El fet que Rosetta Forner, una persona que destaca per la seua singularitat i per la seua gràcia i creativitat com a orientadora, traga al carrer un llibre titulat "Déjate de cuentos" (Ed. Planeta, 2009), representa un pas avant a nivell social, si més no en un moment en què he tingut ocasió de llegir contes actuals però que semblen de l'any del batecul i que, intenten (o això m'han dit els seus compradors, poc o molt de la meua edat) compensar el masclisme (?). Que hagen passat quasi trenta anys des de que vaig escoltar per ràdio-casset els últims contes (quan ja n'havia fet onze, perquè m'agradaven...) i que els més nous conserven una estructura educativa molt pareguda (o igual) a la d'aquells temps, ens pot fer pensar que la creativitat és un valor a desenvolupar si volem un canvi de mentalitat a nivell social i, per tant, contribuir al creixement cultural (més enllà de l'acumulació de dades).
Ja no podem dir que els contes han passat per la censura, sinó que els contes necessiten un reciclatge (sobretot els tradicionals i que s'empren per a manipular les persones) o que cal tornar a l'originalitat (pense en el llegat literari de Gloria Fuertes, una persona anarquista, si recorde bé, humil i que es mostra sensible socialment en els seus poemes). De Gloria Fuertes s'ha fet molta manipulació, per posar un cas que conec, a partir de la seua obra poètica (per exemple, "El camello cojito"... conte que no és una altra cosa que un poema adaptat a prosa). També podríem parlar de l'obra de Gianni Rodari (1920-1980), un pedagog, mestre, escriptor, periodista i, políticament, comunista. Els seus contes tenen un contingut fortament social, són un cant a la llibertat creativa, a la infantesa lliure de pors i lligams, a la llibertat d'expressió (infantil, sobretot) davant la tendència (adulta i tradicional) d'intentar ofegar la creativitat infantil --almenys en la nostra cultura--.
Caldria, també, fer una crida a l'alumnat de Magisteri, Pedagogia i Psicologia, per exemple, per a estudiar quins són els contes que preferixen, què creuen que simbolitzen, com els han sentit, si els han llegits alguna vegada (reconec que n'he llegit pocs) i si consideren que es podrien presentar millor. També podríem estimular l'alumnat a crear els seus contes o rondalles, per exemple, per mitjà de les assignatures relacionades amb les llengües (les clàssiques i tot, per què no?) i, així, de pas, cultivar els diferents estils d'escriure.
Finalment diré que encara recorde un conte que vaig escriure com a alumne de Magisteri, a partir d'un text xicotet i, un altre, nascut de la transformació d'un text en narrativa a una rondalla en forma de diàleg. El mestre, Pere Riutort, em va dir que podria aplegar lluny: "Tu podries escriure contes."Amb el temps n'escriuria, encara que de manera molt personal i quasi intimista però, això sí, encara en recorde, de graciosos i, sobretot, els ingredients principals:
1. Ironia.
2. Crítica social.
3. Humor sarcàstic.
4. Improvisació.
5. Temes d'actualitat.
6. Elaboració a partir de paraules tretes de publicacions diferents.
7. Sensibilitat.
8. Interés per la sexualitat lliure.
9. Vaig descobrir que era un gossarra, per naturalesa.
10. Vaig descobrir que era una persona prou observadora.
11. Vaig descobrir que, fins fa poc, era un agarrat.
Quant als contes preferits, tenien tendència a...:
1. Ser socials.
2. Desenvolupar-se en espais oberts (per exemple, Robin Hood o El gat amb botes).
3. Alguns personatges eren carismàtics (El gat amb botes).
4. Inconformisme.
5. Solidaritat.
6. Generositat (El príncep feliç, d'Oscar Wilde).
7. Creativitat (Lataria, un conte que comprà mon pare durant una fira del llibre d'ocasió).
8. Personatges oberts mentalment (Los viajes de To-po-san, un ratolí japonés campió de judo, un conte comprat per ma mare).
I d'això podríem contar molt, però deixarem l'afegitó (si algun dia aplega) per a un altre moment.
dilluns, 30 de novembre del 2009
La integritat física
Després de fluir per un document sobre caigudes d'aigua de riu, he passat a u sobre el cos i la dona. A diferència de les tendències més avançades en el món de la psicologia o l'educació, per posar dos camps, els quals s'inclinen per la formació íntegra de la persona o perquè la persona treballe el que tradicionalment s'ha dit la part femenina i la part masculina, eixe document preferia continuar en la línia feminista, és a dir, reforçar eixes qualitats que solen fer diferent a la dona, almenys des de l'aspecte físic, potser no precisament el més important, i sí el més visible (des del sentit que més desenvolupem).
Estimar el cos és essencial per a desenvolupar l'amor cap a u mateix i tot el que l'acompanya (autoestima) i, anar més enllà del cos (perquè el tenim com un element més, i també important), des del meu punt de vista, és enriquir-nos. Podríem pensar en eixes persones (hòmens o dones) que tenen un cos (constitució física) però que se senten estranyes sexualment. A més de necessitat un reforçament interior, i de sensibilitat social, també són persones prou valentes (segons alguns documents que vaig tindre ocasió de llegir fa dos anys, sobre transsexualitat).
També podem llegir, en llibres sobre psiquiatria, psicologia, educació, etc. el clàssic esquema sobre les característiques "femenines" i les "masculines". Podria citar algun llibre sobre educació eròtica i sentimental per a persones adolescents, com a exemple, o una obra d'un psiquiatra conegut, però preferisc deixar ací el que considere prioritari: que les persones aspirem a la formació íntegra en el màxim nombre de camps.
Perquè això prospere, haurem de deixar a banda formes tradicionals de classificar, restringir, educar, dividir, separar i, com a alternatives, buscarem allò que més ens pot unificar, i desenvolupar la creativitat, l'autenticitat, el lideratge, la imaginació, la inspiració, com també tindre les idees clares i practicar la voluntat i la perseverança i més. I assajar tantes vegades com considerem imprescindibles, per mitjà de les lliçons que aprendrem de l'aprenentatge continu.
Per tant, aquest tema, com el Barça futbolísticament, és "més que un...". És un aspecte educatiu que ens fa persones més obertes, una vegada fora de l'armari en què ens vestíem segons els cànons socials (perquè ara ho fem com ens rota, amb independència de criteri, no per a seguir línies femellistes o masclistes, sinó la llum que emet la nostra llanterna enmig d'una nit en plena natura, un lloc on els animals -i les persones també ho som- actuen amb naturalitat, llibertat de moviment i espontaneïtat). El pas de la foscor (els cànons establits i el món políticament correcte) al món de les clarors i l'arc de sant Martí, la pluja, el cant dels ocells, el xiulit de la xiqueta, la planta que busca la llum solar i més, és el resultat de llevar-nos capes de formació cultural que ara ja no ens servix, de la mateixa forma que ara, amb l'entrada de la frescor de primeries de desembre, comencem a deixar arrere la roba d'entretemps i passem a la d'hivern. Els canvis cap a un exercici de la llibertat responsable i l'assumpció del protagonisme de la nostra vida, des de sempre, ens han fet persones més independents, sanes i fortes interiorment.
Què en penseu, lectoria?
Estimar el cos és essencial per a desenvolupar l'amor cap a u mateix i tot el que l'acompanya (autoestima) i, anar més enllà del cos (perquè el tenim com un element més, i també important), des del meu punt de vista, és enriquir-nos. Podríem pensar en eixes persones (hòmens o dones) que tenen un cos (constitució física) però que se senten estranyes sexualment. A més de necessitat un reforçament interior, i de sensibilitat social, també són persones prou valentes (segons alguns documents que vaig tindre ocasió de llegir fa dos anys, sobre transsexualitat).
També podem llegir, en llibres sobre psiquiatria, psicologia, educació, etc. el clàssic esquema sobre les característiques "femenines" i les "masculines". Podria citar algun llibre sobre educació eròtica i sentimental per a persones adolescents, com a exemple, o una obra d'un psiquiatra conegut, però preferisc deixar ací el que considere prioritari: que les persones aspirem a la formació íntegra en el màxim nombre de camps.
Perquè això prospere, haurem de deixar a banda formes tradicionals de classificar, restringir, educar, dividir, separar i, com a alternatives, buscarem allò que més ens pot unificar, i desenvolupar la creativitat, l'autenticitat, el lideratge, la imaginació, la inspiració, com també tindre les idees clares i practicar la voluntat i la perseverança i més. I assajar tantes vegades com considerem imprescindibles, per mitjà de les lliçons que aprendrem de l'aprenentatge continu.
Per tant, aquest tema, com el Barça futbolísticament, és "més que un...". És un aspecte educatiu que ens fa persones més obertes, una vegada fora de l'armari en què ens vestíem segons els cànons socials (perquè ara ho fem com ens rota, amb independència de criteri, no per a seguir línies femellistes o masclistes, sinó la llum que emet la nostra llanterna enmig d'una nit en plena natura, un lloc on els animals -i les persones també ho som- actuen amb naturalitat, llibertat de moviment i espontaneïtat). El pas de la foscor (els cànons establits i el món políticament correcte) al món de les clarors i l'arc de sant Martí, la pluja, el cant dels ocells, el xiulit de la xiqueta, la planta que busca la llum solar i més, és el resultat de llevar-nos capes de formació cultural que ara ja no ens servix, de la mateixa forma que ara, amb l'entrada de la frescor de primeries de desembre, comencem a deixar arrere la roba d'entretemps i passem a la d'hivern. Els canvis cap a un exercici de la llibertat responsable i l'assumpció del protagonisme de la nostra vida, des de sempre, ens han fet persones més independents, sanes i fortes interiorment.
Què en penseu, lectoria?
dissabte, 28 de novembre del 2009
El llegat de Gandhi: un advocat sensible
Gandhi ens va deixar un llegat molt atractiu i, a més, ric en el camp dels valors. Es tracta d'una de les persones més destacades del segle XX i que més simbolitzen la cerca de la tolerància, el desenvolupament de la creativitat per mitjà de la curiositat (recordem els viatges en vaixell que ens descriu en l'autobiografia), l'interés per les relacions interpersonals, la resolució de temes entre dos persones o parts sense recórrer a la llei (un punt dels més creatius, al meu parer) o com fer possible la independència d'un país a través de mètodes humans pacífics.
Doncs bé, triaré només u dels punts que considere més atractius, mentres llegim l'autobiografia: la resolució de conflictes sense haver de passar pels jutjats. Es tractaria, potser, d'un tema interessant per a l'alumnat de Dret, de Sociologia, de Psicologia. Sovint molts mitjans de comunicació (caldria saber si realment ens comuniquen o si es dediquen, simplement, a passar informació en una direcció... perquè intentem seduir-nos) trauen temes relacionats amb advocats, fiscals, polítics que actuen per mitjà del món de les influències, una persona sancionada o castigada per...
En resum, la pregunta que llance és... "Quines alternatives a la justícia (u dels tres poders, segons la tradició política i educativa) podríem desenvolupar diàriament (a nivell social)? On creus que rau el punt de partida? Què faries si fores advocat o jutge? (recorda que hi han jutges espanyols que han començat a aplicar alternatives al castic)".
Darrere de preguntes així hi ha una crida a mirar les coses des de tres punts com a mínim i, així, passar del món dels binomis (per exemple, blanc / negre) al món de la moderació i el pensament creatiu, el qual ens obri, com Gandhi, a les alternatives i, per tant, a l'estudi d'un món diferent, més social (major sensibilitat), més íntegre (major joc de la raó junt amb les emocions, dos parts humanes, de la part masculina i femenina de les persones), més espiritual (interés pels valors) i amb una organització social diferent (més flexible i amb principis). Evidentment, com la independència de l'Índia, això "començarà a sentir-se a nivell social" quan actuarem entre més persones i primarem el pensament positiu, social i creatiu per damunt de l'aplicació de la llei (hi han lleis moralment qüestionables): guanyarem així espais d'independència i, com no, de calor afectiva. Per eixe motiu és tan bàsic viure el present i fer camí (des de la llibertat i la responsabilitat, com des de l'alegria i l'humor diaris) que esperar a un futur idíl·lic que potser no aplegue mai i que indicarà que ja no portem les regnes de la nostra vida.
Finalment, una frase de Gandhi, la qual m'ha sigut molt útil: "Sigues tu mateix el canvi que vols veure en el món." Un home punyeter, Gandhi? No, realista, creatiu i sensible.
Doncs bé, triaré només u dels punts que considere més atractius, mentres llegim l'autobiografia: la resolució de conflictes sense haver de passar pels jutjats. Es tractaria, potser, d'un tema interessant per a l'alumnat de Dret, de Sociologia, de Psicologia. Sovint molts mitjans de comunicació (caldria saber si realment ens comuniquen o si es dediquen, simplement, a passar informació en una direcció... perquè intentem seduir-nos) trauen temes relacionats amb advocats, fiscals, polítics que actuen per mitjà del món de les influències, una persona sancionada o castigada per...
En resum, la pregunta que llance és... "Quines alternatives a la justícia (u dels tres poders, segons la tradició política i educativa) podríem desenvolupar diàriament (a nivell social)? On creus que rau el punt de partida? Què faries si fores advocat o jutge? (recorda que hi han jutges espanyols que han començat a aplicar alternatives al castic)".
