal cosa. Es mejor ser el que entrega las medallas que el que se las lleva sin pasar el control anti-trepa".
I per què escric això? Doncs perquè he tingut la sort de llegir unes reflexions molt interessants sobre el riure, el somriure, l'alegria, la felicitat, el treballar pels altres, etc. i he considerat just indicar-vos la font, a més de considerar que el tema està tan ben explicat que preferisc, com els bons mestres, recomanar-vos la consulta. I si exerciu de mestre (formalment o per vocació), que conteu una història sobre alguna experiència vostra amb la joia i la tristor i com n'eixíreu de manera positiva: l'alumne, com les persones del carrer, valora molt les experiències personals... molt més que les recomanacions, els consells, els romanços, etc.
Les experiències en primera persona ajuden a compartir emocions, sentiments, vivències, sentit de la humanitat, sensibilitat i, a més, a fer que l'alumnat manifeste interés per la vida real, no pel simple fet històric. En un món que sembla indiferent a la Humanitat, traure a relluir fets reals i amb l'exposició natural, espontània (o per mitjà d'una història inventada, però que puga paréixer real), ajudarà l'alumne a mostrar els seus sentiments interiors i, per què no, a mostrar-se més simpàtic i compassiu, la qual cosa facilitarà el seu camí cap a l'altruisme més enllà de la donació de diners després de catàstrofes naturals o de la solidaritat simplista i patrocinada pels mitjans de comunicació.
És imprescindible, per tant, un exercici sa d'autocrítica i l'adopció de mesures en què les dos parts vencen ("guanyar-guanyar"). Així, si respectem persones que pensen de manera diferents i, sobretot, que SÓN DIFERENTS a nosaltres, no sols treballarem la tolerància, sinó també la llibertat de moviment, la fluïdesa... sense que això ens impedisca mantindre relacions humanes (encara que siguen més puntuals) en què el centre siga l'espontaneïtat i, per tant, l'alegria, la naturalitat, el fet de compartir (temps, espai, inquietuds, interessos, etc.) per damunt del formalisme o de la suposada valoració del grau de respecte, dos mites que he pogut descobrir gràcies a una obra sobre lideratge, és a dir, sobre com ser els protagonistes positius de la nostra vida i, per tant, el cavaller que pren les regnes del cavall i que adopta la decisió de viure el present, la senzillesa, el que pot controlar, la natura, l'autodomini, la creativitat i l'amabilitat..., o que busca els estats emocionals que més s'ajusten a la seua essència i a la seua visió del món, els seus valors i els seus principis.
Finalment diré que la plana és http://www.webdepastoral.salesians.info/BD/BD05cat.HTM. Molt interessant. Vos desitge que la fruïu.
I per què escric això? Doncs perquè he tingut la sort de llegir unes reflexions molt interessants sobre el riure, el somriure, l'alegria, la felicitat, el treballar pels altres, etc. i he considerat just indicar-vos la font, a més de considerar que el tema està tan ben explicat que preferisc, com els bons mestres, recomanar-vos la consulta. I si exerciu de mestre (formalment o per vocació), que conteu una història sobre alguna experiència vostra amb la joia i la tristor i com n'eixíreu de manera positiva: l'alumne, com les persones del carrer, valora molt les experiències personals... molt més que les recomanacions, els consells, els romanços, etc.
Les experiències en primera persona ajuden a compartir emocions, sentiments, vivències, sentit de la humanitat, sensibilitat i, a més, a fer que l'alumnat manifeste interés per la vida real, no pel simple fet històric. En un món que sembla indiferent a la Humanitat, traure a relluir fets reals i amb l'exposició natural, espontània (o per mitjà d'una història inventada, però que puga paréixer real), ajudarà l'alumne a mostrar els seus sentiments interiors i, per què no, a mostrar-se més simpàtic i compassiu, la qual cosa facilitarà el seu camí cap a l'altruisme més enllà de la donació de diners després de catàstrofes naturals o de la solidaritat simplista i patrocinada pels mitjans de comunicació.
