Hi han persones que, informalment, decidixen tancar la formalitat universitària per mitjà d'una lliçó de comiat en què ens recorden que la teoria és més necessària que la pràctica (intuïsc que el motiu serà que la teoria pot generar noves formes d'ensenyament, les quals necessiten nàixer d'un bagatge cultural i d'experiències i aprenentatges que generaran idees -revolucionàries i tot- mentres que la pràctica, com el treball manual, és més senzilla del que pareix a primera vista).
Però, permeteu-me una pregunta: són realment lliçons de comiat? Crec que no, perquè ells mateixos ens repetixen que continuaran aprenent, és a dir, desenvoluparan més l'esperit creatiu que els ha mobilitzat i ha fet que, en alguns casos, dos en el cas dels sis millors mestres que vaig tindre i conéixer de més a prop, decidisquen esperar fins que l'Administració els jubile. I com la jubilació implica jubil, alegria... és una lectura festiva (en anglés "farewell lecture" o "lectura del bon viatge" , etimològicament).
Per tot això podem dir unes coses, sobretot referides a les lliçons (magistrals i tot):
1. Poden ser més senzilles i directes del que podríem pensar. Conéixer les regles bàsiques per a fer una bona exposició oral és essencial i senzillet. Sí, senzillet. La pràctica, acompanyada de l'ajuda de personal de psicologia, feu que guanyara agilitat en l'exposició en públic mentres estudiava el curs primer de Magisteri. Abans havia sigut una persona tímida i poc donada a parlar en públic. La qüestió més pràctica, la més senzilla, era... trobar públic. Aleshores, l'art de l'oratòria comença a sortir espontàniament.
2. Connectar amb el públic, amb gestos, per mitjà del passeig de la mirada, les emocions facials (amb calma), les comparacions, etc.
3. Bona veu i revisar els continguts cada ics temps, bé en forma d'esquema oral, bé en forma de síntesi.
4. Pensar que el públic és tan important com qui exposa i que el contingut convé que siga fàcil de recordar.
5. Un poc d'humor i espontaneïtat.
6. Que l'alumnat participe, visualment i tot, com el xiquet de dèsset mesos que l'altre dia em demanava unes rosquilletes per mitjà de la mirada.
7. Obrir les portes del món de les preguntes al públic i... escoltar-los amb interés, afecte, comprensió, simplicitat, bonhomia i vocació.
Aleshores podrem veure que la qüestió no és un debat sobre la lliçó magistral, sinó sobre la vocació i l'interés continu que transmet el mestre. I ací el mateix mestre, i açò és intuïció, sap interiorment si centra l'educació en l'estudiant. Si és així, que el docent gaudisca de carta blanca, perquè la satisfacció compartida, sense dubtes, està garantida. Ah! I podríem introduir canvis, per exemple, aportar les nostres idees i posar en qüestió el que he escrit abans... Que cadascú siga independent és més important que la lliçó magistral o les recomanacions. En recordem-nos!
Quines foren les millors lliçons magistrals que presenciares? Què n'aprengueres?
dimecres, 30 de juny del 2010
La teoria per damunt de la pràctica
Ahir vaig llegir la segona lliçó de comiat i hui tindré l'opció de llegir-ne una altra, de l'historiador Josep Fontana (el qual vaig estudiar de raspalló el darrer any de Magisteri) després d'haver passat per una web en què figurava un discurs magistral de N'Enric Valor, una persona que tinguí l'ocasió de conéixer i escoltar quan jo encara no n'havia fet vint-i-u (1992).
M'agrada escoltar les lliçons magistrals, sobretot eixes en què el mestre ja saps que rebrà amb les mans obertes qualsevol pregunta, és a dir, que sí hi ha interacció. Com a estudiant universitari vaig conéixer mestres de tota mena: des del que buscava que l'estudiant fóra una persona activa en la classe, fins al mestre que promovia la creativitat, o al mestre que preferia l'exposició per mitjà d'una lliçó i l'obertura a les qüestions.
