Hi ha un document audiovisual que està interessant, és ben senzill i ens fa veure que som animals socials, que actuem com molts animals i que, igual que la simbiosi, el compartir emocions conjuntament (millor si són positives) o l'altruisme també es manifesten en més animals de la natura.
Per a més informació, cerqueu "Empatía y altruismo animal: evolución" al Google.
Espere que vos agrade i que tingueu un bon dia.
Quines semblances i quines diferències observes entre les conductes animals i les conductes humanes? Què has aprés dels animals durant els últims cinc anys, per posar un temps? I de persones positives? Com explicaries l'altruisme i la cooperació a la universitat?
divendres, 30 de juliol del 2010
dijous, 29 de juliol del 2010
Que la professió ens divertisca
Quan diem divertir-nos ens referim molt sovint a "passar-nos-ho bé". I si, a més, incorporem el sentir-nos com un peix a l'aigua, és a dir, en allò que ens crea benestar, sensació de fluïdesa, flexibilitat mentres vivim la professió i adaptem estils diferents o que venen de fora a la nostra forma de concebre l'ensenyament i l'educació (i els adaptem, com fem durant el procés creatiu i d'evolució personal), no sols ens alegrarem de continuar en allò que marca molt el nostre esperit creatiu (desenvolupar el que ens agrada), sinó que, a més, podrem fer que l'altre es senta part del gaudi de la professió.
I això, en els millors mestres de la universitat, es nota, es percep (des de l'alumne) i ix de manera espontània (des del mestre). Hi ha una interacció, fruit d'eixa sensació d'ensenyament democràtic, centrat en l'alumne i nascut des de la vocació. Quan u exercix un ofici (professió) amb vocació, es sent. I si no, deixeu que passen els anys i escolteu què diuen alguns alumnes... La meua experiència va unida a testimonis positius de persones que compartiren un curs reglat de valencià per a persones adultes. I això ens ompli, com m'escrivia una històrica assistent social, molt humana i humanista, a una carta meua i, a més, ens encoratja a caminar , a persistir en la nostra tasca professional i a agrair la felicitació de l'alumne.
Com deia el professor Ramon Carande a l'historiador Josep Fontana (i que aquest recordà durant la seua lliçó de comiat de la universitat, per l'any 1997): "Vostè procuri treballar sempre en allò que més el diverteixi, que d'aquesta manera serà com farà el millor per a vostè i per als altres".(*) Una de les coses que m'han recordat aquestes paraules de Ramon Carande és l'esperit altruista ("i per als altres") unit a l'autosuperació personal i al plaer d'aprendre i de desenvolupar la professió.
Com actueu quan intuïu que davant de vosaltres hi ha un bon mestre? Quins records més agradables conserveu de l'exercici de la vostra professió i de quan heu fet d'alumnes (en qualsevol curs, universitari o no)?
(*) Aquesta informació d'Internet és d'accés públic.
I això, en els millors mestres de la universitat, es nota, es percep (des de l'alumne) i ix de manera espontània (des del mestre). Hi ha una interacció, fruit d'eixa sensació d'ensenyament democràtic, centrat en l'alumne i nascut des de la vocació. Quan u exercix un ofici (professió) amb vocació, es sent. I si no, deixeu que passen els anys i escolteu què diuen alguns alumnes... La meua experiència va unida a testimonis positius de persones que compartiren un curs reglat de valencià per a persones adultes. I això ens ompli, com m'escrivia una històrica assistent social, molt humana i humanista, a una carta meua i, a més, ens encoratja a caminar , a persistir en la nostra tasca professional i a agrair la felicitació de l'alumne.
Com deia el professor Ramon Carande a l'historiador Josep Fontana (i que aquest recordà durant la seua lliçó de comiat de la universitat, per l'any 1997): "Vostè procuri treballar sempre en allò que més el diverteixi, que d'aquesta manera serà com farà el millor per a vostè i per als altres".(*) Una de les coses que m'han recordat aquestes paraules de Ramon Carande és l'esperit altruista ("i per als altres") unit a l'autosuperació personal i al plaer d'aprendre i de desenvolupar la professió.
Com actueu quan intuïu que davant de vosaltres hi ha un bon mestre? Quins records més agradables conserveu de l'exercici de la vostra professió i de quan heu fet d'alumnes (en qualsevol curs, universitari o no)?
(*) Aquesta informació d'Internet és d'accés públic.