És imprescindible, per tant, un exercici sa d'autocrítica i l'adopció de mesures en què les dos parts vencen ("guanyar-guanyar"). Així, si respectem persones que pensen de manera diferents i, sobretot, que SÓN DIFERENTS a nosaltres, no sols treballarem la tolerància, sinó també la llibertat de moviment, la fluïdesa... sense que això ens impedisca mantindre relacions humanes (encara que siguen més puntuals) en què el centre siga l'espontaneïtat i, per tant, l'alegria, la naturalitat, el fet de compartir (temps, espai, inquietuds, interessos, etc.) per damunt del formalisme o de la suposada valoració del grau de respecte, dos mites que he pogut descobrir gràcies a una obra sobre lideratge, és a dir, sobre com ser els protagonistes positius de la nostra vida i, per tant, el cavaller que pren les regnes del cavall i que adopta la decisió de viure el present, la senzillesa, el que pot controlar, la natura, l'autodomini, la creativitat i l'amabilitat..., o que busca els estats emocionals que més s'ajusten a la seua essència i a la seua visió del món, els seus valors i els seus principis.
Finalment diré que la plana és http://www.webdepastoral.salesians.info/BD/BD05cat.HTM. Molt interessant. Vos desitge que la fruïu.
"Pares brillants, mestres fascinants"
Ahir, després d'uns mesos, tornava a la lectura del llibre "Pares brillants, mestres fascinants" (en castellà), del psiquiatra brasiler Augusto Cury, un llibre realment adaptat al present i, per tant, que ens pot servir de guia, com tots els bons llibres, com totes les bones amistats i com totes les bones persones que ens poden fer de confidents.
U dels punts més interessants és que el mestre es plantege deu preguntes durant sis mesos, com a mida per a crear un hàbit, cada dia! Quasi res porta el diari! Heus ací les deu primeres (millor dit, onze, perquè m'agrada trencar algun esquema) que exposaria en una pissarra, davant de l'alumnat:
1. Què pot aportar l'humor al dia rere dia?
2. Què és un barret paradigmàtic?
3. Què pot beneficiar-me la imaginació?
4. Com puc aplicar la fantasia a la vida diària?
5. Quins són els contes que més m'agraden?
6. Quines preguntes m'agradava fer abans i no ara?
7. Què m'ha portat a inclinar-me per escoltar més i parlar menys?
8. Quins guanys podem adquirir de la medicina natural?
9. Quines aplicacions pràctiques i diàries podem fer amb el naturisme?
10. Què és la llibertat?
11. Què significa benestar, per a mi, com a mestre i com a persona?
La qüestió que més m'ha agradat, "Què és un barret paradigmàtic?", és una pregunta que m'ha fet pensar en la immensa importància de la fantasia i la imaginació com a motor de la vida creativa, de la llibertat d'expressió, del pensament creatiu i de l'humor i tot, perquè no m'imagine una història de Gianni Rodari, per posar un exemple, sense gràcies, tot i la gran capacitat imaginativa. I qui diu G. Rodari, diu qualsevol persona: Quan més espontani i lliure m'he sentit ha sigut...
a) Al costat d'un xiquet menor de sis anys.
b) Al costat d'una persona fortament creativa i que valora la llibertat literària dels menors... i dels majors d'edat.
c) Quan he escrit en anglés, a partir d'excentricitats, amb la intenció d'obrir la facilitat narrativa i, per tant, desbloquejar-la.
d) Quan he parlat amb persones respectuoses de l'essència de la persona.
Així són les coses i així les deixe ara, i sempre sense la intenció de contentar tothom: la llibertat comença per l'autodomini i l'exercici de la creativitat, dos elements ben bàsics en els temps actuals, bé emocionalment (maduresa), bé mentalment (obertura, qüestionament de l'statu quo i presa de les nostres regnes)... si volem passar al benestar interior que, per exemple, facilita un son profund, tranquil i ric i, per tant, una millora qualitativa de la nostra vida.
Igualment ens interessa escoltar música (bé clàssica, bé popular, bé natural) com a mitjà de relació amb la realitat (cultural i social) i com a mecanisme de salut humana, junt amb el somriure, el riure i... la joia com a valor diari.
