"Pepe, ven p'Alemania"

Ahir volia haver desat un document sobre les persones immigrants i l'ocupació, així com la resposta més estesa entre una part considerable de la població. Però, per motius desconeguts, no poguí alçar l'article. Per tant, intentem fer una exposició... al segon intent.

Sóc una persona poc aficionada al cine, la qual cosa no m'impidix tindre interés pel cine de tipus social, com ara, el de la pel·lícula espanyola "Pepe, ven p'Alemania", la qual tragué a relluir una històrica professora de Magisteri, durant unes sessions sobre immigració i la població espanyola... a les primeries dels anys norantes (curs 1993-1994). Han passat uns quants anys, és un dir, però la conducta d'una part important de la població ha capgirat o s'ha accentuat. Tenim, per tant, el repte de suavitzar les formes, durant les relacions humanes i per mitjà de la informació i la revisió de la història real: Espanya és un estat amb forta tradició emigratòria, almenys durant el segle XIX (cap a Argentina) i una part molt important del segle XX (cap a França, Suïssa, Argentina, Mèxic, Bèlgica, Alemanya...). Per això, podem dir que és un estat que pot desenvolupar la sensibilitat cap a les persones que immigren, això és, les que rebem.

Ara bé, depén de com les rebem. Si ho fem amb esperança i amb respecte i, al mateix temps, amb l'exigència del respecte mutu cap a la forma de ser o les cultures de l'Estat espanyol o de la península, treballarem les relacions de qualitat. Però si optem per la desconfiança, la xenofòbia (por a l'estranger) o la intolerància, empobrirem com a model (almenys des del punt de vista humanista i d'exemple de convivència). És cert que les persones, com qualsevol animal, cerquem la comoditat, en primer lloc, i que, a més, i a diferència dels animals, tenim una qualitat que ens fa força diferents: l'esperit creatiu. Així, conec persones que viuen pròximes a mi i que han aplegat des de Romania i, ves per on, ara fan d'orientadores i tot per a persones del seu país, poc o molt el que fa u dels personatges de la pel·lícula, la persona més integrada en la vida alemanya i, si recorde bé, era un home que hi havia immigrat després de la guerra d'Espanya.

Igualment haurem de deixar a banda la frase tan repetida de "No trobe treball" o "És que hi han persones del poble que donen faena als immigrants". De matí, poc o molt, he tingut l'ocasió de sentir les dos frases, en boca d'una persona valencianoparlant i potser que n'hauria fet 40 o 45. Qui l'escoltava, des d'ara Felip, un psicòleg, li ha recordat que moltes faenes fetes per persones immigrants... ho són perquè eixes persones gosen dir que busquen faena, treballar, sobreviure.

En resum: deixem-nos de fer castells de borumballes, deixem-nos de queixar-nos i passem a exigir justícia a les autoritats, a practicar la solidaritat amb les persones del nostre voltant, a fer barates (ja en fan entre empreses espanyoles i s'estalvien un 50% del cost) i a fer ús de les nostres capacitats creatives. Alguns motius:

1. La persona amb esperit de superació no va de víctima per la vida, sinó que veu una oportunitat de millora (moral, tècnica, d'organització de la casa o de la setmana, de sensibilitat, etc.) on moltes persones veuen por o amenaça.
2. L'optimisme, junt amb el realisme positiu i el sentit de l'humor, obri moltes portes i finestres que pensàvem que estaven rovellades. Però hem agafat una llanterna (l'atreviment moderat, perquè cal un poc de prudència, però no en excés) i hem vist que darrere d'eixos espais, ara oberts, hi havia una panoràmica ben vella i bonica: el present que aplanarà un futur que ara el construïm amb major alegria que ahir, quan només véiem boires i núvols grisos i pensàvem que no era bo que ploguera...
3. La solidaritat, la cooperació i el compartir ens humanitza més.