La democràcia: més que un club d'amics
Si consultem a Viquipèdia els distints sistemes de democràcia que hi ha al món o, fins i tot, ens endinsem per uns moments en la constitució o el sistema electoral d'algunes de les repúbliques que sorgiren de l'històric imperi castellà a Sud-amèrica, veurem que són un exemple a tindre present, perquè la participació és més activa, la fluïdesa és més manifesta i, fins i tot, la importància del ciutadà és major que en règims com l'espanyol. A més, podríem dir que està alliberada de vicis, més en contacte amb els ciutadans i, per tant, el ciutadà té major consciència de la seua aportació a la societat i de la seua influència en la política (administració) de l'estat, del districte o del departament.
Els sistemes més democràtics, atenent al que m'han contat persones que han viscut en contacte en cultures diferents o a països ben distints (formalment i diàriament), es caracteritzen per una participació de les persones, un paper important a nivell legal (vegem, per exemple, el cas de Suïssa, més enllà d'unes històriques frases de Rousseau, qui la qualificava com el règim més democràtic que coneixia, pels seus referèndums, ben famosos, com també els que es celebren a diferents estats dels Estats Units, encara que no a nivell federal, això és, estatal), o, per exemple, la major presència del representant a la zona en què ha eixit triat (i a la qual defendrà els interessos, perquè, al cap i a la fi, l'han triat amb una finalitat, representar, és a dir, ser la veu dels qui l'han elegit).
I tot això ha vingut després que ahir un conegut em parlara sobre la corrupció dels polítics, com si foren un club d'amics, després d'eixir el tema de les corregudes de bou a Catalunya. La meua pregunta, a qui m'ix amb frases viciades sobre els polítics, és: si no t'agrada el règim que presencies, ¿per què no actues de manera més democràtica, amb l'exemple, en el dia rere dia, i amb un toc de diversió?
La vida és tan important com per a considerar bàsic passar-s'ho bé (i amb honradesa) en el món de la política, perquè política fem les vint-i-quatre hores del dia. ¿No és política la gestió d'una casa, d'una associació o, fins i tot, d'un club esportiu? Quant a clubs esportius, tinc la sort de conéixer, com a amic i tot, un històric president d'un club menut, el qual proposà la participació del club en la societat, perquè els empresaris i tot de la població, no sols s'interessaren per l'entitat (que no necessàriament per l'esport), sinó per la difusió del nom de la localitat i més. I vos puc assegurar que és una persona transparent, honrada, respectuosa, democràtica en la seua vida i que, a més, té bon sentit de l'humor i independència, a més de tindre i desenvolupar un lideratge participatiu i respectuós.
En resum: practiquem la democràcia en tots els nivells que puguem i, mentrestant, senyors, a divertir-nos, però no com el bufó que fa riure el rei (que s'espavile el rei!), sinó com la persona que fa les coses amb senzillesa, alegria i optimisme... I que diguen el que diguen, perquè som el més important que ens ha pogut ocórrer... perquè també deien moltes coses sobre els primers cotxes o avions i...
Quin model de democràcia preferixes i quin consideres més bàsic per al segle XXI, a nivell universitari i tot?
Els sistemes més democràtics, atenent al que m'han contat persones que han viscut en contacte en cultures diferents o a països ben distints (formalment i diàriament), es caracteritzen per una participació de les persones, un paper important a nivell legal (vegem, per exemple, el cas de Suïssa, més enllà d'unes històriques frases de Rousseau, qui la qualificava com el règim més democràtic que coneixia, pels seus referèndums, ben famosos, com també els que es celebren a diferents estats dels Estats Units, encara que no a nivell federal, això és, estatal), o, per exemple, la major presència del representant a la zona en què ha eixit triat (i a la qual defendrà els interessos, perquè, al cap i a la fi, l'han triat amb una finalitat, representar, és a dir, ser la veu dels qui l'han elegit).
I tot això ha vingut després que ahir un conegut em parlara sobre la corrupció dels polítics, com si foren un club d'amics, després d'eixir el tema de les corregudes de bou a Catalunya. La meua pregunta, a qui m'ix amb frases viciades sobre els polítics, és: si no t'agrada el règim que presencies, ¿per què no actues de manera més democràtica, amb l'exemple, en el dia rere dia, i amb un toc de diversió?