U dels punts més interessants és que el mestre es plantege deu preguntes durant sis mesos, com a mida per a crear un hàbit, cada dia! Quasi res porta el diari! Heus ací les deu primeres (millor dit, onze, perquè m'agrada trencar algun esquema) que exposaria en una pissarra, davant de l'alumnat:
1. Què pot aportar l'humor al dia rere dia?
2. Què és un barret paradigmàtic?
3. Què pot beneficiar-me la imaginació?
4. Com puc aplicar la fantasia a la vida diària?
5. Quins són els contes que més m'agraden?
6. Quines preguntes m'agradava fer abans i no ara?
7. Què m'ha portat a inclinar-me per escoltar més i parlar menys?
8. Quins guanys podem adquirir de la medicina natural?
9. Quines aplicacions pràctiques i diàries podem fer amb el naturisme?
10. Què és la llibertat?
11. Què significa benestar, per a mi, com a mestre i com a persona?
La qüestió que més m'ha agradat, "Què és un barret paradigmàtic?", és una pregunta que m'ha fet pensar en la immensa importància de la fantasia i la imaginació com a motor de la vida creativa, de la llibertat d'expressió, del pensament creatiu i de l'humor i tot, perquè no m'imagine una història de Gianni Rodari, per posar un exemple, sense gràcies, tot i la gran capacitat imaginativa. I qui diu G. Rodari, diu qualsevol persona: Quan més espontani i lliure m'he sentit ha sigut...
a) Al costat d'un xiquet menor de sis anys.
b) Al costat d'una persona fortament creativa i que valora la llibertat literària dels menors... i dels majors d'edat.
c) Quan he escrit en anglés, a partir d'excentricitats, amb la intenció d'obrir la facilitat narrativa i, per tant, desbloquejar-la.
d) Quan he parlat amb persones respectuoses de l'essència de la persona.
Així són les coses i així les deixe ara, i sempre sense la intenció de contentar tothom: la llibertat comença per l'autodomini i l'exercici de la creativitat, dos elements ben bàsics en els temps actuals, bé emocionalment (maduresa), bé mentalment (obertura, qüestionament de l'statu quo i presa de les nostres regnes)... si volem passar al benestar interior que, per exemple, facilita un son profund, tranquil i ric i, per tant, una millora qualitativa de la nostra vida.
Igualment ens interessa escoltar música (bé clàssica, bé popular, bé natural) com a mitjà de relació amb la realitat (cultural i social) i com a mecanisme de salut humana, junt amb el somriure, el riure i... la joia com a valor diari.
diumenge, 3 de gener del 2010
Aprendre a compensar l'oratge
Hui he accedit a una cita atribuïda a Lao Tse: "L'activitat venç el fred. La quietud venç la calor". Totalment al revés de com solem actuar, però una orientació molt encertada perquè ens fixem en el que volem fer en cada moment si ens centrem a viure bé i sentir-nos satisfets cada dia. Així, a l'hivern, en lloc de seure'ns i raonar en grup al voltant del fumeral tan clàssic (tan viu en moltes rondalles populars) podem passar a fer un passeig en companyia d'una persona o més i, així, facilitar que el nostre cos, a més d'entrar en calor, es dedique a l'activitat física que tanta ajuda li proporcionarà amb el temps (i no sols ara, sinó també a llarg termini). I, quan aplegue l'estiu, ara a quasi sis mesos de distància, passarem a reduir l'activitat física (i, així, mantindrem viu el cos) i, al mateix temps, contactarem amb persones a l'aire lliure.
Com haurem observat, durant l'hivern solem ser més temps en llocs d'interior i, al mateix temps, també aspirem a eixir i a fer vida pública, sobretot en els temps actuals (a causa del canvi climàtic). En canvi, quan aplega l'estiu tendim a seure'ns al parc o a l'ombra i, així, compensar la calor que fa.
Podríem dir que els animals, com moltes persones grans, ens poden proporcionar informació molt privilegiada que resulta de la pràctica de la vida i del pas per les estacions durant molts anys. Així, els gats (com també els gossos) renaixen quan aplega la fi del mes de gener: si recorde bé, perquè enfront de la casa en què més temps he viscut vaig compartir anys i anys junt amb moltíssims gats que es movien per una superfície d'una fanecada si fa no fa, és a dir, per l'extensió d'una casa de més de dos-cents anys. Quant als gossos, a l'estiu els veureu a l'ombra i quetets, mentres que a l'hivern els veureu en moviment o en llocs que els protegixen del fred.
Sí és cert aquell refrany que diu "En estiu tot lo món viu". És una època que l'hem reservada per a les activitats humanes a l'aire lliure, el contacte amb el sol, la cerca de l'ombra... Mentrestant, ara, a l'hivern, busquem el contacte amb el sol (símbol de l'espontaneïtat, la vida activa) i les relacions humanes en locals d'interior. Quan estudiava a l'institut d'Alaquàs tenia l'oportunitat de veure els jubilats que eren a l'estació de Renfe d'Aldaia en posicions diferents: quan feia sol, baix dels pins; quan feia fred, al sol.