Alguns mestres rebien immediatament la qualificació de bons mestres, uns altres se l'havien de guanyar amb altres aspectes que també primaven els alumnes i uns tercers actuaven de manera distinta segons l'espai en què interactuaven o el temari. En qualsevol cas, els millors mestres són recordats per l'alumne receptiu, creatiu, curiós, que fruïx mentres aprén, que aprén a llarg termini i gaudix mentres connecta amb el mestre, etc. Finalment, en quart lloc, podríem situar eixos mestres que tenen una assignatura popularment secundària: s'ho han de treballar més. Ara bé, l'estudiant honrat, al meu parer, distingix el mestre genial (que desenvolupa molt bé els seus talents forts dins de l'aula i es centra en l'alumne -en lloc de fer-ho en el programa o els resultats acadèmics-) del mestre que complix amb la seua funció burocràtica o que, pels motius que siga, actua de manera diferent.
Un company de classe, al qual podríem posar en una situació intermèdia respecte a l'assignatura valencià, va dir-me un dia, després d'acabar la jornada de la vesprada:"Aquest mestre és un llibre obert". Fixem-nos en les dos paraules: "llibre" i "obert". El bon mestre es mostra com és, s'obri, com el llibre, presenta el que sap, escolta, accepta que li pregunten, reconeix que és un aprenent (per això pregunta quan escolta una novetat), fa que l'alumne siga un indagador del que posa en qüestió a classe (per exemple, un dia, Pere Riutort em recomanà que preguntara de nou a ma mare si la paraula que havia oït a familiars més grans era "aïna"... i uns dies després ho vaig confirmar dins de l'aula). Ah!, i és molt respectuós amb l'alumne, amb la matèria que ensenya i amb ell mateix. I tot, amb senzillesa, humor i espontaneïtat.
T'agraden les lliçons magistrals? Com preferixes aprendre i per què?
M'agrada escoltar les lliçons magistrals, sobretot eixes en què el mestre ja saps que rebrà amb les mans obertes qualsevol pregunta, és a dir, que sí hi ha interacció. Com a estudiant universitari vaig conéixer mestres de tota mena: des del que buscava que l'estudiant fóra una persona activa en la classe, fins al mestre que promovia la creativitat, o al mestre que preferia l'exposició per mitjà d'una lliçó i l'obertura a les qüestions.
Alguns mestres rebien immediatament la qualificació de bons mestres, uns altres se l'havien de guanyar amb altres aspectes que també primaven els alumnes i uns tercers actuaven de manera distinta segons l'espai en què interactuaven o el temari. En qualsevol cas, els millors mestres són recordats per l'alumne receptiu, creatiu, curiós, que fruïx mentres aprén, que aprén a llarg termini i gaudix mentres connecta amb el mestre, etc. Finalment, en quart lloc, podríem situar eixos mestres que tenen una assignatura popularment secundària: s'ho han de treballar més. Ara bé, l'estudiant honrat, al meu parer, distingix el mestre genial (que desenvolupa molt bé els seus talents forts dins de l'aula i es centra en l'alumne -en lloc de fer-ho en el programa o els resultats acadèmics-) del mestre que complix amb la seua funció burocràtica o que, pels motius que siga, actua de manera diferent.
Un company de classe, al qual podríem posar en una situació intermèdia respecte a l'assignatura valencià, va dir-me un dia, després d'acabar la jornada de la vesprada:"Aquest mestre és un llibre obert". Fixem-nos en les dos paraules: "llibre" i "obert". El bon mestre es mostra com és, s'obri, com el llibre, presenta el que sap, escolta, accepta que li pregunten, reconeix que és un aprenent (per això pregunta quan escolta una novetat), fa que l'alumne siga un indagador del que posa en qüestió a classe (per exemple, un dia, Pere Riutort em recomanà que preguntara de nou a ma mare si la paraula que havia oït a familiars més grans era "aïna"... i uns dies després ho vaig confirmar dins de l'aula). Ah!, i és molt respectuós amb l'alumne, amb la matèria que ensenya i amb ell mateix. I tot, amb senzillesa, humor i espontaneïtat.
T'agraden les lliçons magistrals? Com preferixes aprendre i per què?
dimarts, 29 de juny del 2010
Mestratge i benevolència "a favor de"
El mestratge i la benevolència "a favor de", per dir-ho d'una manera lliure, representen una mirada cap a la realitat (el fet) i per mitjà de l'atenció en la part positiva, no sols del mestratge sinó d'un valor i actitud tan important en els temps que vivim: l'altruisme, també conegut com mirament, afany, benevolència, beneficència, humanitat o generositat, entre altres sinònims.