La vida és tan important com per a considerar bàsic passar-s'ho bé (i amb honradesa) en el món de la política, perquè política fem les vint-i-quatre hores del dia. ¿No és política la gestió d'una casa, d'una associació o, fins i tot, d'un club esportiu? Quant a clubs esportius, tinc la sort de conéixer, com a amic i tot, un històric president d'un club menut, el qual proposà la participació del club en la societat, perquè els empresaris i tot de la població, no sols s'interessaren per l'entitat (que no necessàriament per l'esport), sinó per la difusió del nom de la localitat i més. I vos puc assegurar que és una persona transparent, honrada, respectuosa, democràtica en la seua vida i que, a més, té bon sentit de l'humor i independència, a més de tindre i desenvolupar un lideratge participatiu i respectuós.
En resum: practiquem la democràcia en tots els nivells que puguem i, mentrestant, senyors, a divertir-nos, però no com el bufó que fa riure el rei (que s'espavile el rei!), sinó com la persona que fa les coses amb senzillesa, alegria i optimisme... I que diguen el que diguen, perquè som el més important que ens ha pogut ocórrer... perquè també deien moltes coses sobre els primers cotxes o avions i...
Quin model de democràcia preferixes i quin consideres més bàsic per al segle XXI, a nivell universitari i tot?
dimecres, 28 de juliol del 2010
Rialles abans de les classes
Adés he vist un vídeo ("Agus el payaso mágico y Rita en Riotinto1") en què en la població de Minas de Riotinto, en ple carrer, mostren els pallassos el seu art i el seu estil, segons algunes persones que els han presenciat, de gran qualitat. Doncs bé, una cosa semblant ocorre amb els mestres, perquè cadascú transmet el que és i no precisament per com ho fa, sinó per la seua essència i les seues característiques personals.
Crec que cada mestre (si més no els honrats) actuen atenent a com són, no als seus comportaments. Hi han mestres que durant les classes incorporen el factor humor, poesia, música, alguna excentricitat, papiroflèxia, anècdotes personals, etc. Simplement són així i consideren que l'educació és més bella, agradable i fluïda quan mesclem els continguts amb la informalitat del dia rere dia, és a dir, quan mostrem les parts formals amb mètodes originals que poden fer de pont entre el contingut que volem transmetre i la facilitat per a aprendre.
Això podria recordar-nos eixes empreses en què hi ha una sala d'espontaneïtat (o de creativitat) en què els treballadors passen un temps al llarg de la setmana o del mes, com a estratègia per a fer més acollidora la seua faena, el fet de treballar per a l'empresa i la seua relació amb les activitats que fan els diferents dies de treball.
Un ofici amb diversió o inventiva porta una flexibilitat i una major facilitat per a gaudir del que es fa, del que es té i de com s'és. Així, no és el mateix manar que uns alumnes tracten un text, que animar-los a mesclar un poc de literatura, de música lliure o d'acudits mentres mamprenen la faena. O així ho podem llegir a llibres com "El que fan els millors professors de la universitat" (Ken Bain). De fet, moltes vegades, abans d'escriure res en aquest blog, passe per la consulta de documents d'amics o de webs ben diferents, amb la intenció de guanyar fluïdesa, flexibilitat mental i naturalitat, així com tindre un tema distint (si pot ser).
Per això considere interessant enfocar l'ensenyament des de perspectives diferents a les clàssiques i amb un component excèntric (almenys això faria, si treballara en actiu) o d'esplai: una cosa no desfà l'altra ni la qualitat d'un mètode distint als tradicionals. Ah!... i difondre açò a nivell social, per exemple, a través d'Internet.
Quines novetats incorporaries a un mètode d'estudi per a fer-lo més agradable i divertit, així com interessant a nivell pedagògic i social?
Crec que cada mestre (si més no els honrats) actuen atenent a com són, no als seus comportaments. Hi han mestres que durant les classes incorporen el factor humor, poesia, música, alguna excentricitat, papiroflèxia, anècdotes personals, etc. Simplement són així i consideren que l'educació és més bella, agradable i fluïda quan mesclem els continguts amb la informalitat del dia rere dia, és a dir, quan mostrem les parts formals amb mètodes originals que poden fer de pont entre el contingut que volem transmetre i la facilitat per a aprendre.
Això podria recordar-nos eixes empreses en què hi ha una sala d'espontaneïtat (o de creativitat) en què els treballadors passen un temps al llarg de la setmana o del mes, com a estratègia per a fer més acollidora la seua faena, el fet de treballar per a l'empresa i la seua relació amb les activitats que fan els diferents dies de treball.