En resum, podríem dir que ens és molt important aprendre a compensar: a l'hivern (fred), activitat física; a l'estiu (calor), activitat física moderada. Potser per això, a l'hivern ens agrada passejar i, quant a l'estiu, dedicar-nos més a l'observació de la natura.
Així em sembla, ara, després d'haver fet un repàs per a escriure aquest article.
Com haurem observat, durant l'hivern solem ser més temps en llocs d'interior i, al mateix temps, també aspirem a eixir i a fer vida pública, sobretot en els temps actuals (a causa del canvi climàtic). En canvi, quan aplega l'estiu tendim a seure'ns al parc o a l'ombra i, així, compensar la calor que fa.
Podríem dir que els animals, com moltes persones grans, ens poden proporcionar informació molt privilegiada que resulta de la pràctica de la vida i del pas per les estacions durant molts anys. Així, els gats (com també els gossos) renaixen quan aplega la fi del mes de gener: si recorde bé, perquè enfront de la casa en què més temps he viscut vaig compartir anys i anys junt amb moltíssims gats que es movien per una superfície d'una fanecada si fa no fa, és a dir, per l'extensió d'una casa de més de dos-cents anys. Quant als gossos, a l'estiu els veureu a l'ombra i quetets, mentres que a l'hivern els veureu en moviment o en llocs que els protegixen del fred.
Sí és cert aquell refrany que diu "En estiu tot lo món viu". És una època que l'hem reservada per a les activitats humanes a l'aire lliure, el contacte amb el sol, la cerca de l'ombra... Mentrestant, ara, a l'hivern, busquem el contacte amb el sol (símbol de l'espontaneïtat, la vida activa) i les relacions humanes en locals d'interior. Quan estudiava a l'institut d'Alaquàs tenia l'oportunitat de veure els jubilats que eren a l'estació de Renfe d'Aldaia en posicions diferents: quan feia sol, baix dels pins; quan feia fred, al sol.
En resum, podríem dir que ens és molt important aprendre a compensar: a l'hivern (fred), activitat física; a l'estiu (calor), activitat física moderada. Potser per això, a l'hivern ens agrada passejar i, quant a l'estiu, dedicar-nos més a l'observació de la natura.
Així em sembla, ara, després d'haver fet un repàs per a escriure aquest article.
dissabte, 2 de gener del 2010
Naturisme i llibertat
Crec que el naturisme, en qualsevol de les seues vessants, i sempre com una mirada cap a la relació entre l'esser humà i la natura amb què tants anys ha conviscut, és una crida a la naturalització de la nostra vida humana i diària, és a dir, una filosofia de vida que propugna que la persona torne al món de la simplicitat, del contacte amb la natura, d'adopció de posicions més senzilles al llarg de la vida, de mantindre una cuina més d'acord amb el que és natural, de fruir de la nuesa del cos com un acte d'alliberament de cuirasses, de passejar per la platja o per espais naturals que estiguen nets i en què puguem gaudir de les coses xicotetes i de la bellesa cromàtica (bona per a la salut) i del simple fet de compartir temps i espai amb les persones que ens acompanyen o amb les plantes que conviuen amb nosaltres (per exemple, a casa) i mantindre un diàleg (real o de valors) amb el nostre entorn.
Finalment considere que u dels majors guanys personals del contacte amb la natura és que ampliem la nostra mirada cap a allò universal, cap a aspectes no materials, cap al sentit positiu de la vida i cap a eixe color que tants anys hem relacionat amb l'esperança, el creixement físic i la tranquil·litat: el verd. I si mantenim contacte amb l'aigua (la qual ens recorda la nostra capacitat de fluir) i amb més elements naturals, molt millor: ens enriquirem més. I si som més persones, millor encara. I si contemplem la natura, l'escoltem durant un temps de silenci... millor.
Aprendre de les lliçons de la natura és recuperar la paciència, la tolerància, el sentit positiu de la vida (l'esser humà és l'únic que ha matat els altres essers com a senyal de prepotència), treballar perquè recuperem el sentit de l'humor positiu i, a més, per a dormir com un angelet enmig d'aquesta societat a què tenim una oportunitat molt bona d'ajudar a recuperar valors... amb l'exemple, l'acció positiva i la calma.