Es tracta que el mestratge (impregnat de l'amor per l'aprenentatge continu) vaja acompanyat d'un mirament cap a la societat, d'una vocació que, a vegades, podem sentir-la com si la portàrem dins i que, sovint, ja l'hem descoberta de ben xiquets. Crec que en les nostres relacions més íntimes, com també en les més socials, deixem veure la nostra essència i, per tant, els nostres talents majors i els immediats. Quan actuem i sentim molta fluïdesa i espontaneïtat, al meu parer, estem davant d'un talent major, perquè ix com una cosa que identifiquem com a "senzilla, fàcil, que ens dóna gaudi, que fa que ens agrade compartir-la". I ací és faena de cadascú veure quines són eixes capacitats i habilitats que destaquen entre tot el bagul que tenim al davant.
Igualment, crec que el mestre universitari hauria de fer una pregunta inicial al principi del curs (o potser fóra interessant), perquè l'alumne es situara (recordem que no sempre hi ha una relació entre les possibilitats d'accés a una facultat o escola universitària i els gusts o talents o habilitats) i, així, sabera cap a on va la seua capacitat polifacètica.
Farem un parèntesi: recorde un mestre d'institut que un any abans del darrer curs ens va preguntar quina especialitat triaríem. Puc assegurar-vos que la tria (feta tres anys abans de començar a estudiar Magisteri) es correspongué a l'estudi final: Humanes, perquè les assignatures específiques eren matemàtiques (estadística, sobretot), història de l'art (apareixeria en el curs tercer de Magisteri) i història contemporània (en el mateix curs que l'anterior). I si haguera estudiat Geografia i Història, potser haguera estudiat també estadística, com en més d'un estudi universitari de la branca social. En qualsevol cas, em centrí en l'aspecte social, el que més m'havia atret des de xiquet. I ací estem...
Quan, després de tot el que hem estudiat, descobrim que encara tenim més talents (o ens els remarquen, persones que ens veuen per primera vegada, és a dir, potser els millors observadors o, si més no, dels més objectius i intuïtius), ens interessa obrir-nos a les respostes. Recordem que som mestres i alumnes i que, si som respectuosos amb el proïsme, no sols ens farem respectar sinó que, a més, ens respectarem, la qual cosa és tan saludable com l'humor, l'espontaneïtat, el somriure i el riure, quatre dels pilars més claus i que formen part de la persona de pensament i acció lliures (pensador lliure, actuador lliure).
Que tingueu un bon dia.
Quins són els valors que consideres més bàsics en les relacions entre el mestre i l'alumne (en els dos sentits)?
Es tracta que el mestratge (impregnat de l'amor per l'aprenentatge continu) vaja acompanyat d'un mirament cap a la societat, d'una vocació que, a vegades, podem sentir-la com si la portàrem dins i que, sovint, ja l'hem descoberta de ben xiquets. Crec que en les nostres relacions més íntimes, com també en les més socials, deixem veure la nostra essència i, per tant, els nostres talents majors i els immediats. Quan actuem i sentim molta fluïdesa i espontaneïtat, al meu parer, estem davant d'un talent major, perquè ix com una cosa que identifiquem com a "senzilla, fàcil, que ens dóna gaudi, que fa que ens agrade compartir-la". I ací és faena de cadascú veure quines són eixes capacitats i habilitats que destaquen entre tot el bagul que tenim al davant.
Igualment, crec que el mestre universitari hauria de fer una pregunta inicial al principi del curs (o potser fóra interessant), perquè l'alumne es situara (recordem que no sempre hi ha una relació entre les possibilitats d'accés a una facultat o escola universitària i els gusts o talents o habilitats) i, així, sabera cap a on va la seua capacitat polifacètica.