Un ofici amb diversió o inventiva porta una flexibilitat i una major facilitat per a gaudir del que es fa, del que es té i de com s'és. Així, no és el mateix manar que uns alumnes tracten un text, que animar-los a mesclar un poc de literatura, de música lliure o d'acudits mentres mamprenen la faena. O així ho podem llegir a llibres com "El que fan els millors professors de la universitat" (Ken Bain). De fet, moltes vegades, abans d'escriure res en aquest blog, passe per la consulta de documents d'amics o de webs ben diferents, amb la intenció de guanyar fluïdesa, flexibilitat mental i naturalitat, així com tindre un tema distint (si pot ser).
Per això considere interessant enfocar l'ensenyament des de perspectives diferents a les clàssiques i amb un component excèntric (almenys això faria, si treballara en actiu) o d'esplai: una cosa no desfà l'altra ni la qualitat d'un mètode distint als tradicionals. Ah!... i difondre açò a nivell social, per exemple, a través d'Internet.
Quines novetats incorporaries a un mètode d'estudi per a fer-lo més agradable i divertit, així com interessant a nivell pedagògic i social?
dimarts, 27 de juliol del 2010
Hi han mestres humoristes
Fa unes hores, escrivia al diari personal: "El mestre humorista és qui, sense fer-se el graciós durant la sessió, fa que passe el temps amb vocació, gràcia i interacció (mestre / alumne) i que prepara les classes perquè sorgisquen alumnes socials i creatius". Això naixia després d'haver fullejat un llibre de Pilar Blanco sobre la vida de l'humorista Tip ("Tip, poeta del ingenio").
En acabant he passat per unes planes ben diferents (des d'unes de projectes positius fins a unes amb entrades d'humoristes o de Pallassos sense Fronteres i tot), la qual cosa m'ha fet veure que és ben important que l'alumne, com l'espectador d'un espectacle (circ, teatre còmic, cine còmic, màgia, pallassos...), participe amb alegria. I l'alegria també naix des del moment en què es transmet amor pel que es fa, com també quan connectem amb l'alumne i inteactuem. Per això convé que prioritzem, a la Universitat i més, la participació creativa de l'alumne (en lloc de primar l'acumulació de coneixements i el seu reflectiment en els exàmens): la creativitat inclou l'humor i aquest element clau afavorix la fluïditat, l'adopció de noves formes de veure les coses, d'actuar davant de la realitat i, per què no, de treballar la imaginació (molt important per al sorgiment de projectes creatius i útils a nivell social, en temps com els actuals).
Finalment diré que els millors mestres universitaris solen tindre bon sentit de l'humor, positivitat, esperit creatiu, vocació, altruisme, sensibilitat, respecte per l'estudiant (com a aprenent i com a persona) i un important component que els fa originals (més enllà de la singularitat que els fa el fet de ser persones úniques) en un món com l'actual, en què es prima més caminar pels camps llaurats que no per innovar a llarg termini i democratitzar la vida allà on anem.
Per això val la pena ser un poc excèntrics (qui no ho és de manera natural), actuar amb excentricitat (signe de llibertat, en els temps actuals) i crear alegria allà on anem.
Quina relació creus que convindria mantindre entre la Universitat i els espectacles còmics o d'esplai durant el curs escolar? I al llarg de l'any, en la relació entre la Universitat i la societat?
En acabant he passat per unes planes ben diferents (des d'unes de projectes positius fins a unes amb entrades d'humoristes o de Pallassos sense Fronteres i tot), la qual cosa m'ha fet veure que és ben important que l'alumne, com l'espectador d'un espectacle (circ, teatre còmic, cine còmic, màgia, pallassos...), participe amb alegria. I l'alegria també naix des del moment en què es transmet amor pel que es fa, com també quan connectem amb l'alumne i inteactuem. Per això convé que prioritzem, a la Universitat i més, la participació creativa de l'alumne (en lloc de primar l'acumulació de coneixements i el seu reflectiment en els exàmens): la creativitat inclou l'humor i aquest element clau afavorix la fluïditat, l'adopció de noves formes de veure les coses, d'actuar davant de la realitat i, per què no, de treballar la imaginació (molt important per al sorgiment de projectes creatius i útils a nivell social, en temps com els actuals).
Finalment diré que els millors mestres universitaris solen tindre bon sentit de l'humor, positivitat, esperit creatiu, vocació, altruisme, sensibilitat, respecte per l'estudiant (com a aprenent i com a persona) i un important component que els fa originals (més enllà de la singularitat que els fa el fet de ser persones úniques) en un món com l'actual, en què es prima més caminar pels camps llaurats que no per innovar a llarg termini i democratitzar la vida allà on anem.