Darrere de preguntes així hi ha una crida a mirar les coses des de tres punts com a mínim i, així, passar del món dels binomis (per exemple, blanc / negre) al món de la moderació i el pensament creatiu, el qual ens obri, com Gandhi, a les alternatives i, per tant, a l'estudi d'un món diferent, més social (major sensibilitat), més íntegre (major joc de la raó junt amb les emocions, dos parts humanes, de la part masculina i femenina de les persones), més espiritual (interés pels valors) i amb una organització social diferent (més flexible i amb principis). Evidentment, com la independència de l'Índia, això "començarà a sentir-se a nivell social" quan actuarem entre més persones i primarem el pensament positiu, social i creatiu per damunt de l'aplicació de la llei (hi han lleis moralment qüestionables): guanyarem així espais d'independència i, com no, de calor afectiva. Per eixe motiu és tan bàsic viure el present i fer camí (des de la llibertat i la responsabilitat, com des de l'alegria i l'humor diaris) que esperar a un futur idíl·lic que potser no aplegue mai i que indicarà que ja no portem les regnes de la nostra vida.
Finalment, una frase de Gandhi, la qual m'ha sigut molt útil: "Sigues tu mateix el canvi que vols veure en el món." Un home punyeter, Gandhi? No, realista, creatiu i sensible.
"Canvia el teu barri, canvia el món"
Amb aquest lema, ecologista i creat per activistes, atenent a informació de la revista Integral, tornem de nou al tema de la importància de contactar amb les persones més pròximes. A hores d'ara conec persones del barri gràcies a l'interés per sentir-me integrat en el barri, com a mitjà inicial (després de contactar amb persones de la finca, de només dos pisos) per a passar a ampliar la xarxa social.
Sovint coneixem casos de persones que viuen en una finca i en què poques vegades contacten amb persones que la compartixen. Crec que en un moment com el present, en què pareix que la cooperació puga ajudar-nos a suavitzar la situació econòmica que vivim (de manera activa o de manera passiva), ens interessa difondre els nostres interessos a la resta de persones (donar-nos a conéixer) i, igualment, compartir els punts comuns amb la comunitat (valga la redundància o la repetició). També és molt important respectar els parers que ens fan divergir i, alhora, enriquixen la societat en què vivim.
Si deixem un poc la tendència a mirar-nos el melic i passem a posicions més solidàries, altruistes, ecologistes (com ara, fer ús d'una bossa de plàstic fins que ja no ens siga útil o mantindre més neta la ciutat), de voluntariat, etc. haurem començat a crear un esperit de compassió, d'empatia, de compartiment, de cooperació, d'intercanvi, de creativitat, de sensibilitat social i, així, podrem preparar millor aquesta societat cap a un futur que ja hem iniciat per mitjà de xicotetes pautes de conducta, noves, creatives (perquè suposen deixar arrere esquemes mentals que han demostrat no ser tan eficients o, simplement, no estar al dia). La inclinació per posicions més moderades (esperit que reflectix Edward de Bono en la proposta de la revolució positiva), positives (pensament positiu) o creatives (necessitat de projectes nous i a llarg termini) ens parla d'una forma diferent d'enfocar el present.
Igualment crec que convé que passem a la cultura dels principis, de l'autonomia i l'esperit de superació, de fer barates de servicis o de materials, de valorar les coses xicotetes (com les naturals o els xicotets avanços -personals i socials-), d'un optimisme que se centra en l'audàcia, tocar de peus en terra, i mirar el present com una lliçó d'aprenentatge per a aprendre i qüestionar idees abans considerades correctes o vàlides.
Personalment puc manifestar que el contacte amb persones que viuen una realitat diferent a la meua i que tendixen a posicions més malencòniques o pessimistes, a diferència del que caldria imaginar, m'ha portat a reforçar més l'esperit de superació, el plaer de viure, l'amor per allò que visc amb passió i vocació, l'esperit creatiu, la importància de l'humor positiu i espontani, la gran aportació que pot fer la persona gran (símbol de l'experiència) o Internet (símbol de la nova forma de comunicar-se i d'obtindre informació -global, comunitària o local- per a processar-la). De la mateixa manera m'ha dut a posicions més pròximes a la cultura ecohumanista: he vist que es necessiten i que, potser, la cultura del segle XXI la necessita... unida a una tecnologia més cooperativista i creativa.
Què en penseu, d'aquesta cultura de la col·laboració (i de la contribució)?
Sovint coneixem casos de persones que viuen en una finca i en què poques vegades contacten amb persones que la compartixen. Crec que en un moment com el present, en què pareix que la cooperació puga ajudar-nos a suavitzar la situació econòmica que vivim (de manera activa o de manera passiva), ens interessa difondre els nostres interessos a la resta de persones (donar-nos a conéixer) i, igualment, compartir els punts comuns amb la comunitat (valga la redundància o la repetició). També és molt important respectar els parers que ens fan divergir i, alhora, enriquixen la societat en què vivim.
Si deixem un poc la tendència a mirar-nos el melic i passem a posicions més solidàries, altruistes, ecologistes (com ara, fer ús d'una bossa de plàstic fins que ja no ens siga útil o mantindre més neta la ciutat), de voluntariat, etc. haurem començat a crear un esperit de compassió, d'empatia, de compartiment, de cooperació, d'intercanvi, de creativitat, de sensibilitat social i, així, podrem preparar millor aquesta societat cap a un futur que ja hem iniciat per mitjà de xicotetes pautes de conducta, noves, creatives (perquè suposen deixar arrere esquemes mentals que han demostrat no ser tan eficients o, simplement, no estar al dia). La inclinació per posicions més moderades (esperit que reflectix Edward de Bono en la proposta de la revolució positiva), positives (pensament positiu) o creatives (necessitat de projectes nous i a llarg termini) ens parla d'una forma diferent d'enfocar el present.
Igualment crec que convé que passem a la cultura dels principis, de l'autonomia i l'esperit de superació, de fer barates de servicis o de materials, de valorar les coses xicotetes (com les naturals o els xicotets avanços -personals i socials-), d'un optimisme que se centra en l'audàcia, tocar de peus en terra, i mirar el present com una lliçó d'aprenentatge per a aprendre i qüestionar idees abans considerades correctes o vàlides.
Personalment puc manifestar que el contacte amb persones que viuen una realitat diferent a la meua i que tendixen a posicions més malencòniques o pessimistes, a diferència del que caldria imaginar, m'ha portat a reforçar més l'esperit de superació, el plaer de viure, l'amor per allò que visc amb passió i vocació, l'esperit creatiu, la importància de l'humor positiu i espontani, la gran aportació que pot fer la persona gran (símbol de l'experiència) o Internet (símbol de la nova forma de comunicar-se i d'obtindre informació -global, comunitària o local- per a processar-la). De la mateixa manera m'ha dut a posicions més pròximes a la cultura ecohumanista: he vist que es necessiten i que, potser, la cultura del segle XXI la necessita... unida a una tecnologia més cooperativista i creativa.
Què en penseu, d'aquesta cultura de la col·laboració (i de la contribució)?
divendres, 27 de novembre del 2009
Reixat obert: màgia, aprenentatge i ecologisme
Ahir vaig llegir una entrevista a Rosetta Forner (Levante-EMV, p.78, secció Sociedad) i en acabant llegia sobre el factor màgia, inclòs en el seu llibre Pídeme la luna com un element a practicar diàriament, és a dir, creure en u mateix. Després vaig fer unes reflexions sobre què significava per a mi la màgia així com l'arc de sant Martí. Doncs bé, hui, poc abans que sonara el despertador, he tingut l'ocasió de somiar en el moment en què jo passava un reixat obert (el qual tenia fil ja rovellat) davant la mirada d'un home ja adult i el creuava junt amb una bicicleta de muntanya i de mitjana categoria (de marca, vull dir). I menys d'una hora més tard, en plena dutxa, u dels llocs on tradicionalment he tingut noves idees, he pensat en un adhesiu que vaig llegir en un 2CV, quan encara estudiava a l'institut: "Este porche es viejo, pero es mío". Podríem millorar-lo dient, simplement, "Este coche, pienses lo que pienses, es mío". Motius:
1. Primaríem el pensament lliure ("pienses lo que pienses"), no el material (el cotxe).
2. Mostraríem més interés per la senzillesa i valoraríem fins i tot allò que, material i tot, té un significat especial per a nosaltres, com a resultat de la tria dels nostres valors, principis i creences, així com els nostres hàbits.
3. Pensaríem en positiu (no apareixeria cap element negatiu en la frase).
4. Pensaríem de manera creativa, això és, amb indiferència del què diran. Recordem que en la frase del porxe, al meu parer, hi ha un menyspreu cap a u (encara que implícit). Fer-nos creatius, fer-nos protagonistes, és fer-nos responsables, alegres i mags de la nostra vida.
Fer-nos mags de la nostra vida, o consultar un correu electrònic i fer una prova de màgia a distància (l'he feta hui... i el mag ha encertat la carta!), a més d'obrir-nos a la Fundación Abracadabra (real), també ens pot fer pensar que... si posem els mitjans oportuns, si treballem tècniques (i en provem de noves), si confiem en nosaltres (audàcia) i si ens obrim al món de les possibilitats, podem créixer com a persona. És clar que els camins que porten a Roma no són ràpids, la qual cosa afavorix... que fruïm més dels processos i de les coses xicotetes, de la mateixa manera que mentres passegem per una muntanya podem assaborir-ne la calma, el cant del ocells, l'olor a puresa, la veu del pastor, eixa floreta que encara no havíem vist, eixa font discreta que brolla en el punt més amagat.
Conclusió: podem fer meravelles, un món millor (amb esperit creatiu), disfrutar de les coses senzilles i rebaixar l'ús tradicional de la paraula "èxit" per a així fruir més dels xicotets avanços i ser més moderats (acceptarem millor els resultats no desitjats i veurem els èxits com una cosa tan passagera com el dia que rebem l'aprovat d'una assignatura del darrer curs d'estudi universitari). Com veieu, es poden fer meravelles amb una bicicleta: no és menester cap cotxe, ni tràiler, ni un tot terreny... almenys quan les circumstàncies la fan més adequada que recursos diferents.
Nota: Potser siga una metàfora, la bicicleta, que hem emprat el recurs apropiat i que hem sabut buscar alternatives a les més ordinàries, això és, que hem desenvolupat el pensament creatiu. Bon senyal! I aquesta metàfora val per a qualsevol persona, indistintament de la seua condició, professió, situació actual (laboral, estudiantil, edat...). Com em deia un amic, Felip: "Aspira a passar pel camins amb el tot terreny i quan el carrer es faça un poc estret, aparca el cotxe, agafa la bicicleta que portes en la part de darrere del tot terreny i... xano-xano, ves pel caminet del bosc i fruïx-lo (el camí, el passeig i el bosc)." Aquestes frases de Felip les empre quan alguna persona em diu que no veu fàcil la situació actual (o una altra) i també me'n recorde d'una reflexió escrita espontàniament a http://www.neuronilla.com fa uns anys: "Si quieres llegar a algún sitio en concreto, tienes que recorrer un camino largo. Los atajos son los caminos de los que tienen prisa." Amb la bicicleta i tot, també podem anar per camins llargs i interessants, de la mateixa manera que els darrers anys en què vaig treballar no tenia més remei que agafar la bicicleta de passeig, anar pel carril bici... i aplegava al treball amb el temps necessari i tot!
A més, fer ecologisme també ens fa més humans i alternativistes, és a dir, creatius.
1. Primaríem el pensament lliure ("pienses lo que pienses"), no el material (el cotxe).
2. Mostraríem més interés per la senzillesa i valoraríem fins i tot allò que, material i tot, té un significat especial per a nosaltres, com a resultat de la tria dels nostres valors, principis i creences, així com els nostres hàbits.
3. Pensaríem en positiu (no apareixeria cap element negatiu en la frase).
4. Pensaríem de manera creativa, això és, amb indiferència del què diran. Recordem que en la frase del porxe, al meu parer, hi ha un menyspreu cap a u (encara que implícit). Fer-nos creatius, fer-nos protagonistes, és fer-nos responsables, alegres i mags de la nostra vida.
Fer-nos mags de la nostra vida, o consultar un correu electrònic i fer una prova de màgia a distància (l'he feta hui... i el mag ha encertat la carta!), a més d'obrir-nos a la Fundación Abracadabra (real), també ens pot fer pensar que... si posem els mitjans oportuns, si treballem tècniques (i en provem de noves), si confiem en nosaltres (audàcia) i si ens obrim al món de les possibilitats, podem créixer com a persona. És clar que els camins que porten a Roma no són ràpids, la qual cosa afavorix... que fruïm més dels processos i de les coses xicotetes, de la mateixa manera que mentres passegem per una muntanya podem assaborir-ne la calma, el cant del ocells, l'olor a puresa, la veu del pastor, eixa floreta que encara no havíem vist, eixa font discreta que brolla en el punt més amagat.