Farem un parèntesi: recorde un mestre d'institut que un any abans del darrer curs ens va preguntar quina especialitat triaríem. Puc assegurar-vos que la tria (feta tres anys abans de començar a estudiar Magisteri) es correspongué a l'estudi final: Humanes, perquè les assignatures específiques eren matemàtiques (estadística, sobretot), història de l'art (apareixeria en el curs tercer de Magisteri) i història contemporània (en el mateix curs que l'anterior). I si haguera estudiat Geografia i Història, potser haguera estudiat també estadística, com en més d'un estudi universitari de la branca social. En qualsevol cas, em centrí en l'aspecte social, el que més m'havia atret des de xiquet. I ací estem...
Quan, després de tot el que hem estudiat, descobrim que encara tenim més talents (o ens els remarquen, persones que ens veuen per primera vegada, és a dir, potser els millors observadors o, si més no, dels més objectius i intuïtius), ens interessa obrir-nos a les respostes. Recordem que som mestres i alumnes i que, si som respectuosos amb el proïsme, no sols ens farem respectar sinó que, a més, ens respectarem, la qual cosa és tan saludable com l'humor, l'espontaneïtat, el somriure i el riure, quatre dels pilars més claus i que formen part de la persona de pensament i acció lliures (pensador lliure, actuador lliure).
Que tingueu un bon dia.
Quins són els valors que consideres més bàsics en les relacions entre el mestre i l'alumne (en els dos sentits)?
Tot i l'edat..., jubil i docència
Adés he llegit el cas d'un professor universitari que va decidir fer la darrera classe com una més, és a dir, amb l'espontaneïtat i la forma amb què havia fet la gran majoria de les anteriors. Quan una persona es jubila i, a més, continua amb el sentiment d'utilitat o que pot fer molt per la humanitat (no importa la quantitat ni la forma, sinó el sentiment interior, perquè és el que mou la persona a prosseguir), no sols aprofita el temps que viu sinó que, a més, en molts aspectes, se'l pot preparar com si treballara.
Així, encara conec antics professors de Magisteri que exercixen la seua tasca (el que consideren que han de fer) i viuen amb el plaer de pensar que poden estimular les persones que treballen en actiu i fer costat a les noves generacions, a més de renovar esquemes i mostrar-se constructius. Cadascú ha decidit triar el seu camí, en funció del que creu que és part de la seua essència. I un tercer mestre col·laborà durant un estudi i, igualment, em deia que es sentia satisfet de poder fer de mestre tot i ja haver-ne fet 74... I també sentia goig d'aprendre de l'històric alumne, mentres indagava.
Com a anècdota final direm que una vegada aparegué al diari "El País", potser a primeries dels norantes del segle passat, un article sobre una dona que ja havia superat els noranta (i potser els 94 i tot)... i encara feia classe, a sa casa, amb xiquets. Per tant, la pregunta: Qui ha dit on comença i on acaba el mestratge de cadascú?
Una cosa podríem deduir d'aquestes línies, després d'imaginar-nos aquests quatre mestres: el mestre amb vocació delecta amb la seua professió i amb la gratitud i l'altruisme. Reconec que de quatre persones no convé traure patró. Ara bé, conéixer-les (almenys a les tres primeres) i haver-ne conegut més i, fins i tot, haver raonat i intercanviat experiències amb uns altres, sí ens pot permetre fer una primera aproximació a u dels motius pels quals senten benestar després de la jubilació. A més, jubilació vé de "jubil", com diu Mario Moreno (Cantinflas) en una pel·lícula. I si l'alegria continua, ¿per què no continuar amb el nostre mestratge i amb les nostres diversions constructives junt amb el nostre esperit creatiu i respectuós?
Què faries si un mestre es jubilara hui, o si hui feres classe a la Universitat? Quins plans tens previst per a després, com a mestre o com a alumne?
Així, encara conec antics professors de Magisteri que exercixen la seua tasca (el que consideren que han de fer) i viuen amb el plaer de pensar que poden estimular les persones que treballen en actiu i fer costat a les noves generacions, a més de renovar esquemes i mostrar-se constructius. Cadascú ha decidit triar el seu camí, en funció del que creu que és part de la seua essència. I un tercer mestre col·laborà durant un estudi i, igualment, em deia que es sentia satisfet de poder fer de mestre tot i ja haver-ne fet 74... I també sentia goig d'aprendre de l'històric alumne, mentres indagava.