Per això val la pena ser un poc excèntrics (qui no ho és de manera natural), actuar amb excentricitat (signe de llibertat, en els temps actuals) i crear alegria allà on anem.
Quina relació creus que convindria mantindre entre la Universitat i els espectacles còmics o d'esplai durant el curs escolar? I al llarg de l'any, en la relació entre la Universitat i la societat?
Som el que ens naix amb espontaneïtat
Adés llegia en la web de l'actriu, monologuista i rondallaire Pepa Fernández (http://www.pepafernandez.webs.com) una frase que li deia sa mare, quan ella encara era xiqueta: que es dedicara a tot, llevat de ser la riota de les persones. I ves per on, ara, entre altres, figura com a humorista (si més no a Internet).
Em proporciona alegria pensar que la filla (símbol de l'educació infantil) s'independitza de la mare i decidix fer la seua vida amb confiança en ella (per la qual cosa s'inclina per les professions que exercix) i amb els seus talents. Com a equivalent, manifestaré que mon pare ha contat en determinades ocasions que m'agradava intervindre enmig de la classe (potser siga una projecció de la facilitat per a parlar i actuar en públic) i que em ficava els alumnes en la butxaca (possible projecció de persona amb carisma de líder). Uns anys després d'haver llegit per primera vegada un llibre d'Elaine Aron (sobre les persones altament sensibles), intuïsc que era una forma de manifestar la meua preferència per l'oratòria, les actuacions davant de públic i el carisma de líder... en un espai en què sí podia practicar el que tenia dins.
No és la primera vegada (ni l'última) que les persones ens sentim més de gust en espais de llibertat que en espais diferents, de la mateixa manera que els animals actuen millor quan se'ls concedix llibertat que en casos distints. I la maduresa emocional és un tema que acompanya, per descomptat, el sentit de la llibertat (independència) i la responsabilitat.
Igualment si pensem que per damunt dels altres està el respecte a la nostra persona, perquè ens fa de pont per a respectar el proïsme i fer-nos respectar com a persones singulars, podem cloure aquest escrit amb una síntesi: som ben diferents als nostres pares, als nostres educadors, als nostres mestres. I cadascú té uns talents i unes capacitats i habilitats que quan desenvolupa li aporten un benestar interior que es transmet a l'exterior amb espontaneïtat, sense buscar-la com a objectiu (la transmissió a l'exterior), sinó perquè ens ix.
Per això fluïm en eixos instants i quan fem tot el que ens aporta benestar interior i sentiment d'independència, lideratge, genialitat, determinació i alegria. Fer la faena que ací faig (crear un blog per a universitaris, mestres de la universitat o per a personal que treballa a la universitat) és una de les tasques que més m'ompli, com escoltar humoristes, veure pallassos, contemplar la natura, raonar amb persones respectuoses, aprendre de manera contínua, riure, somriure, etc.
Què et fa fluir, això és, quins talents fan que et sentes com un peix a l'aigua i amb espontaneïtat?
Em proporciona alegria pensar que la filla (símbol de l'educació infantil) s'independitza de la mare i decidix fer la seua vida amb confiança en ella (per la qual cosa s'inclina per les professions que exercix) i amb els seus talents. Com a equivalent, manifestaré que mon pare ha contat en determinades ocasions que m'agradava intervindre enmig de la classe (potser siga una projecció de la facilitat per a parlar i actuar en públic) i que em ficava els alumnes en la butxaca (possible projecció de persona amb carisma de líder). Uns anys després d'haver llegit per primera vegada un llibre d'Elaine Aron (sobre les persones altament sensibles), intuïsc que era una forma de manifestar la meua preferència per l'oratòria, les actuacions davant de públic i el carisma de líder... en un espai en què sí podia practicar el que tenia dins.
No és la primera vegada (ni l'última) que les persones ens sentim més de gust en espais de llibertat que en espais diferents, de la mateixa manera que els animals actuen millor quan se'ls concedix llibertat que en casos distints. I la maduresa emocional és un tema que acompanya, per descomptat, el sentit de la llibertat (independència) i la responsabilitat.
Igualment si pensem que per damunt dels altres està el respecte a la nostra persona, perquè ens fa de pont per a respectar el proïsme i fer-nos respectar com a persones singulars, podem cloure aquest escrit amb una síntesi: som ben diferents als nostres pares, als nostres educadors, als nostres mestres. I cadascú té uns talents i unes capacitats i habilitats que quan desenvolupa li aporten un benestar interior que es transmet a l'exterior amb espontaneïtat, sense buscar-la com a objectiu (la transmissió a l'exterior), sinó perquè ens ix.