Conclusió: podem fer meravelles, un món millor (amb esperit creatiu), disfrutar de les coses senzilles i rebaixar l'ús tradicional de la paraula "èxit" per a així fruir més dels xicotets avanços i ser més moderats (acceptarem millor els resultats no desitjats i veurem els èxits com una cosa tan passagera com el dia que rebem l'aprovat d'una assignatura del darrer curs d'estudi universitari). Com veieu, es poden fer meravelles amb una bicicleta: no és menester cap cotxe, ni tràiler, ni un tot terreny... almenys quan les circumstàncies la fan més adequada que recursos diferents.
Nota: Potser siga una metàfora, la bicicleta, que hem emprat el recurs apropiat i que hem sabut buscar alternatives a les més ordinàries, això és, que hem desenvolupat el pensament creatiu. Bon senyal! I aquesta metàfora val per a qualsevol persona, indistintament de la seua condició, professió, situació actual (laboral, estudiantil, edat...). Com em deia un amic, Felip: "Aspira a passar pel camins amb el tot terreny i quan el carrer es faça un poc estret, aparca el cotxe, agafa la bicicleta que portes en la part de darrere del tot terreny i... xano-xano, ves pel caminet del bosc i fruïx-lo (el camí, el passeig i el bosc)." Aquestes frases de Felip les empre quan alguna persona em diu que no veu fàcil la situació actual (o una altra) i també me'n recorde d'una reflexió escrita espontàniament a http://www.neuronilla.com fa uns anys: "Si quieres llegar a algún sitio en concreto, tienes que recorrer un camino largo. Los atajos son los caminos de los que tienen prisa." Amb la bicicleta i tot, també podem anar per camins llargs i interessants, de la mateixa manera que els darrers anys en què vaig treballar no tenia més remei que agafar la bicicleta de passeig, anar pel carril bici... i aplegava al treball amb el temps necessari i tot!
A més, fer ecologisme també ens fa més humans i alternativistes, és a dir, creatius.
Solidaritat entre persones desocupades i creativitat
En moments econòmics com els presents, hi han persones que desenvolupen la seua capacitat creativa, interior i pròpia de totes les persones (sí, de totes!), per a deixar arrere temes com l'individualisme, el marquisme, l'esperit combatiu o les influències (tindre padrins) i actuar de manera neta.
M'ha fet goig poder llegir l'escrit següent, tret després d'indagar per internet sobre col·lectius de persones desocupades (en valencià i en castellà). Mantindré el text original, obtingut de la web http://www.estoyparado.com/asociaciones-de-parados-en-espana. Espere que siga útil per a persones desocupades, que ens faça treballar la sensibilitat, l'altruisme, el sentit del voluntariat, la solidaritat i la justícia social. Heus ací l'escrit d'un home desocupat, sobre alternatives per a les festes de Nadal i... de participació social. Curiosament... l'ha enviat hui, la qual cosa ens ve com l'anell al dit.
"comida de navidad de parados
Enviado por sastrelazaro el Vie, 27/11/2009 - 01:02.
Estimados asociados:Soy uno más de los parados existentes en Valladolid , llevo desde Abril del 2006 y en todo este tiempo solo he trabajado cuatro meses , el caso es que llegan estan fiestas Navideñas y todos los empleados tienen su comida o cena de empresa, y se me ha ocurrido que nosotros como no tenemos empresa que nos invite ni medios para hacerlo , yo concretamente tengo viviendo conmigo todavia a cinco hijos y pagando la hipoteca. Bueno al grano, mi plan es hacer un llamamiento a todos los parados de Valladolid y todas las provincias que se quieran adherir a una comida de hermandad con fecha a determinar en estas fiestas y en un lugar centrico que colapsemos la ciudad con nuestra presencia somos tantos que seria impresionante y nuestra voz traspasaria nuestras fronteras.Llevariamos cada uno lo que pueda y compartirlo lo llevado en grupos, y de paso llamar la atención a la sociedad del problema que vivimos los que no tenemos sueldo , creo que tendria gran repercusión tanto en prensa como en tv, ya nos encargariamos de difundirlo bien por correo con octavillas y carteles u otro medio que se os ocurra.espero vuestra respuesta .Espero que este sueño se convierta en realidad , yo ya he empezado a trabajar para lograrlo".
Com a professor, espere que servisca de reflexió per als estudiants (amb ocupació o sense). I, com a persona, espere que ens faça avançar cap a posicions més solidàries, més socials, més democràtiques, més participatives i, per descomptat, conrear l'esperança i la creativitat entre les persones que compartim aquest bloc.
Rebeu una forta abraçada, especialment les persones més necessitades i que heu portat una vida més senzilla i social, perquè sou u dels motors dels canvis socials.
Lluís.
M'ha fet goig poder llegir l'escrit següent, tret després d'indagar per internet sobre col·lectius de persones desocupades (en valencià i en castellà). Mantindré el text original, obtingut de la web http://www.estoyparado.com/asociaciones-de-parados-en-espana. Espere que siga útil per a persones desocupades, que ens faça treballar la sensibilitat, l'altruisme, el sentit del voluntariat, la solidaritat i la justícia social. Heus ací l'escrit d'un home desocupat, sobre alternatives per a les festes de Nadal i... de participació social. Curiosament... l'ha enviat hui, la qual cosa ens ve com l'anell al dit.
"comida de navidad de parados
Enviado por sastrelazaro el Vie, 27/11/2009 - 01:02.
Estimados asociados:Soy uno más de los parados existentes en Valladolid , llevo desde Abril del 2006 y en todo este tiempo solo he trabajado cuatro meses , el caso es que llegan estan fiestas Navideñas y todos los empleados tienen su comida o cena de empresa, y se me ha ocurrido que nosotros como no tenemos empresa que nos invite ni medios para hacerlo , yo concretamente tengo viviendo conmigo todavia a cinco hijos y pagando la hipoteca. Bueno al grano, mi plan es hacer un llamamiento a todos los parados de Valladolid y todas las provincias que se quieran adherir a una comida de hermandad con fecha a determinar en estas fiestas y en un lugar centrico que colapsemos la ciudad con nuestra presencia somos tantos que seria impresionante y nuestra voz traspasaria nuestras fronteras.Llevariamos cada uno lo que pueda y compartirlo lo llevado en grupos, y de paso llamar la atención a la sociedad del problema que vivimos los que no tenemos sueldo , creo que tendria gran repercusión tanto en prensa como en tv, ya nos encargariamos de difundirlo bien por correo con octavillas y carteles u otro medio que se os ocurra.espero vuestra respuesta .Espero que este sueño se convierta en realidad , yo ya he empezado a trabajar para lograrlo".
Com a professor, espere que servisca de reflexió per als estudiants (amb ocupació o sense). I, com a persona, espere que ens faça avançar cap a posicions més solidàries, més socials, més democràtiques, més participatives i, per descomptat, conrear l'esperança i la creativitat entre les persones que compartim aquest bloc.
Rebeu una forta abraçada, especialment les persones més necessitades i que heu portat una vida més senzilla i social, perquè sou u dels motors dels canvis socials.
Lluís.
Més que un simple canvi lingüístic
Ahir vaig raonar amb un amic de la generació anterior a mi, sobre la importància del llenguatge i si seria més convenient emprar formes com "Dia Internacional de la Sensibilitat i el Respecte Integenèrics" en lloc de la ja tradicional sobre la violència de gènere. Ara, més de dotze hores després i, després d'haver tingut l'oportunitat de veure l'inici d'un vídeo no precisament agradable, he tret algunes conclusions.
1. Ens interessa treballar la cultura de l'afecte entre les persones i cap a nosaltres ("afecte interior", "respecte pel nostre cos").
2. Si treballem la sensibilitat, podrem guanyar espais de respecte, no sols entre els dos gèneres, sinó també a nivell intercultural, interpersonal, internacional, i molts "inter"... com l'Inter de Milà, equip de futbol que deu el seu nom a la reducció del mot "internacional". La paraula "inter" parla de relació, com ja indica el seu significat: "entre".
3. Convé treballar en grup, en espais personals en què hi haja diversitat de parers, obertura a la dissidència, a la discrepància i al pensament obert, creatiu i que va més enllà de l'actuació a nivell local o de la creació desmesurada d'associacions. Quan les associacions unifiquen interessos, guanyen força social, credibilitat, possibilitat d'actuació i de difusió i, per descomptat, treballen més el sentit de la tolerància.
4. Podrien participar les persones interessades pel tema, la qual cosa faria que l'associació anara més enllà del reduccionisme al físic exterior i, per això, podrien ampliar el nombre d'idees, de col·laboradors i de contacte amb altres persones o entitats, des de l'aportació individual pel bé del col·lectiu.
5. Voler passar a l'acció és més interessant que repetir açò moltes vegades. I abraçar i primar el pensament positiu ens fa centrar-nos en una societat a què li concedim la possibilitat de millorar, de crear, d'evolucionar i de canviar per a bé. Per tant, estimulem les posicions moderades i, alhora, les posicions socials, en lloc de les particularistes. En qualsevol cas, convé treballar el respecte per la singularitat dels mètodes de treball (hi ha qui és més productiu sol i, en acabant, no li importa col·laborar).
6. Una societat més centrada en la moderació i l'esperit creatiu, n'és una més lliure en el model d'actuació.
7. El llenguatge ens acompanya allà on vivim i ens movem. Per tant, és un element molt important: a nivell gestual, a nivell de detalls de la veu i a nivell del missatge oral.
8. També interessa que els càrrecs siguen rotatoris i quant més horitzontals possibles, perquè ampliem el sentit de llibertat d'expressió i la participació de l'esperit creatiu, i primar més la faena feta en el món del silenci (el de la constància) que no l'aparició als mitjans de comunicació per a eixir en la televisió o en la premsa.
Si alguns punts d'aquesta reflexió resulten políticament incorrectes, és bon senyal. Possiblement ens trobem al costat de l'exercici del pensament creatiu.
1. Ens interessa treballar la cultura de l'afecte entre les persones i cap a nosaltres ("afecte interior", "respecte pel nostre cos").
2. Si treballem la sensibilitat, podrem guanyar espais de respecte, no sols entre els dos gèneres, sinó també a nivell intercultural, interpersonal, internacional, i molts "inter"... com l'Inter de Milà, equip de futbol que deu el seu nom a la reducció del mot "internacional". La paraula "inter" parla de relació, com ja indica el seu significat: "entre".
3. Convé treballar en grup, en espais personals en què hi haja diversitat de parers, obertura a la dissidència, a la discrepància i al pensament obert, creatiu i que va més enllà de l'actuació a nivell local o de la creació desmesurada d'associacions. Quan les associacions unifiquen interessos, guanyen força social, credibilitat, possibilitat d'actuació i de difusió i, per descomptat, treballen més el sentit de la tolerància.
4. Podrien participar les persones interessades pel tema, la qual cosa faria que l'associació anara més enllà del reduccionisme al físic exterior i, per això, podrien ampliar el nombre d'idees, de col·laboradors i de contacte amb altres persones o entitats, des de l'aportació individual pel bé del col·lectiu.
5. Voler passar a l'acció és més interessant que repetir açò moltes vegades. I abraçar i primar el pensament positiu ens fa centrar-nos en una societat a què li concedim la possibilitat de millorar, de crear, d'evolucionar i de canviar per a bé. Per tant, estimulem les posicions moderades i, alhora, les posicions socials, en lloc de les particularistes. En qualsevol cas, convé treballar el respecte per la singularitat dels mètodes de treball (hi ha qui és més productiu sol i, en acabant, no li importa col·laborar).
6. Una societat més centrada en la moderació i l'esperit creatiu, n'és una més lliure en el model d'actuació.
7. El llenguatge ens acompanya allà on vivim i ens movem. Per tant, és un element molt important: a nivell gestual, a nivell de detalls de la veu i a nivell del missatge oral.
8. També interessa que els càrrecs siguen rotatoris i quant més horitzontals possibles, perquè ampliem el sentit de llibertat d'expressió i la participació de l'esperit creatiu, i primar més la faena feta en el món del silenci (el de la constància) que no l'aparició als mitjans de comunicació per a eixir en la televisió o en la premsa.
Si alguns punts d'aquesta reflexió resulten políticament incorrectes, és bon senyal. Possiblement ens trobem al costat de l'exercici del pensament creatiu.
dijous, 26 de novembre del 2009
Per una cultura dels valors
Ahir vaig accedir a una web en què figurava una enquesta tancada amb dotze valors diferents. La pregunta, oberta, era quins tres valors dominaven, perquè i quins hauríem de promocionar més. Aquestes són les dades, una orientació, com qualsevol enquesta neta i en què el factor emocional o manipulatiu no estiga implícit:
Els valors que més dominen
1. Individualisme (178)
2. Influència (150)
3. Marquisme (131)
4. Esperit combatiu (78)
5. Amistat (34)
6. Civisme (24)
7. Autoestima (16)
8. Tolerància (15)
9. Honradesa (15)
10. Solidaritat (14)
11. Creativitat (12)
12. Igualtat (6)
Els valors que més haurien de dominar
1. Solidaritat (139)
2. Honradesa (107)
3. Tolerància (100)
4. Igualtat (90)
5. Civisme (59)
6. Amistat (54)
7. Creativitat (37)
8. Autoestima (34)
9. Esperit combatiu (24)
10. Influència (5)
11. Individualisme (4)
12. Marquisme (1)
Farà uns dies llegia a un periòdic econòmic que un 65% dels xiquets jugaven sols davant dels jocs audiovisuals. O, vist de manera positiva, sortosament un 35% dels xiquets encara conserva la tendència a jugar en grup. És clar que un 35% no és un valor precisament bo ("no aprovaria" , en l'examen escolar més habitual i, atenent a un examen d'una hipotètica Junta Qualificadora, "no convenceria"). Això sí, que no siga positiu, ara, no vol dir que no siga millorable... I ací és on cal remoure l'esperit creatiu de les persones, aprendre a fer tronada d'idees com Déu mana (és un dir, això de Déu), donar espais de llibertat a la secció femenina que tots portem dins,és a dir,...