Com a anècdota final direm que una vegada aparegué al diari "El País", potser a primeries dels norantes del segle passat, un article sobre una dona que ja havia superat els noranta (i potser els 94 i tot)... i encara feia classe, a sa casa, amb xiquets. Per tant, la pregunta: Qui ha dit on comença i on acaba el mestratge de cadascú?
Una cosa podríem deduir d'aquestes línies, després d'imaginar-nos aquests quatre mestres: el mestre amb vocació delecta amb la seua professió i amb la gratitud i l'altruisme. Reconec que de quatre persones no convé traure patró. Ara bé, conéixer-les (almenys a les tres primeres) i haver-ne conegut més i, fins i tot, haver raonat i intercanviat experiències amb uns altres, sí ens pot permetre fer una primera aproximació a u dels motius pels quals senten benestar després de la jubilació. A més, jubilació vé de "jubil", com diu Mario Moreno (Cantinflas) en una pel·lícula. I si l'alegria continua, ¿per què no continuar amb el nostre mestratge i amb les nostres diversions constructives junt amb el nostre esperit creatiu i respectuós?
Què faries si un mestre es jubilara hui, o si hui feres classe a la Universitat? Quins plans tens previst per a després, com a mestre o com a alumne?
dilluns, 28 de juny del 2010
Estudiants pel pacifisme creatiu
Ens interessa ajudar l'estudiant a comparar la història de la Humanitat i que, des de la llibertat i la pràctica de la recerca, siguen ells mateixos els que posen en qüestió les declaracions de la màxima autoritat d'un ministeri espanyol i veurem si algun exèrcit ha sigut pacífic... Home, potser fóra més fàcil creure que un ruc pot volar (perquè amb la imaginació tot és possible) que creure una frase que sembla que només vol desprestigiar els moviments socials que treballen per a la pau, un terme molt manipulat al llarg de la història, com també el mot art. I és que arts hi han hagut... i moltes! Fins i tot el d'enganyar... ¿O això ja són altres calces?
En qualsevol cas un alumne universitari, com un mestre de la universitat (o d'un institut o centre educatiu), al meu parer, si és honest, una de les qüestions que li pertoca és fer ús d'uns diccionaris que tinguen etimologia i tot, és a dir, l'origen de la paraula. Qui conserva els orígens, mai millor dit, conserva la identitat, això és, la singularitat... i en el camp lingüístic referit a les definicions, més. La persona que té un bon domini del llenguatge, té més possibilitats de ser independent, excèntrica, estranya, original, oberta, lluïda, etc.
Una de les característiques que he trobat entre els mestres més formals, més espontanis i, al mateix temps, més interessats socialment per la llibertat responsable i el lideratge de cadascú (que cadascú prenga les regnes de la seua vida) ha sigut el seu interés pels diccionaris. I per què? Doncs perquè ens situen en el punt de partida (per exemple, el significat original), que tinguem una primera definició i bàsica, i que la curiositat ens obriga les portes a conéixer la paraula anterior i la posterior a la buscada...
Igualment alguns diccionaris internàutics, com ara, el de la DRAE, em feren costat durant un estudi històric i, fins i tot, permeten que vegem una evolució del terme i que, per tant, tinguem un mecanisme més per a la independència respecte a l'statu quo o a allò que es considera políticament correcte. En una societat com la present, un diccionari de qualitat (també pot ser-ho de sinònims), és u dels mitjans que recomanaria per als dos membres de l'aula: el mestre i l'alumne. Si nosaltres definim la realitat des de la nostra visió lliure i per l'honestedat, mantindrem l'autenticitat, el respecte cap a nosaltres i, així, l'admiració per les persones que actuen de manera pareguda. ¿Veritat que és més fàcil del que podíem pensar en un altre temps? Potser siga qüestió de canviar la inversió d'una quantitat determinada de diners i comprar llibres profitosos a llarg termini.
Quins diccionaris recomanaries ara i quins tens a casa o a l'abast, en les biblioteques a què tens accés de manera més habitual?