O com hem dit en més d'una entrada, amb l'exercici per la revolució positiva, és a dir, amb l'exercici de tot allò que afavorisca el respecte interior i el respecte pels altres i, a més, siga constructiu a llarg termini (com requeriran molts projectes del segle XXI, preparats per a la subsistència i la supervivència, això és, per a "viure super", com diria José Antonio Marina, és a dir, més enllà del sobreviure...).
Finalment considere que u dels majors guanys personals del contacte amb la natura és que ampliem la nostra mirada cap a allò universal, cap a aspectes no materials, cap al sentit positiu de la vida i cap a eixe color que tants anys hem relacionat amb l'esperança, el creixement físic i la tranquil·litat: el verd. I si mantenim contacte amb l'aigua (la qual ens recorda la nostra capacitat de fluir) i amb més elements naturals, molt millor: ens enriquirem més. I si som més persones, millor encara. I si contemplem la natura, l'escoltem durant un temps de silenci... millor.
Aprendre de les lliçons de la natura és recuperar la paciència, la tolerància, el sentit positiu de la vida (l'esser humà és l'únic que ha matat els altres essers com a senyal de prepotència), treballar perquè recuperem el sentit de l'humor positiu i, a més, per a dormir com un angelet enmig d'aquesta societat a què tenim una oportunitat molt bona d'ajudar a recuperar valors... amb l'exemple, l'acció positiva i la calma.
O com hem dit en més d'una entrada, amb l'exercici per la revolució positiva, és a dir, amb l'exercici de tot allò que afavorisca el respecte interior i el respecte pels altres i, a més, siga constructiu a llarg termini (com requeriran molts projectes del segle XXI, preparats per a la subsistència i la supervivència, això és, per a "viure super", com diria José Antonio Marina, és a dir, més enllà del sobreviure...).
divendres, 1 de gener del 2010
Internet, genis i didàctica
Que totes les persones podem desenvolupar la nostra genialitat és una cosa que tinc per segura, si... ens llancem a l'aventura de tindre la creativitat i el contacte amb la natura i la vida senzilla com a eixos de la nostra vida.
Escric açò després de visitar http://agaudi.wordpress.com/2009/06/18/leonardo-da-vinci-mapas/ i d'haver fruït de les anotacions (molt avançades per a aquells temps) i que ens permetrien compartir una sessió de geologia, geografia física, de creativitat i, fins i tot, de preparació d'un estudi... entre el mestre i l'alumne. Això inclouria una mirada entre les dos bandes (mestre i alumne) a la immensa capacitat creativa que hi ha dins de la persona i que pot ampliar-se per mitjà de la curiositat, l'observació de la natura, l'humor i el pensament creatiu com a font i estímul d'optimisme i d'amor per la vida.
I tot des de la fluïdesa, la calma, l'espontaneïtat, les anotacions, l'observació, la pregunta i l'art de les relacions humanes així com de reservar un temps cada dia per a la intimitat (contacte amb la natura, cerca de la calma, exercicis físics moderats, relacions amb amistats riques espiritualment -valors-, etc.).
Com vaig llegir una vegada, d'una reflexió de Josep Maria Espinàs: "La Humanitat ha avançat tant científicament com moralment quan no ha tingut por al saber". Doncs, així és.
Que tingueu un Bon Any 2010, que hui s'ha iniciat.
Escric açò després de visitar http://agaudi.wordpress.com/2009/06/18/leonardo-da-vinci-mapas/ i d'haver fruït de les anotacions (molt avançades per a aquells temps) i que ens permetrien compartir una sessió de geologia, geografia física, de creativitat i, fins i tot, de preparació d'un estudi... entre el mestre i l'alumne. Això inclouria una mirada entre les dos bandes (mestre i alumne) a la immensa capacitat creativa que hi ha dins de la persona i que pot ampliar-se per mitjà de la curiositat, l'observació de la natura, l'humor i el pensament creatiu com a font i estímul d'optimisme i d'amor per la vida.
I tot des de la fluïdesa, la calma, l'espontaneïtat, les anotacions, l'observació, la pregunta i l'art de les relacions humanes així com de reservar un temps cada dia per a la intimitat (contacte amb la natura, cerca de la calma, exercicis físics moderats, relacions amb amistats riques espiritualment -valors-, etc.).
Com vaig llegir una vegada, d'una reflexió de Josep Maria Espinàs: "La Humanitat ha avançat tant científicament com moralment quan no ha tingut por al saber". Doncs, així és.
Que tingueu un Bon Any 2010, que hui s'ha iniciat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)