1. la sensibilitat,
2. l'espontaneïtat,
3. la paciència,
4. la perseverança,
5. la creativitat (recordem que les dones, com les femelles, solen ser les que creen la nova criatura, com en moltísimes espècies animals-)
6. la col·laboració,
7. la solidaritat,
8. el treball en col·lectiu,
... i més valors.
Fil a l'agulla!
Els valors que més dominen
1. Individualisme (178)
2. Influència (150)
3. Marquisme (131)
4. Esperit combatiu (78)
5. Amistat (34)
6. Civisme (24)
7. Autoestima (16)
8. Tolerància (15)
9. Honradesa (15)
10. Solidaritat (14)
11. Creativitat (12)
12. Igualtat (6)
Els valors que més haurien de dominar
1. Solidaritat (139)
2. Honradesa (107)
3. Tolerància (100)
4. Igualtat (90)
5. Civisme (59)
6. Amistat (54)
7. Creativitat (37)
8. Autoestima (34)
9. Esperit combatiu (24)
10. Influència (5)
11. Individualisme (4)
12. Marquisme (1)
Farà uns dies llegia a un periòdic econòmic que un 65% dels xiquets jugaven sols davant dels jocs audiovisuals. O, vist de manera positiva, sortosament un 35% dels xiquets encara conserva la tendència a jugar en grup. És clar que un 35% no és un valor precisament bo ("no aprovaria" , en l'examen escolar més habitual i, atenent a un examen d'una hipotètica Junta Qualificadora, "no convenceria"). Això sí, que no siga positiu, ara, no vol dir que no siga millorable... I ací és on cal remoure l'esperit creatiu de les persones, aprendre a fer tronada d'idees com Déu mana (és un dir, això de Déu), donar espais de llibertat a la secció femenina que tots portem dins,és a dir,...
1. la sensibilitat,
2. l'espontaneïtat,
3. la paciència,
4. la perseverança,
5. la creativitat (recordem que les dones, com les femelles, solen ser les que creen la nova criatura, com en moltísimes espècies animals-)
6. la col·laboració,
7. la solidaritat,
8. el treball en col·lectiu,
... i més valors.
Fil a l'agulla!
dimecres, 25 de novembre del 2009
Tant caps, tants barrets
Resulta curiós que haja decidit posar-me a escriure i que, ves per on, facen un programa de ràdio sobre la creativitat i els sis barrets per a pensar, una de les tècniques ideades per Edward de Bono. Però sobre la qüestió de si hem d'ensenyar l'alumnat a pensar, sobretot, o què podem fer com a alternatives (activitats), ara se m'ocorren les següents, les qual eixiran espontàniament:
1. Fer l'haca, és a dir, fer alguna excentricitat.
2. Practicar el sentit de l'humor.
3. Estimular la imaginació, per exemple, per mitjà de lectures de Gianni Rodari.
4. Escriure un diari entre tots els membres de la classe.
5. Veure una pel·lícula de vídeo i tractar el tema en grups diferents i que una persona expose el resum.
6. Continuar amb l'estratègia d'estudi que adoptàrem la vespra.
7. Buscar l'origen de tècniques d'estudi.
8. Fantàstics regals, com ens diuen a la ràdio.
9. Centrar-nos en temes socials a partir "dels dies" ("dia internacional/mundial/...").
10. Buscar canals nous d'informació, fins i tot d'Internet.
11. Jugar amb l'esperit d'audàcia per llançar-nos a l'aventura de buscar més enllà del que és ordinari.
12. Passejar per un parc, virtual, real o per mitjà d'una lectura descriptiva o d'una fotografia.
13. Interessar-nos per papers diferents als que més dominem.
14. Estudiar sobre la tolerància i el diàleg.
Crec que el més important d'aquest escrit no són les alternatives sorgides, sinó què en podem deduir. Des del meu punt de vista podríem dir que el pensament creatiu estimula les alternatives i ens permet eixir de rutines i del "no hi ha res a fer". Crec, a més, que el grau de creativitat d'un país, més enllà de l'artística o la publicitària (espais en què sol aparéixer molt el terme "creativitat"), reflectix el grau de pensament lliure, de llibertat d'expressió, de llibertat real, d'autosuperació social, de confiança en la persona... i en la societat.
Si un professor (o una mestra) estimula el pensament creatiu, com l'anàlisi, promourà la formació de persones més íntegres... si l'alumnat sent interés pel que li envolta (des de l'ambient de la classe fins al contingut o l'estil de treball del professorat...). Com diem en les compres diàries del petit comerç, el client té l'última paraula;... i el venedor,... la botiga. Per això, podem concloure, és molt interessant la simbiosi mestre /alumne.
Nota: Hui, 25 de novembre, preferiria que se celebrara el Dia Internacional de la Sensibilitat i el Respecte Intergenèrics. Potser no siga tan popular aquest títol, però recordem que moltes idees finalment acceptades (o valorades positivament) començaren per considerar-se... autèntiques rucades, excentricitats o barbaritats. I la història ens podria oferir un fum, si ens paràrem a indagar. En qualsevol cas, visca la llibertat d'expressió responsable!
1. Fer l'haca, és a dir, fer alguna excentricitat.
2. Practicar el sentit de l'humor.
3. Estimular la imaginació, per exemple, per mitjà de lectures de Gianni Rodari.
4. Escriure un diari entre tots els membres de la classe.
5. Veure una pel·lícula de vídeo i tractar el tema en grups diferents i que una persona expose el resum.
6. Continuar amb l'estratègia d'estudi que adoptàrem la vespra.
7. Buscar l'origen de tècniques d'estudi.
8. Fantàstics regals, com ens diuen a la ràdio.
9. Centrar-nos en temes socials a partir "dels dies" ("dia internacional/mundial/...").
10. Buscar canals nous d'informació, fins i tot d'Internet.
11. Jugar amb l'esperit d'audàcia per llançar-nos a l'aventura de buscar més enllà del que és ordinari.
12. Passejar per un parc, virtual, real o per mitjà d'una lectura descriptiva o d'una fotografia.
13. Interessar-nos per papers diferents als que més dominem.
14. Estudiar sobre la tolerància i el diàleg.
Crec que el més important d'aquest escrit no són les alternatives sorgides, sinó què en podem deduir. Des del meu punt de vista podríem dir que el pensament creatiu estimula les alternatives i ens permet eixir de rutines i del "no hi ha res a fer". Crec, a més, que el grau de creativitat d'un país, més enllà de l'artística o la publicitària (espais en què sol aparéixer molt el terme "creativitat"), reflectix el grau de pensament lliure, de llibertat d'expressió, de llibertat real, d'autosuperació social, de confiança en la persona... i en la societat.
Si un professor (o una mestra) estimula el pensament creatiu, com l'anàlisi, promourà la formació de persones més íntegres... si l'alumnat sent interés pel que li envolta (des de l'ambient de la classe fins al contingut o l'estil de treball del professorat...). Com diem en les compres diàries del petit comerç, el client té l'última paraula;... i el venedor,... la botiga. Per això, podem concloure, és molt interessant la simbiosi mestre /alumne.
Nota: Hui, 25 de novembre, preferiria que se celebrara el Dia Internacional de la Sensibilitat i el Respecte Intergenèrics. Potser no siga tan popular aquest títol, però recordem que moltes idees finalment acceptades (o valorades positivament) començaren per considerar-se... autèntiques rucades, excentricitats o barbaritats. I la història ens podria oferir un fum, si ens paràrem a indagar. En qualsevol cas, visca la llibertat d'expressió responsable!
dimarts, 24 de novembre del 2009
Nous corrents d'actuació
Després de fer un passeig internàutic, per a arreplegar idees sobre les línies de pensament i actuació que, potser, ens acompanyaran al llarg dels pròxims anys (a llarg termini i tot, com a resultat de la realitat que viu el planeta i, per tant, totes les societats), considere que convé fer una síntesi, un esquema, sobre el món en què ens movem ara i quina classe de creativitat treballarem al llarg d'aquest segle XXI.
1. Interés per l'ecologia, potser el centre de la possibilitat de la vida en el planeta.
2. Possibilitat d'una relació entre valors, cultures, humanisme, pacifisme i ecologisme.
3. El respecte per les persones de cultures diferents, així com pels grups tradicionalment marginats: dones, homosexuals, bissexuals, transsexuals, persones amb discapacitat...
4. Major proximitat, per mitjà de la creativitat, entre cultures distants geogràficament i pròximes en el fons. No deixe de recordar que és més el que ens unix que el que ens diferencia i que ambdós punts són bàsics per al respecte mutu i la tolerància. Aquesta deducció la vaig traure després de llegir (1998) el llibre "Metafísica del sexo" (Julius Evola, italià).
5. Crec que serà el segle en què la dona, i els valors tradicionalment relacionats amb les dones, començaran a guanyar molts espais en relació als masculins. Per exemple, si volem sobreviure i superviure (dos térmens diferents) i, a més, florir (com diria José Antonio Marina), ens interessa... recuperar la sensibilitat i la cooperació o la solidaritat.
6. Es valoraran els errors com a mecanisme per a l'aprenentatge continu.
7. Internet serà, com en altres temps, un telèfon més i passarà a ser un mecanisme de comunicació i, per tant, perdrà el seu culte (l'actual).
1. Interés per l'ecologia, potser el centre de la possibilitat de la vida en el planeta.
2. Possibilitat d'una relació entre valors, cultures, humanisme, pacifisme i ecologisme.
3. El respecte per les persones de cultures diferents, així com pels grups tradicionalment marginats: dones, homosexuals, bissexuals, transsexuals, persones amb discapacitat...
4. Major proximitat, per mitjà de la creativitat, entre cultures distants geogràficament i pròximes en el fons. No deixe de recordar que és més el que ens unix que el que ens diferencia i que ambdós punts són bàsics per al respecte mutu i la tolerància. Aquesta deducció la vaig traure després de llegir (1998) el llibre "Metafísica del sexo" (Julius Evola, italià).
5. Crec que serà el segle en què la dona, i els valors tradicionalment relacionats amb les dones, començaran a guanyar molts espais en relació als masculins. Per exemple, si volem sobreviure i superviure (dos térmens diferents) i, a més, florir (com diria José Antonio Marina), ens interessa... recuperar la sensibilitat i la cooperació o la solidaritat.
6. Es valoraran els errors com a mecanisme per a l'aprenentatge continu.
7. Internet serà, com en altres temps, un telèfon més i passarà a ser un mecanisme de comunicació i, per tant, perdrà el seu culte (l'actual).
dilluns, 23 de novembre del 2009
L'educació holística i la Universitat del segle XXI
Ahir vaig llegir el document internàutic "La Misión de la Universidad en el Siglo XXI" (de Salvador Corrales, http://www.razonypalabra.org.mx/anteriores/n57/scorrales.html). De manera sintètica exposa, poc o molt, les idees següents:
1. Vivim un moment de canvi en el món educatiu, a llarg termini.
2. Potser cap a mitjàn segle XXI comencem a sentir els efectes d'un canvi de mentalitat a nivell universitari que ja ha començat.
3. L'educació holística universitària se centrarà en l'aprenentatge com a mitjà per a desenvolupar la creativitat (alumne actiu i curiós).
4. Saber ser (valors i religiositat, respecte per les cultures i les religions com a formes d'entendre i concebre el món).
5. Saber conéixer (educació per a la ciència).
6. Saber fer (tecnologies... unides a la cooperació i la creativitat). Aquest punt, amb eixe afegitó que he remarcat serà clau.
7. Saber conviure (educació per a la convivència, maduresa emocional, educació afectiva, ecoeducació, sostenibilitat).
8. Es tracta d'una educació com a formació permanent.
9. Desenvolupament de les diferents intel·ligències, en lloc del desenvolupament del pensament.
10. Importància de la pregunta.
11. Centrada en el coneixement humà.
12.Conscient de la complexitat.
13. Consciència ecològica.
14. Educació en el canvi, no per al canvi: se centra en canviar.
15. "L'ideal no és que la universitat siga educadora de la comunitat, ni tan sols en la comunitat, sinó que la comunitat siga educadora junt amb la universitat".
16. Que l'estat passe a col·laborar junt amb la universitat en el canvi, en lloc de limitar-se a la certificació d'allò que ha fracassat o ha quallat: del certificat al suport a les inicitives universitàries.