Per això fluïm en eixos instants i quan fem tot el que ens aporta benestar interior i sentiment d'independència, lideratge, genialitat, determinació i alegria. Fer la faena que ací faig (crear un blog per a universitaris, mestres de la universitat o per a personal que treballa a la universitat) és una de les tasques que més m'ompli, com escoltar humoristes, veure pallassos, contemplar la natura, raonar amb persones respectuoses, aprendre de manera contínua, riure, somriure, etc.
Què et fa fluir, això és, quins talents fan que et sentes com un peix a l'aigua i amb espontaneïtat?
dissabte, 24 de juliol del 2010
Humor a les aules... de Cantinflas (i a les d'ara)
Després de veure uns xicotets vídeos de Charles Chaplin, de Mr. Bean i u sobre què és gramàtica (de Cantinflas), u pot aplegar a la conclusió que, al costat del formalisme educatiu (i per què no, de l'ensenyament) hi han alternatives interessants que van més enllà de l'esnobisme, de la cosa políticament correcta, de la gramàtica pura i dura, dels moments en què es considera que hem de riure (pel·lícules amb caixa de riure) o de les relacions en què el mestre és el centre.
No, senyors: el centre de la política educativa d'un país, estat, localitat, centre educatiu, etc. convé que siga l'educand, és a dir, la persona que participa conjuntament amb el mestre i amb la societat en què viu.
Quan un govern centra el programa educatiu en l'alumne, potser és que no és un govern tradicional, sinó u en què la creativitat té molta importància. O així em pareix, per ara. I, de moment, pocs són els exemples a nivell mundial. En qualsevol cas, convé que reben la nostra felicitació els que així entenen l'educació (alliberadora, creativa, amb interés per l'humor positiu i l'espontaneïtat, etc.), encara que ho siguen a xicoteta escala, això és, locals, per lliure o d'estats originals en eixe sentit.
També afegirem que no valorem un govern perquè ho siga d'un país amb moltes persones o perquè el país siga qualificat de ric a nivell general (?), sinó perquè promoga el que els mestres amb vocació valorem i promocionem allà on anem i exercim el mestratge (formal o informal). I això no es fa amb lleis, ni amb esnobisme legal, sinó amb l'exercici de l'exemple. Crec que u dels més interessants és el de Finlàndia... i també ho pot ser el de l'escola o la universitat que hi ha més a prop de nosaltres: és qüestió de principis, de valors, de política d'organització i de visió de l'ensenyament i de l'educació.
Que tingueu un bon dia.
Com eren els pedagogs o els mestres (i també els alumnes) que més destaques entre els que has conegut? I quins models educatius són motiu de major admiració per part teua, per la seua creativitat i visió de l'ensenyament universitari?
No, senyors: el centre de la política educativa d'un país, estat, localitat, centre educatiu, etc. convé que siga l'educand, és a dir, la persona que participa conjuntament amb el mestre i amb la societat en què viu.
Quan un govern centra el programa educatiu en l'alumne, potser és que no és un govern tradicional, sinó u en què la creativitat té molta importància. O així em pareix, per ara. I, de moment, pocs són els exemples a nivell mundial. En qualsevol cas, convé que reben la nostra felicitació els que així entenen l'educació (alliberadora, creativa, amb interés per l'humor positiu i l'espontaneïtat, etc.), encara que ho siguen a xicoteta escala, això és, locals, per lliure o d'estats originals en eixe sentit.
També afegirem que no valorem un govern perquè ho siga d'un país amb moltes persones o perquè el país siga qualificat de ric a nivell general (?), sinó perquè promoga el que els mestres amb vocació valorem i promocionem allà on anem i exercim el mestratge (formal o informal). I això no es fa amb lleis, ni amb esnobisme legal, sinó amb l'exercici de l'exemple. Crec que u dels més interessants és el de Finlàndia... i també ho pot ser el de l'escola o la universitat que hi ha més a prop de nosaltres: és qüestió de principis, de valors, de política d'organització i de visió de l'ensenyament i de l'educació.
Que tingueu un bon dia.
Com eren els pedagogs o els mestres (i també els alumnes) que més destaques entre els que has conegut? I quins models educatius són motiu de major admiració per part teua, per la seua creativitat i visió de l'ensenyament universitari?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)