En qualsevol cas un alumne universitari, com un mestre de la universitat (o d'un institut o centre educatiu), al meu parer, si és honest, una de les qüestions que li pertoca és fer ús d'uns diccionaris que tinguen etimologia i tot, és a dir, l'origen de la paraula. Qui conserva els orígens, mai millor dit, conserva la identitat, això és, la singularitat... i en el camp lingüístic referit a les definicions, més. La persona que té un bon domini del llenguatge, té més possibilitats de ser independent, excèntrica, estranya, original, oberta, lluïda, etc.
Una de les característiques que he trobat entre els mestres més formals, més espontanis i, al mateix temps, més interessats socialment per la llibertat responsable i el lideratge de cadascú (que cadascú prenga les regnes de la seua vida) ha sigut el seu interés pels diccionaris. I per què? Doncs perquè ens situen en el punt de partida (per exemple, el significat original), que tinguem una primera definició i bàsica, i que la curiositat ens obriga les portes a conéixer la paraula anterior i la posterior a la buscada...
Igualment alguns diccionaris internàutics, com ara, el de la DRAE, em feren costat durant un estudi històric i, fins i tot, permeten que vegem una evolució del terme i que, per tant, tinguem un mecanisme més per a la independència respecte a l'statu quo o a allò que es considera políticament correcte. En una societat com la present, un diccionari de qualitat (també pot ser-ho de sinònims), és u dels mitjans que recomanaria per als dos membres de l'aula: el mestre i l'alumne. Si nosaltres definim la realitat des de la nostra visió lliure i per l'honestedat, mantindrem l'autenticitat, el respecte cap a nosaltres i, així, l'admiració per les persones que actuen de manera pareguda. ¿Veritat que és més fàcil del que podíem pensar en un altre temps? Potser siga qüestió de canviar la inversió d'una quantitat determinada de diners i comprar llibres profitosos a llarg termini.
Quins diccionaris recomanaries ara i quins tens a casa o a l'abast, en les biblioteques a què tens accés de manera més habitual?
Líders i mestres amb alegria i suavitat
Ahir volia haver escrit un document sobre un estudi que Marc Baldó i Lacomba (professor universitari de la Universitat de València-Estudi General) havia tret sobre els estudiants durant el franquisme. De totes maneres, revisarem algunes idees claus, i entroncades amb el projecte universitari que treballem des d'aquestes línies:
1. Un bon mestre és un líder en alguns aspectes i un aprenent en altres.
2. L'alegria fa que les sessions siguen més recordades i que la suavitat i la joia d'estudiar, aprendre en companyia, compartir temps i projectes vitals i tot, així com formes de pensar diferents, ens ajuden a ser més creatius.
3. L'alegria és companya de l'humor positiu, l'humor de la fluïditat i la fluïdesa de la riquesa d'idees, això és, de l'aparició de més alternatives.
4. L'excentricitat afavorix que idees que podrien semblar estrafalàries donen pas a una obertura mental que afavorisca el ressorgiment d'idees pràctiques o innovadores i tot. Tractar amb afecte l'excentricitat, sovint, és gaudir de la vida i fer ús del deport (sí, del deport, com deien alguns clàssics de llengua catalana), és a dir, del divertiment.
5. La positivitat crearà més mestres oberts a la part positiva de les persones i la història i obrirà més camins al pacifisme creatiu i honest.
6. Deixar un temps important per a l'alumne farà que assumisca més responsabilitats, que es senta més partícep i que gose fer exposicions en públic o raonar amb persones i mostrar els seus punts de vista, des de la independència (mà dreta) i la suavitat (mà esquerra). Independència i suavitat són compatibles.
7. Ens interessa promoure projectes creatius i constructius d'estudi de qualsevol matèria (que el seu esperit siga "a favor de"). En el cas de la història, m'incline per una revisió positiva i per passar al present (immediatament) i tractar els temes d'actualitat. No és el mateix parlar dels estudiants contra el règim franquista que centrar-nos en l'esperit dels moviments estudiantils que treballaven per la recuperació de les llibertats. Si ignorem un fet, no en fem campanya i podem tergiversar i tot la història. En canvi, si el presentem des de la vessant positiva, treballem la positivitat i la part constructiva de la persona (mestre, estudiant, investigador...). M'incline per aquesta segona opció. El que realment interessa és el present (herència del passat) ja que és l'origen del demà i el que sembrem hui, acollirem demà.