17. "A partir de l'any 2060 es preveu l'inici de la societat creativa que donarà pas al potencial creador de la humanitat: tots gaudirarn de l'educació permanent de caràcter humanista i tècnica; la immensa majoria de la població tindrà accés a l'educació superior i el desenvolupament sostenible serà una realitat".
Finalment, l'autor, entre altres punts, recomana incloure l'educació de pares en tots els nivell com a estratègia de canvi social.
Si voleu que vos siga franc, ha sigut una alegria aplegar a un document com aquest, en alguns sentits semblant a unes reflexions que vaig fer pel 14 de setembre del 2009, a aquest bloc, sobre quin model d'educació seria el que jo proposaria ("I si ensenyàrem...?"):
1. Humor.
2. Biografia.
3. Lideratge.
4. Creativitat.
5. Educació cultural i antropològica.
6. Matemàtiques.
7. Educació lingüística.
8. Educació artística.
9. Educació corporal i afectiva.
10. Ecologia i gestió planetària.
11. Educació cívica.
A més, en les redaccions que faig en anglés, per al mestre que m'ensenya eixa llengua, he insistic sovint en que veig interessant, a llarg termini, potenciar:
1. el pensament creatiu
2. el pensament positiu
3. el coneixement de cultures i religions diferents
4. els valors
5. l'esperit de la revolució positiva proposada pel pensador creatiu Edward de Bono
6. l'humor, perquè estimula la inspiració creativa i perquè és molt bo per a la salut.
Rebeu una forta abraçada i que tingueu un bon dia.
1. Vivim un moment de canvi en el món educatiu, a llarg termini.
2. Potser cap a mitjàn segle XXI comencem a sentir els efectes d'un canvi de mentalitat a nivell universitari que ja ha començat.
3. L'educació holística universitària se centrarà en l'aprenentatge com a mitjà per a desenvolupar la creativitat (alumne actiu i curiós).
4. Saber ser (valors i religiositat, respecte per les cultures i les religions com a formes d'entendre i concebre el món).
5. Saber conéixer (educació per a la ciència).
6. Saber fer (tecnologies... unides a la cooperació i la creativitat). Aquest punt, amb eixe afegitó que he remarcat serà clau.
7. Saber conviure (educació per a la convivència, maduresa emocional, educació afectiva, ecoeducació, sostenibilitat).
8. Es tracta d'una educació com a formació permanent.
9. Desenvolupament de les diferents intel·ligències, en lloc del desenvolupament del pensament.
10. Importància de la pregunta.
11. Centrada en el coneixement humà.
12.Conscient de la complexitat.
13. Consciència ecològica.
14. Educació en el canvi, no per al canvi: se centra en canviar.
15. "L'ideal no és que la universitat siga educadora de la comunitat, ni tan sols en la comunitat, sinó que la comunitat siga educadora junt amb la universitat".
16. Que l'estat passe a col·laborar junt amb la universitat en el canvi, en lloc de limitar-se a la certificació d'allò que ha fracassat o ha quallat: del certificat al suport a les inicitives universitàries.
17. "A partir de l'any 2060 es preveu l'inici de la societat creativa que donarà pas al potencial creador de la humanitat: tots gaudirarn de l'educació permanent de caràcter humanista i tècnica; la immensa majoria de la població tindrà accés a l'educació superior i el desenvolupament sostenible serà una realitat".
Finalment, l'autor, entre altres punts, recomana incloure l'educació de pares en tots els nivell com a estratègia de canvi social.
Si voleu que vos siga franc, ha sigut una alegria aplegar a un document com aquest, en alguns sentits semblant a unes reflexions que vaig fer pel 14 de setembre del 2009, a aquest bloc, sobre quin model d'educació seria el que jo proposaria ("I si ensenyàrem...?"):
1. Humor.
2. Biografia.
3. Lideratge.
4. Creativitat.
5. Educació cultural i antropològica.
6. Matemàtiques.
7. Educació lingüística.
8. Educació artística.
9. Educació corporal i afectiva.
10. Ecologia i gestió planetària.
11. Educació cívica.
A més, en les redaccions que faig en anglés, per al mestre que m'ensenya eixa llengua, he insistic sovint en que veig interessant, a llarg termini, potenciar:
1. el pensament creatiu
2. el pensament positiu
3. el coneixement de cultures i religions diferents
4. els valors
5. l'esperit de la revolució positiva proposada pel pensador creatiu Edward de Bono
6. l'humor, perquè estimula la inspiració creativa i perquè és molt bo per a la salut.
Rebeu una forta abraçada i que tingueu un bon dia.
La Universitat del segle XXI
Ahir vaig llegir el document internàutic "La Misión de la Universidad en el Siglo XXI" (Salvador Corrales), al qual havia accedit per mitjà de la consulta a Google "El pensament creatiu i la universitat", en una plana ja avançada. De manera sintètica exposaré el que em sembla bàsic:
1. Actualment passem per un moment de canvi, cap a una educació ho
diumenge, 22 de novembre del 2009
Promocionar el pensament creatiu en la universitat
Perquè ens fem una idea de la participació del pensament creatiu en la universitat, podem passejar unes hores per Internet (no necessàriament seguides) i observarem que apareixen més referències al pensament crític (o ho sembla indirectament) que al pensament creatiu. Aleshores, si el desenvolupament creatiu de la persona també és fonamental per a ser i per a créixer interiorment i socialment, ¿per què a penes hi ha informació, per exemple, si cerquem "el pensament creatiu i la universitat"? Crec que una de les respostes és que a penes es promociona, a diferència del pensament crític. Mentres que el primer ens permet i ens estimula a innovar, a aportar noves idees a la societat i a desenvolupar la curiositat que farà avançar la societat cap a espais més amplis de llibertat, el pensament crític pot fer-nos massa lògics (almenys en la societat en què vivim) i, al meu parer, el que més interessa és mostrar-nos més flexibles, més positius, més atrevits... fins i tot a qüestionar-nos.
Si volem una universitat més lliure i independent del poder del capital, crec que hem de despertar en l'alumnat la part creativa, eixa que fa mirar les coses des de punts ben diferents i que, a més, treballa l'humor, un aspecte de la persona que considere essencial per al desenvolupament social i individual. Al cap i a la fi, gràcies a l'humor ens resulta més fàcil viure amb alegria i, això, l'alegria, és tan necessària o més que l'aprenentatge profund d'estratègies d'ensenyament. Una classe alegre, des del meu punt de vista, és una classe més oberta a la tolerància, al pensament pluralista, a la diversitat i a les noves idees. Recordem que l'humor és u dels mecanismes més pràctics i bons per a fer que brolle la nostra creativitat.
Si volem una universitat més lliure i independent del poder del capital, crec que hem de despertar en l'alumnat la part creativa, eixa que fa mirar les coses des de punts ben diferents i que, a més, treballa l'humor, un aspecte de la persona que considere essencial per al desenvolupament social i individual. Al cap i a la fi, gràcies a l'humor ens resulta més fàcil viure amb alegria i, això, l'alegria, és tan necessària o més que l'aprenentatge profund d'estratègies d'ensenyament. Una classe alegre, des del meu punt de vista, és una classe més oberta a la tolerància, al pensament pluralista, a la diversitat i a les noves idees. Recordem que l'humor és u dels mecanismes més pràctics i bons per a fer que brolle la nostra creativitat.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Universitat Creativa Internacional (projectes)
Hui he tingut l'oportunitat, i la sort, de llegir la lliçó de comiat d'Albert Casamiglia, catedràtic de Filosofia del Dret de la Universita Pompeu Fabra durant l'acte acadèmic de graduació 1998. Ha sigut una crida al desenvolupament de la part teòrica, com de la creativa, de l'ús d'Internet i de la concentració en lloc de la dispersió.
Una de les coses que podria semblar atípiques, però que em resulta familiar (com a alumne i com a mestre), és que recorre a temes que se n'ixen del que ell ensenyava i, així, s'endinsa en el món de la poesia per recordar-nos que la universitat pot aportar a la societat una part creativa digna de desenvolupar i, per què no, l'originalitat. Nous projectes qualitatius, nous avenços socials (s'imagina que parlem de projectes constructius). I també feia un elogi de la imaginació, u dels elements claus, al meu parer, per a saber quin grau de llibertat gaudix una societat, com l'humor.
Unes hores després he pensat en la idea d'una Universitat Creativa Lliure i, de fet, he trobat informació, és a dir, que hi han projectes que busquen el canvi qualitatiu davant l'evolució que ha experimentat la universitat durant els darrers quaranta o cinquanta anys, a nivell internacional. Sabem que hem passat del clàssic mestre creatiu (o que creava escola i tot), al mestre passiu socialment i més interessat per la paga mensual que per la contribució a la societat. Igualment veiem que la universitat passa a regir-se més a partir dels diners, el mitjà que més força té en la nostra societat, tradicionalment presentada com una societat que treballa per la llibertat d'expressió.
Perquè gaudiu de part del document de l'històric catedràtic de Dret, podeu cercar a Google "El pensament creatiu i la universitat" i començar a buscar fins que aparega "Elogi de l'originalitat". N'he fruït, de veres, sobretot perquè potser (i sense recordar-ho durant les primeres lectures) em recordava un històric escrit que vaig llegir el mateix dia que em lliuraren un premi per un estudi històrico-lingüístic i que, per a mi, tingué un significat extra perquè em sentia com un professor universitari, mas que no ho fóra, com ara.
I per què? Doncs perquè un professor valencià i universitari, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), ens recordà que podíem ser historiadors (i bons!) sense necessitat d'haver estudiat Geografia i Història. La qüestió, exercir com si... ("acting as if...", literalment actuar com si). A més, ens afegia que si féiem un estudi amb els mitjans oportuns i que atorgaren caràcter d'investigació al nostre treball... ¿qui ens podria negar l'esforç o el valor del procés? Els majors reptes socials, per al professor o persona amb estudis universitaris i interessada per la formació contínua, són...
1. Concretar la informació realment útil (alternativa a l'excés d'informació).
2. Centrar-se (alternativa a la tendència a la dispersió, per exemple, d'associacions o entitats).
Em fa l'efecte que gràcies a eixa lliçó de comiat he assolit concretar el que realment volia, com a persona i ara: exercir de professor universitari (voluntari, a distància i tot, i amb independència del sistema social i el seu esperit competitiu). A vegades, la fruïció aplega fruit de la tranquil·litat, com la que hui he experimentat i que, des d'ací, vull transmetre a la persona que ara llig aquestes línies.
DADES D'INTERÉS:
1. Hi ha una Universidad Virtual Internacional (Facultad de Creatividad de la Universidad Virtual Internacional, http://univesidadvirtualinternacional.blogspot.com...)
2. Hi ha una Universitat Lliure, potser ara ja en funcionament (consulteu dins de http://www.racocatala.cat).
3. Hi ha una Creative Free University (Universitat Creativa Lliure).
Una de les coses que podria semblar atípiques, però que em resulta familiar (com a alumne i com a mestre), és que recorre a temes que se n'ixen del que ell ensenyava i, així, s'endinsa en el món de la poesia per recordar-nos que la universitat pot aportar a la societat una part creativa digna de desenvolupar i, per què no, l'originalitat. Nous projectes qualitatius, nous avenços socials (s'imagina que parlem de projectes constructius). I també feia un elogi de la imaginació, u dels elements claus, al meu parer, per a saber quin grau de llibertat gaudix una societat, com l'humor.
Unes hores després he pensat en la idea d'una Universitat Creativa Lliure i, de fet, he trobat informació, és a dir, que hi han projectes que busquen el canvi qualitatiu davant l'evolució que ha experimentat la universitat durant els darrers quaranta o cinquanta anys, a nivell internacional. Sabem que hem passat del clàssic mestre creatiu (o que creava escola i tot), al mestre passiu socialment i més interessat per la paga mensual que per la contribució a la societat. Igualment veiem que la universitat passa a regir-se més a partir dels diners, el mitjà que més força té en la nostra societat, tradicionalment presentada com una societat que treballa per la llibertat d'expressió.
Perquè gaudiu de part del document de l'històric catedràtic de Dret, podeu cercar a Google "El pensament creatiu i la universitat" i començar a buscar fins que aparega "Elogi de l'originalitat". N'he fruït, de veres, sobretot perquè potser (i sense recordar-ho durant les primeres lectures) em recordava un històric escrit que vaig llegir el mateix dia que em lliuraren un premi per un estudi històrico-lingüístic i que, per a mi, tingué un significat extra perquè em sentia com un professor universitari, mas que no ho fóra, com ara.
I per què? Doncs perquè un professor valencià i universitari, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), ens recordà que podíem ser historiadors (i bons!) sense necessitat d'haver estudiat Geografia i Història. La qüestió, exercir com si... ("acting as if...", literalment actuar com si). A més, ens afegia que si féiem un estudi amb els mitjans oportuns i que atorgaren caràcter d'investigació al nostre treball... ¿qui ens podria negar l'esforç o el valor del procés? Els majors reptes socials, per al professor o persona amb estudis universitaris i interessada per la formació contínua, són...
1. Concretar la informació realment útil (alternativa a l'excés d'informació).
2. Centrar-se (alternativa a la tendència a la dispersió, per exemple, d'associacions o entitats).
Em fa l'efecte que gràcies a eixa lliçó de comiat he assolit concretar el que realment volia, com a persona i ara: exercir de professor universitari (voluntari, a distància i tot, i amb independència del sistema social i el seu esperit competitiu). A vegades, la fruïció aplega fruit de la tranquil·litat, com la que hui he experimentat i que, des d'ací, vull transmetre a la persona que ara llig aquestes línies.
DADES D'INTERÉS:
1. Hi ha una Universidad Virtual Internacional (Facultad de Creatividad de la Universidad Virtual Internacional, http://univesidadvirtualinternacional.blogspot.com...)
2. Hi ha una Universitat Lliure, potser ara ja en funcionament (consulteu dins de http://www.racocatala.cat).
3. Hi ha una Creative Free University (Universitat Creativa Lliure).
divendres, 20 de novembre del 2009
Cabals, econòmiques i bondat
Aquesta vesprada, mentres feia temps perquè la inspiració es preparara per a aquestes línies, he tingut la sort de raonar junt amb un amic, ací Robert, sobre el tema dels cabals, la bondat i la veracitat. Així, hem coincidit, si més no quant a valors, pel que fa als sentiments que experimentaríem si fórem dins d'un banc i veiérem que una treballadora s'equivoca i ens passara diners de més. Personalment, com en el seu cas, em remouria la consciència, motiu pel qual no recorde haver enganyat en casos així o semblants (com ara, dins d'un restaurant) i si ha ocorregut, ho he comentat quan he pogut.
Aquest tema, els diners, els robatoris, la consciència interior, etc. n'és u dels més interessants, al meu parer, per a l'ensenyament de matèries pròpies dels estudis de dret, econòmiques i empresarials, econòmiques... En altres paraules, els temes traspassen les tanques habituals (en eixe cas, una possible assignatura tipus filosofia) i poden estar acompanyades de temes de ciències. Quan una assignatura econòmica inclou l'apartat humanístic o expressiu, recupera el seu paper social i de sensibilitat. Per això considere bàsic el creuament de matèries i la intersecció temàtica, això que legalment es presentà com transversalitat (llei d'ensenyament espanyol del 1990).
Si emprem la poesia en relació amb l'economia i la ciència biològica, per exemple, podem veure que hi han més coincidències que divergències i que això té lloc a nivell continental (en molts casos) i que, per tant, les persones formem part d'un mateix projecte, d'un mateix món i d'una realitat sovint molt semblant. He escrit poesia, economia i ciència biològica, per escriure res. Però el cas és que, si ens fixem, això ocorre entre més variables del món humà, natural, ecològic, tecnològic, planetari... Un altre exemple, i real, que ja vaig exposar un dia: ¿resulta "casual" que els tres primers equips de futbol, a Espanya, es crearen en zones industrials com Huelva (Recreativo, el més vell), Bilbao (el segon) o Barcelona (el tercer) en què hi havien britànics dedicats a la indústria o que des de Bilbao (u dels llocs en què s'inicià enjorn la revolució industrial, com a Barcelona) passaren a crear-ne u a Madrid (l'Atlètic de Madrid), si tenim present que la revolució industrial es desenvolupà principalment a Anglaterra on, també, s'inventà el futbol modern? ¿És curiós que aquest esport siga col·lectiu, com molts d'eixa època i inventats o difosos per la cultura britànica, i que, com a les fàbriques, els treballadors (els jugadors) empren quasi tots un mateix uniforme? Potser tenim, de rebot, espontàniament, una de les lliçons que podem aprendre del capitalisme:
1. Fou creatiu inicialment, perquè era un sistema econòmic revolucionari, nou, al costat del feudal o dels que hi havien a cultures ben diferents de les europees (pensem en el continent africà).
2. Pretén la uniformització de les persones, sota una llibertat que realment està a l'abast de poques persones i a nivells ben diferents.
3. Ara hi ha una alternativa, entre moltes, que és la revolució positiva, la qual se centra, entre altres, en el respecte per l'horitzontalitat i per la diversitat, així com pels projectes que treballen en positiu, atenent a la contribució de cadascú i en cada moment, i... en l'humor com a element que estimula el pensament creatiu (com el pensament lliure i el democràtic).
Per tant, podem passar per l'esport i tot per a tractar un tema econòmic d'actualitat. L'economia, com la persona, no és indiferent als camps en què es mou (indirectament o directament). I això ho podem recordar a l'alumnat universitari...
Aquest tema, els diners, els robatoris, la consciència interior, etc. n'és u dels més interessants, al meu parer, per a l'ensenyament de matèries pròpies dels estudis de dret, econòmiques i empresarials, econòmiques... En altres paraules, els temes traspassen les tanques habituals (en eixe cas, una possible assignatura tipus filosofia) i poden estar acompanyades de temes de ciències. Quan una assignatura econòmica inclou l'apartat humanístic o expressiu, recupera el seu paper social i de sensibilitat. Per això considere bàsic el creuament de matèries i la intersecció temàtica, això que legalment es presentà com transversalitat (llei d'ensenyament espanyol del 1990).
Si emprem la poesia en relació amb l'economia i la ciència biològica, per exemple, podem veure que hi han més coincidències que divergències i que això té lloc a nivell continental (en molts casos) i que, per tant, les persones formem part d'un mateix projecte, d'un mateix món i d'una realitat sovint molt semblant. He escrit poesia, economia i ciència biològica, per escriure res. Però el cas és que, si ens fixem, això ocorre entre més variables del món humà, natural, ecològic, tecnològic, planetari... Un altre exemple, i real, que ja vaig exposar un dia: ¿resulta "casual" que els tres primers equips de futbol, a Espanya, es crearen en zones industrials com Huelva (Recreativo, el més vell), Bilbao (el segon) o Barcelona (el tercer) en què hi havien britànics dedicats a la indústria o que des de Bilbao (u dels llocs en què s'inicià enjorn la revolució industrial, com a Barcelona) passaren a crear-ne u a Madrid (l'Atlètic de Madrid), si tenim present que la revolució industrial es desenvolupà principalment a Anglaterra on, també, s'inventà el futbol modern? ¿És curiós que aquest esport siga col·lectiu, com molts d'eixa època i inventats o difosos per la cultura britànica, i que, com a les fàbriques, els treballadors (els jugadors) empren quasi tots un mateix uniforme? Potser tenim, de rebot, espontàniament, una de les lliçons que podem aprendre del capitalisme:
1. Fou creatiu inicialment, perquè era un sistema econòmic revolucionari, nou, al costat del feudal o dels que hi havien a cultures ben diferents de les europees (pensem en el continent africà).
2. Pretén la uniformització de les persones, sota una llibertat que realment està a l'abast de poques persones i a nivells ben diferents.
3. Ara hi ha una alternativa, entre moltes, que és la revolució positiva, la qual se centra, entre altres, en el respecte per l'horitzontalitat i per la diversitat, així com pels projectes que treballen en positiu, atenent a la contribució de cadascú i en cada moment, i... en l'humor com a element que estimula el pensament creatiu (com el pensament lliure i el democràtic).
Per tant, podem passar per l'esport i tot per a tractar un tema econòmic d'actualitat. L'economia, com la persona, no és indiferent als camps en què es mou (indirectament o directament). I això ho podem recordar a l'alumnat universitari...
Difondre actitud positives i treballar de nou
Després d'una fase en què les activitats no han vingut com haguérem desitjat, hi han algunes alternatives. Ací n'exposaré, amb espontaneïtat:
1. Fer el pallasso, somriure i deixar córrer, fluir.
2. Passejar per un espai distint al que habitualment coneixem més.
3. Dibuixar.
4. Llegir un periòdic nou o una revista de temàtica distinta a la més freqüent entre cadascú.
5. Llegir un llibre d'economia, d'art o sobre caragols.
6. Caminar cap arrere, durant un minut.
7. Canviar d'esquemes mentals, per mitjà de l'escriptura lliure.
8. Pintar a la babalà.
9. Retallar fotografies de persones que somriuen.
10. Mirar-nos a l'espill i dir "He decidit començar de bell nou i centrar-me en el present i en l'aventura d'aprendre a evolucionar i créixer, des de l'espontaneïtat i la tranquil·litat".
11. Agafar un ratolí d'ordinador que ja no funcione i començar a inventar històries amb improvisació.
Aquestes són les onze primeres idees que m'han eixit. Potser no vos agraden totes, però cadascú és com és, es prepara com considera millor en cada moment i, quan deixa arrere esquemes vells i comprova que un pla nou pot ser una bona alternativa, pren les regnes del seu món creatiu i, així, recupera el lideratge com a conductor del cavall de passeig per espais oberts i naturals... perquè amb naturalitat creixem més les persones, és a dir, amb fluïdesa, i actuem d'acord amb els nostres principis, valors, creences, etc.
Que tingueu un bon dia.
1. Fer el pallasso, somriure i deixar córrer, fluir.
2. Passejar per un espai distint al que habitualment coneixem més.
3. Dibuixar.
4. Llegir un periòdic nou o una revista de temàtica distinta a la més freqüent entre cadascú.
5. Llegir un llibre d'economia, d'art o sobre caragols.
6. Caminar cap arrere, durant un minut.
7. Canviar d'esquemes mentals, per mitjà de l'escriptura lliure.
8. Pintar a la babalà.
9. Retallar fotografies de persones que somriuen.
10. Mirar-nos a l'espill i dir "He decidit començar de bell nou i centrar-me en el present i en l'aventura d'aprendre a evolucionar i créixer, des de l'espontaneïtat i la tranquil·litat".
11. Agafar un ratolí d'ordinador que ja no funcione i començar a inventar històries amb improvisació.
Aquestes són les onze primeres idees que m'han eixit. Potser no vos agraden totes, però cadascú és com és, es prepara com considera millor en cada moment i, quan deixa arrere esquemes vells i comprova que un pla nou pot ser una bona alternativa, pren les regnes del seu món creatiu i, així, recupera el lideratge com a conductor del cavall de passeig per espais oberts i naturals... perquè amb naturalitat creixem més les persones, és a dir, amb fluïdesa, i actuem d'acord amb els nostres principis, valors, creences, etc.
Que tingueu un bon dia.
dijous, 19 de novembre del 2009
Pensament lliure, medicina i "naturalisme"
Durant aquest estiu ens hem pogut informar sobre temes en què medicina, pensament lliure (com a alternativa a la manipulació) i "naturalisme" han estat presents. Així, hi ha hagut molta fullaraca al voltant de la grip A, potser per a distraure'ns (o intentar-ho) dels temes socials més d'actualitat i que ens interessen molt més. Fa uns minuts buscava informació sobre el bicarbonat de sodi i la seua possible aplicació per a superar el tema del càncer, paraula que originàriament significa "carcoma" i que té a veure en la dificultat de perdó cap a u mateix.
El perdó és u dels regals més simbòlics en el camp dels valors, sobretot de la generositat i de la compassió, perquè implica que ens hem posat en la pell de l'altre i que, a més, ens hem decidit a ser els protagonistes de la nostra vida, indistintament de com fóra el passat. Deixem arrere el que ja no ens és útil i, com la persona en plena adolescència, passem a una etapa nova i amb projectes nous, curiositats noves, temes d'interés que en substituïxen, d'altres, etc. El perdó, crec, ha de començar per u mateix i ho fa després d'haver passat per un regomello que ens ha fet revisar posicions antigues i adoptar-ne, de noves.
Per tant, podríem dir que quan deixem arrere el passat fem com el cigró que a hores d'ara hi ha en un cossiol que tinc a casa: comencem a mostrar una cara nova, la nostra, la vertadera i tirem amunt, cap a temes més humanístics, més socials, més altruistes, més plens de generositat (lluny del clàssic "Ningú no dóna res a canvi de res", com posava un llibre d'anglés de mon pare, en què un dibuix presenta un home amb un punyal clavat a l'esquena i demanant ajuda a una dona que acabava d'obrir la porta de la casa...). És poc habitual tractar temes d'actualitat com el que ací expose, ara, mentres pense en una persona que té una malaltia que potser puga resoldre per mitjà d'una cosa tan simple com... "una culleradeta en quatre dits d'aigua". Per a major informació, cerqueu "Sobre el bicarbonato de sodio" i podreu accedir a un document interessant que comença així:
"Soy médico y me niego a creer que solamente la radio y quimioterapias son las salvadoras del cáncer.
Se los mando para que simplemente se documenten y pongan atención al contenido.
(...) ¿Quién lo diría? El humilde y baratísimo bicarbonato de sodio, según las más recientes y sorprendentes investigaciones, DETIENE y CURA el cáncer. Y no sólo eso: Alivia de manera muy importante los efectos tan negativos de la quimioterapia."
Podríem continuar, però com una de les meues intencions, com a persona i com a mestre, és patrocinar la part creativa de la persona, faig un parèntesi, com en les campanyes de promoció de la lectura infantil, perquè la persona curiosa busque més informació i amplie així el seu camp de coneixement positiu i prenga consciència que la veracitat "alternativa" pot amb més barreres que la violència i els col·lectius "contra...", "anti...". I tot des del pensament positiu, la cerca de la informació veraç i la pràctica diària del pensament lliure i creatiu, junt amb l'humor positiu.