Quina classe de mestre (d'història o no) preferixes, atenent als nous corrents psicològics i de pensament lliure o per la independència emocional de la persona?
1. Un bon mestre és un líder en alguns aspectes i un aprenent en altres.
2. L'alegria fa que les sessions siguen més recordades i que la suavitat i la joia d'estudiar, aprendre en companyia, compartir temps i projectes vitals i tot, així com formes de pensar diferents, ens ajuden a ser més creatius.
3. L'alegria és companya de l'humor positiu, l'humor de la fluïditat i la fluïdesa de la riquesa d'idees, això és, de l'aparició de més alternatives.
4. L'excentricitat afavorix que idees que podrien semblar estrafalàries donen pas a una obertura mental que afavorisca el ressorgiment d'idees pràctiques o innovadores i tot. Tractar amb afecte l'excentricitat, sovint, és gaudir de la vida i fer ús del deport (sí, del deport, com deien alguns clàssics de llengua catalana), és a dir, del divertiment.
5. La positivitat crearà més mestres oberts a la part positiva de les persones i la història i obrirà més camins al pacifisme creatiu i honest.
6. Deixar un temps important per a l'alumne farà que assumisca més responsabilitats, que es senta més partícep i que gose fer exposicions en públic o raonar amb persones i mostrar els seus punts de vista, des de la independència (mà dreta) i la suavitat (mà esquerra). Independència i suavitat són compatibles.
7. Ens interessa promoure projectes creatius i constructius d'estudi de qualsevol matèria (que el seu esperit siga "a favor de"). En el cas de la història, m'incline per una revisió positiva i per passar al present (immediatament) i tractar els temes d'actualitat. No és el mateix parlar dels estudiants contra el règim franquista que centrar-nos en l'esperit dels moviments estudiantils que treballaven per la recuperació de les llibertats. Si ignorem un fet, no en fem campanya i podem tergiversar i tot la història. En canvi, si el presentem des de la vessant positiva, treballem la positivitat i la part constructiva de la persona (mestre, estudiant, investigador...). M'incline per aquesta segona opció. El que realment interessa és el present (herència del passat) ja que és l'origen del demà i el que sembrem hui, acollirem demà.
Quina classe de mestre (d'història o no) preferixes, atenent als nous corrents psicològics i de pensament lliure o per la independència emocional de la persona?
diumenge, 27 de juny del 2010
Historiadors "a favor de"
Per historiadors "a favor de" podríem incloure les persones que es dediquen a estudiar la història i que tracten de mirar un fet des de la banda positiva. Així, i després d'haver somiat aquesta nit en u dels llibres que vaig llegir el darrer any de Magisteri, escrit per Marc Baldó i Lacomba, històric alumne d'Enric Sebastià Domingo (dos anys mestre meu), sobre la historiografia, he passat a buscar informació i m'he trobat amb un llibre sobre l'actuació dels estudiants "progressistes" al llarg del franquisme (1939-1975), sens dubte, un període llarg de la història de l'Estat espanyol i que, per l'evolució posterior, ha tingut molta repercussió.
No obstant això, com ja diem les persones que ens centrem en la part positiva de la persona, i també de la creativitat, prioritze (i crec que convé premiar) els llibres i estudis sobre la banda positiva de la societat. Per exemple, sobre el paper dels estudiants que es mobilitzaven per la llibertat. Així, primerament, pot paréixer que diem el mateix... però l'experiència ens diu que no (com també els estudis sobre el llenguatge i els seus efectes socials i psicològics, o, per exemple, els estudis genuïns sobre PNL).
Fa temps que he adoptat la posició de només consultar les "informacions positives". I puc assegurar que els seus retruquen molt: ens fan persones més constructives, aprofitem el temps mentres estudiem, ens preparem i fem una societat més centrada en la part positiva i joiosa, fem que les persones participen de la positivitat que portem dins les persones i que, com la creativitat, podem desenvolupar. I per a això no és menester estudiar i superar les proves de selecció per a la universitat: fins i tot les persones sense estudis i amb formació vital poden aprendre. Des de ben jove he cregut que les persones amb eixa "formació vital"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)