Que tingueu un bon dia.
El perdó és u dels regals més simbòlics en el camp dels valors, sobretot de la generositat i de la compassió, perquè implica que ens hem posat en la pell de l'altre i que, a més, ens hem decidit a ser els protagonistes de la nostra vida, indistintament de com fóra el passat. Deixem arrere el que ja no ens és útil i, com la persona en plena adolescència, passem a una etapa nova i amb projectes nous, curiositats noves, temes d'interés que en substituïxen, d'altres, etc. El perdó, crec, ha de començar per u mateix i ho fa després d'haver passat per un regomello que ens ha fet revisar posicions antigues i adoptar-ne, de noves.
Per tant, podríem dir que quan deixem arrere el passat fem com el cigró que a hores d'ara hi ha en un cossiol que tinc a casa: comencem a mostrar una cara nova, la nostra, la vertadera i tirem amunt, cap a temes més humanístics, més socials, més altruistes, més plens de generositat (lluny del clàssic "Ningú no dóna res a canvi de res", com posava un llibre d'anglés de mon pare, en què un dibuix presenta un home amb un punyal clavat a l'esquena i demanant ajuda a una dona que acabava d'obrir la porta de la casa...). És poc habitual tractar temes d'actualitat com el que ací expose, ara, mentres pense en una persona que té una malaltia que potser puga resoldre per mitjà d'una cosa tan simple com... "una culleradeta en quatre dits d'aigua". Per a major informació, cerqueu "Sobre el bicarbonato de sodio" i podreu accedir a un document interessant que comença així:
"Soy médico y me niego a creer que solamente la radio y quimioterapias son las salvadoras del cáncer.
Se los mando para que simplemente se documenten y pongan atención al contenido.
(...) ¿Quién lo diría? El humilde y baratísimo bicarbonato de sodio, según las más recientes y sorprendentes investigaciones, DETIENE y CURA el cáncer. Y no sólo eso: Alivia de manera muy importante los efectos tan negativos de la quimioterapia."
Podríem continuar, però com una de les meues intencions, com a persona i com a mestre, és patrocinar la part creativa de la persona, faig un parèntesi, com en les campanyes de promoció de la lectura infantil, perquè la persona curiosa busque més informació i amplie així el seu camp de coneixement positiu i prenga consciència que la veracitat "alternativa" pot amb més barreres que la violència i els col·lectius "contra...", "anti...". I tot des del pensament positiu, la cerca de la informació veraç i la pràctica diària del pensament lliure i creatiu, junt amb l'humor positiu.
Que tingueu un bon dia.
Què m'inspira creativitat?
Des de fa poc la plana http:www.neuronilla.com ha fet la pregunta perquè les persones que en participen, de la seua informació, també exposen els seus punts inspiradors. En el meu cas en són tres:
1. Escurar. M'agrada fer-ho amb tranquil·litat.
2. Exercir de mestre voluntari. Per exemple, per mitjà d'aquest bloc, com també de manera espontània junt amb persones adultes, sobretot.
3. L'humor positiu, fins i tot el sanament irònic.
Crec que cada mestre, com cada alumne, ha de treballar allò que l'estimula, l'anima, el fa mirar de manera més tolerant, creativa, independent i lliure (pensament lliure) i, per tant, el fa fluir més. Això en primer lloc. La resta, "faenes", cal acollir-les... com a activitats que quan les fem, ja són faena mig feta, és a dir, interessa enfocar-les des d'un punt de vista positiu que ens faça més flexibles. En eixes faenes ens equivocarem més i, potser, ens facen avançar tant com la resta. Què en penseu?
1. Escurar. M'agrada fer-ho amb tranquil·litat.
2. Exercir de mestre voluntari. Per exemple, per mitjà d'aquest bloc, com també de manera espontània junt amb persones adultes, sobretot.
3. L'humor positiu, fins i tot el sanament irònic.
Crec que cada mestre, com cada alumne, ha de treballar allò que l'estimula, l'anima, el fa mirar de manera més tolerant, creativa, independent i lliure (pensament lliure) i, per tant, el fa fluir més. Això en primer lloc. La resta, "faenes", cal acollir-les... com a activitats que quan les fem, ja són faena mig feta, és a dir, interessa enfocar-les des d'un punt de vista positiu que ens faça més flexibles. En eixes faenes ens equivocarem més i, potser, ens facen avançar tant com la resta. Què en penseu?
dimecres, 18 de novembre del 2009
Actituds lingüístiques de tolerància
U dels meus millors mestres, de valencià i durant el curs segon de Magisteri, Pere Riutort, fou per a mi un exemple de respecte per la diversitat, d'humilitat i d'afecte per l'alumnat. Així, escoltava amb interés les preguntes i els comentaris lingüístics que li féiem i ens preguntava si podríem confirmar si el que qüestionàvem (o exposàvem allí) era cert o no. Així, un dia vaig dir que unes àvies de ma mare (1943) --sí, les de ma mare--, empràven "eina" i ell em preguntà "No seria aïna?". Les preguntes són actes oberts a la curiositat i a la revisió d'esquemes ja antics i, a vegades, obsolets. Potser en la sessió més immediata vaig dir que la forma real era "aïna". Passem a la qüestió que hi ha darrere d'eixe exemple d'humilitat i de curiositat: els errors i els encerts són fonamentals per a créixer com a persones.
Són més habituals les errades, molt més, i els èxits, més reduïts, també ens obrin a l'evolució personal. Ara bé, quan creixem, canviem, millorem, ampliem el nostre bagatge (com també el nostre lideratge emocional), treballem la part inspiradora (per exemple, per mitjà de l'humor i del reconeixement cap a l'altre com una banda imprescindible per a créixer) o ens atrevim a aprendre i aprendre de les experiències,... treballem la tolerància en el sentit positiu i obert, com la urbanitat rica. O si ho preferiu, anem més enllà de la tolerància de mínims i la urbanitat de clàssiques respostes i, així, enriquim eixos valors i la nostra vida comunitària. Els pobles han avançat, moralment i científicament, quan han acceptat desenvolupar la seua part creativa per mitjà de l'aportació individual dins d'eixe grup que anomenem "societat".
Finalment afegiré que quan acabà aquell curs de valencià, ho vaig fer amb la sensació d'haver aprés molts valors, molts estils d'ensenyar una llengua i, sobretot, que mestre i alumne també són alumne i mestre. En resum: les persones creixem de la nostra interacció amb la resta... i de l'aprofitament de moments d'intimitat. Recordem que moltes idees necessiten un espai de calma, o de tranquil·litat per a quallar, per a ser productives, per a enriquir-se, o per a prendre cos i deixar-les fluir. Sóc favorable a l'alternança de moments d'intimitat i moments de relacions socials. Així, aquest article, com tots els anteriors, s'ha fet a casa i, com moltíssims, en companyia d'alguna emissora que emet un programa tranquil, per exemple, una entrevista... Segons els estudis sobre creativitat, les persones fortament creatives també treballen certs moments d'introspecció en què, entre altres punts, desenvolupen la imaginació.
Són més habituals les errades, molt més, i els èxits, més reduïts, també ens obrin a l'evolució personal. Ara bé, quan creixem, canviem, millorem, ampliem el nostre bagatge (com també el nostre lideratge emocional), treballem la part inspiradora (per exemple, per mitjà de l'humor i del reconeixement cap a l'altre com una banda imprescindible per a créixer) o ens atrevim a aprendre i aprendre de les experiències,... treballem la tolerància en el sentit positiu i obert, com la urbanitat rica. O si ho preferiu, anem més enllà de la tolerància de mínims i la urbanitat de clàssiques respostes i, així, enriquim eixos valors i la nostra vida comunitària. Els pobles han avançat, moralment i científicament, quan han acceptat desenvolupar la seua part creativa per mitjà de l'aportació individual dins d'eixe grup que anomenem "societat".
Finalment afegiré que quan acabà aquell curs de valencià, ho vaig fer amb la sensació d'haver aprés molts valors, molts estils d'ensenyar una llengua i, sobretot, que mestre i alumne també són alumne i mestre. En resum: les persones creixem de la nostra interacció amb la resta... i de l'aprofitament de moments d'intimitat. Recordem que moltes idees necessiten un espai de calma, o de tranquil·litat per a quallar, per a ser productives, per a enriquir-se, o per a prendre cos i deixar-les fluir. Sóc favorable a l'alternança de moments d'intimitat i moments de relacions socials. Així, aquest article, com tots els anteriors, s'ha fet a casa i, com moltíssims, en companyia d'alguna emissora que emet un programa tranquil, per exemple, una entrevista... Segons els estudis sobre creativitat, les persones fortament creatives també treballen certs moments d'introspecció en què, entre altres punts, desenvolupen la imaginació.
dimarts, 17 de novembre del 2009
Producció lleial
Despús-ahir, una persona, des d'ara Routh, em va dir que podria fer sessions voluntàries de dret, tot i que això li semblava... "una competencia desleal". Em pregunte si a hores d'ara faig competència deslleial amb les persones que treballen a la Universitat, o com a professors de secundària, i em diu el meu cor (i la meua ment) que no i que treballe per vocació, per afany de servici i de superació com a persona i perquè és una cosa que m'ix amb espontaneïtat, tot i que vull reconéixer que necessite una formació continuada, motiu pel qual m'assessore per mitjà de persones també altament creatives i, igualment, a través de persones amb facilitat per a escoltar i que també tenen un afany de millora personal, així com interés per temes socials. Això és el que m'impulsa a preparar quasi tots els dies algun article a aquest bloc. Simplement, la vocació i perquè considere que puc fer una contribució lleial a la societat, tindre una bona raó per a superar-me i motivar-me (com a persona) i perquè vull (per quins cinc sous hauria de fer tantes hores com açò el que no m'agrada?).
U dels psicòlegs més actuals i centrat en la felicitat i la psicologia positiva, amb un nom tan llarg que no cal recordar-lo (perquè aquesta dada pot ser prou perquè algun dia digueu "Sí, és aquest!", sobretot si entreu a http://www.neuronilla.com), proposa que ens centrem més en el que ens satisfà, que ens reciclem en eixe punt, que ens formem contínuament, que ampliem el nostre camp de coneixements i curiositat i que, tanmateix, dediquem també temps a això que no ens agrada tant. Així, com a exemple personal, diré que preferisc aquesta activitat (fer un bloc d'ensenyament, creativitat i pensament positiu) a preparar els dinars de cada dia. I com fruïsc molt més en el primer apartat, menge el dinar fora de casa, i... no obstant això busque un restaurant en què hi haja creativitat culinària i, per descomptat, sentit de l'humor (parle del positiu), bona atenció al client (salut emocional), facilitat per a somriure amb sinceritat i alguna miqueta d'excentricitat, sensibilitat social, bona relació qualitat / preu, menjar casolà i alguns trets més que s'ajusten a bona part dels meus valors i principis. Vos diré més: els dos elements que més condicionen el restaurant en què menge són l'humor positiu i els menjars casolans.
No crec que siga deslleial fer un bloc, amiga Routh, encara que u no cobre, com tampoc no crec que ho siga el fet que u no dine allí on el preu s'ajusta més al salari que cobra cada mes o que prime el restaurant que fa més dinars casolans. En qualsevol cas crec que és més important... treballar el sentit del voluntariat, la solidaritat (mot que prové de "sòlid") i l'ajuda mútua, així com l'humor espontani i sa. ¿O és que un mestre, si vol ser competent necessita competir? ¿No serà millor que actue amb llibertat, de manera discreta (sense buscar la fama, perquè guanyarà espais de llibertat i moviment) i amb una humilitat i senzillesa sanes junt amb unes gotes d'orgull sa per l'alegria de pensar que cada dia aprén i que amb l'aprenentatge continu pot millorar la seua capacitat de lideratge emocional i, doncs, la capacitat de lideratge emocional de l'alumne que ara té al davant i del que té més lluny, com també dels intermedis?
Més preguntes: quina classe d'home o de dona ha de formar un mestre? Crec que cap. Simplement considere prioritari treballar la part masculina i la femenina de la persona, si volem que isquen universitaris més íntegres i, per tant, més preparats i sensibilitzats a nivell social, així com més positius. Així, recorde que una vegada, després de compartir uns deu minuts junt amb unes dones d'Aldaia, una dona em digué que no podia continuar allí... perquè allò era una associació de dones. Conclusió: només donaré suport a les dones que busquen la millora social per mitjà de la participació del màxim nombre de persones, és a dir, a les que realment busquen la part creativa que té cada membre de la societat. A la resta, com diria Rosetta Forner, una bona botifarra ("corte de manga" en castellà, per no enviar-les a pastar fang), perquè s'ho han guanyat.
Sortosament hi han persones que sí saben valorar les diferències, la riquesa de la col·laboració centrada en la contribució des de la diversitat i l'horitzontalitat i... el voluntariat i la solidaritat. Un aplaudiment internàutic per a aquestes persones, per valentes, idealistes, creatives, singulars, sensibles, socials, positives i un llarg i meravellós etcètera.
U dels psicòlegs més actuals i centrat en la felicitat i la psicologia positiva, amb un nom tan llarg que no cal recordar-lo (perquè aquesta dada pot ser prou perquè algun dia digueu "Sí, és aquest!", sobretot si entreu a http://www.neuronilla.com), proposa que ens centrem més en el que ens satisfà, que ens reciclem en eixe punt, que ens formem contínuament, que ampliem el nostre camp de coneixements i curiositat i que, tanmateix, dediquem també temps a això que no ens agrada tant. Així, com a exemple personal, diré que preferisc aquesta activitat (fer un bloc d'ensenyament, creativitat i pensament positiu) a preparar els dinars de cada dia. I com fruïsc molt més en el primer apartat, menge el dinar fora de casa, i... no obstant això busque un restaurant en què hi haja creativitat culinària i, per descomptat, sentit de l'humor (parle del positiu), bona atenció al client (salut emocional), facilitat per a somriure amb sinceritat i alguna miqueta d'excentricitat, sensibilitat social, bona relació qualitat / preu, menjar casolà i alguns trets més que s'ajusten a bona part dels meus valors i principis. Vos diré més: els dos elements que més condicionen el restaurant en què menge són l'humor positiu i els menjars casolans.
No crec que siga deslleial fer un bloc, amiga Routh, encara que u no cobre, com tampoc no crec que ho siga el fet que u no dine allí on el preu s'ajusta més al salari que cobra cada mes o que prime el restaurant que fa més dinars casolans. En qualsevol cas crec que és més important... treballar el sentit del voluntariat, la solidaritat (mot que prové de "sòlid") i l'ajuda mútua, així com l'humor espontani i sa. ¿O és que un mestre, si vol ser competent necessita competir? ¿No serà millor que actue amb llibertat, de manera discreta (sense buscar la fama, perquè guanyarà espais de llibertat i moviment) i amb una humilitat i senzillesa sanes junt amb unes gotes d'orgull sa per l'alegria de pensar que cada dia aprén i que amb l'aprenentatge continu pot millorar la seua capacitat de lideratge emocional i, doncs, la capacitat de lideratge emocional de l'alumne que ara té al davant i del que té més lluny, com també dels intermedis?
Més preguntes: quina classe d'home o de dona ha de formar un mestre? Crec que cap. Simplement considere prioritari treballar la part masculina i la femenina de la persona, si volem que isquen universitaris més íntegres i, per tant, més preparats i sensibilitzats a nivell social, així com més positius. Així, recorde que una vegada, després de compartir uns deu minuts junt amb unes dones d'Aldaia, una dona em digué que no podia continuar allí... perquè allò era una associació de dones. Conclusió: només donaré suport a les dones que busquen la millora social per mitjà de la participació del màxim nombre de persones, és a dir, a les que realment busquen la part creativa que té cada membre de la societat. A la resta, com diria Rosetta Forner, una bona botifarra ("corte de manga" en castellà, per no enviar-les a pastar fang), perquè s'ho han guanyat.
Sortosament hi han persones que sí saben valorar les diferències, la riquesa de la col·laboració centrada en la contribució des de la diversitat i l'horitzontalitat i... el voluntariat i la solidaritat. Un aplaudiment internàutic per a aquestes persones, per valentes, idealistes, creatives, singulars, sensibles, socials, positives i un llarg i meravellós etcètera.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Humor extravagant i mestratge
Encara recorde algunes de les frases més típiques d'un històric professor de literatura castellana, plenes del component "excentricitat", u dels meus principis.
Quan empre l'excentricitat junt amb l'humor? Quan observe que, per exemple, tinc problemes per a iniciar una redacció en anglés. Aleshores comence amb el creuament de frases ben distants, a partir del component "significat", però no des del punt de vista "gramatical". Així, una vegada vaig escriure, poc o molt, que davant la situació econòmica actual (a Espanya) i per a millorar el sistema d'ensenyament espanyol, proposava fer curses de sac al llarg del curs escolar. Per què? Perquè permetríem que, si més no, el sistema d'ensenyament es mantinguera com ara i que, a més, incorporara el sentit de l'humor. Com a mínim, plantejaríem alternatives dobles: per a l'època econòmica actual i... per al sistema educatiu...
A mida que avançava aquella històrica redacció, feta en anglés per al mestre que m'ensenya des del març del 2009, trobava que durant els meus primers anys com a estudiant de l'ensenyament primari, encara s'ensenyava el tema dels conjunts, una qüestió anys arrere superada als Estats Units (aquest detall el vaig incloure en l'escrit). Igualment vaig afegir que era un sistema d'ensenyament que necessitava incorporar el pensament creatiu... I podria afegir més, però ens desviaríem del tema d'aquest article: la utilitat de l'humor, excèntric o no. Vejam què posa un llibre sobre creativitat, "Desarrolle su creatividad" (Ed. Grijalbo, 1994, p. 92):
"Cualquier ritual sencillo es beneficioso mientras le ponga de humor creativo.
Si depende de hábitos decididamente extravagantes para poner en marcha su proceso creativo, entonces está en compañía de algunos de los más grandes innovadores del mundo. El poeta y dramaturgo alemán Friedrich Schiller no podía ponerse a trabajar si no tenía una manzana podrida sobre la mesa. El olor, creía él, estimulaba su poder creativo. El novelista ruso Iván Turgeniev sólo podía trabajar con los pies dentro de un cubo de agua caliente. El escritor francés Honoré de Balzac siempre llevaba su bata blanca favorita mientras escribía sus novelas."
També vull afegir que, durant moltes de les sessions d'anglés, incorpore el somriure i, si les circumstàncies ho faciliten més, una bona ració d'humor, sarcàstic o no, però humor. La qüestió és tranquil·litzar el procés d'aprenentatge, facilitar l'harmonia i l'espontaneïtat de la relació mestre / alumne i crear una sessió en què l'humor també tinga el seu espai. Així, un dia li vaig recordar, al mestre (i no n'era el primer, dels dies de classe) que l'humor és un element molt recomanat per la psicologia del pensament positiu i per publicacions sobre el pensament creatiu o sobre el desenvolupament de la creativitat. Finalment diré que un dia vaig contar una anècdota d'institut a un amic, Felip, en què una mestra de valencià preguntà a la classe qui tenia la culpa ("¿Sabeu qui té la culpa de tot això?, ¿sabeu qui té la culpa de tot això?"). La meua eixida, la qual gaudí del suport psicològic de la mitat de la classe (els valencianoparlants), fou: "L'obrer!". I la resposta final, de la mestra: "Sí, l'obrer tindrà la culpa!". Aleshores comprengué la mestra que, potser no feia falta tanta seriositat i sí un estil més fluïd i tranquil de tractar el tema del moment. Una dada final: sortosament la mestra no em va despatxar... Com he dit adés, gràcies al suport de la mitat de la classe.
Conclusió: l'humor relativitza el dia rere dia i facilita la creativitat, l'alegria, l'espontaneïtat i una presa de decisions més encertada i tranquil·la, presa que afavorix que u prenga les regnes de la seua llibertat i el seu lideratge emocionals.
Ei!, una pregunta: ¿heu vist el barret que sol portar molts dies o el ratolí d'ordinador que m'acompanya dins del carret de compra que porte quasi sempre al meu costat? Bo, si no el trobeu no passa res...
A vegades em pregunten el motiu pel qual porte el barret. I segons l'oratge del dia, els dic "Perquè m'entren les idees", "Perquè no se me'n vagen totes les idees", "Perquè vull", "Perquè m'agrada la diversitat"... Sol dir la primera frase que m'ix fruit de l'espontaneïtat i de la llibertat de pensament. Alguna vegada m'han dit alguns jóvens que afrontarien, però... com no és eixe el meu cas, des del punt de vista emocional, m'és indiferent, perquè el que més m'importa és ser líder de les meues emocions i que la inspiració m'acompanye cada dia.
Quan empre l'excentricitat junt amb l'humor? Quan observe que, per exemple, tinc problemes per a iniciar una redacció en anglés. Aleshores comence amb el creuament de frases ben distants, a partir del component "significat", però no des del punt de vista "gramatical". Així, una vegada vaig escriure, poc o molt, que davant la situació econòmica actual (a Espanya) i per a millorar el sistema d'ensenyament espanyol, proposava fer curses de sac al llarg del curs escolar. Per què? Perquè permetríem que, si més no, el sistema d'ensenyament es mantinguera com ara i que, a més, incorporara el sentit de l'humor. Com a mínim, plantejaríem alternatives dobles: per a l'època econòmica actual i... per al sistema educatiu...
A mida que avançava aquella històrica redacció, feta en anglés per al mestre que m'ensenya des del març del 2009, trobava que durant els meus primers anys com a estudiant de l'ensenyament primari, encara s'ensenyava el tema dels conjunts, una qüestió anys arrere superada als Estats Units (aquest detall el vaig incloure en l'escrit). Igualment vaig afegir que era un sistema d'ensenyament que necessitava incorporar el pensament creatiu... I podria afegir més, però ens desviaríem del tema d'aquest article: la utilitat de l'humor, excèntric o no. Vejam què posa un llibre sobre creativitat, "Desarrolle su creatividad" (Ed. Grijalbo, 1994, p. 92):
"Cualquier ritual sencillo es beneficioso mientras le ponga de humor creativo.
Si depende de hábitos decididamente extravagantes para poner en marcha su proceso creativo, entonces está en compañía de algunos de los más grandes innovadores del mundo. El poeta y dramaturgo alemán Friedrich Schiller no podía ponerse a trabajar si no tenía una manzana podrida sobre la mesa. El olor, creía él, estimulaba su poder creativo. El novelista ruso Iván Turgeniev sólo podía trabajar con los pies dentro de un cubo de agua caliente. El escritor francés Honoré de Balzac siempre llevaba su bata blanca favorita mientras escribía sus novelas."
També vull afegir que, durant moltes de les sessions d'anglés, incorpore el somriure i, si les circumstàncies ho faciliten més, una bona ració d'humor, sarcàstic o no, però humor. La qüestió és tranquil·litzar el procés d'aprenentatge, facilitar l'harmonia i l'espontaneïtat de la relació mestre / alumne i crear una sessió en què l'humor també tinga el seu espai. Així, un dia li vaig recordar, al mestre (i no n'era el primer, dels dies de classe) que l'humor és un element molt recomanat per la psicologia del pensament positiu i per publicacions sobre el pensament creatiu o sobre el desenvolupament de la creativitat. Finalment diré que un dia vaig contar una anècdota d'institut a un amic, Felip, en què una mestra de valencià preguntà a la classe qui tenia la culpa ("¿Sabeu qui té la culpa de tot això?, ¿sabeu qui té la culpa de tot això?"). La meua eixida, la qual gaudí del suport psicològic de la mitat de la classe (els valencianoparlants), fou: "L'obrer!". I la resposta final, de la mestra: "Sí, l'obrer tindrà la culpa!". Aleshores comprengué la mestra que, potser no feia falta tanta seriositat i sí un estil més fluïd i tranquil de tractar el tema del moment. Una dada final: sortosament la mestra no em va despatxar... Com he dit adés, gràcies al suport de la mitat de la classe.
Conclusió: l'humor relativitza el dia rere dia i facilita la creativitat, l'alegria, l'espontaneïtat i una presa de decisions més encertada i tranquil·la, presa que afavorix que u prenga les regnes de la seua llibertat i el seu lideratge emocionals.
Ei!, una pregunta: ¿heu vist el barret que sol portar molts dies o el ratolí d'ordinador que m'acompanya dins del carret de compra que porte quasi sempre al meu costat? Bo, si no el trobeu no passa res...
A vegades em pregunten el motiu pel qual porte el barret. I segons l'oratge del dia, els dic "Perquè m'entren les idees", "Perquè no se me'n vagen totes les idees", "Perquè vull", "Perquè m'agrada la diversitat"... Sol dir la primera frase que m'ix fruit de l'espontaneïtat i de la llibertat de pensament. Alguna vegada m'han dit alguns jóvens que afrontarien, però... com no és eixe el meu cas, des del punt de vista emocional, m'és indiferent, perquè el que més m'importa és ser líder de les meues emocions i que la inspiració m'acompanye cada dia.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Preferisc persones curioses
Fa uns minuts, mentres llegia un document d'humor enviat per una amistat, observava que un suposat alumne amb altes capacitats ("superdotat") era capaç de respondre preguntes amb una capacitat creativa increïble. Això sí, el que no m'agradava era... que mai no s'equivocava... segons el document, és clar.
Entre un "lloro", com el de la gràcia, un persona que necessita reforç emocional i una persona amb molta curiositat, com a mestre i com a persona, m'inclinaria pels dos últims i faria unes sessions en què el segon se sentira part del projecte educatiu i en què el tercer tinguera espai per a aportar idees i agilitzar la classe. Quant a l'alumne d'esperit memorístic, l'acceptaria com una persona més que forma part de l'alumnat.
Quan u no pot fer que les circumstàncies s'ajusten a ell (el que li passaria al "lloro", en una classe en què jo fera de mestre, per falta de creativitat i per la seua idea d'aprenentatge), s'ha d'ajustar a la situació del present. Els meus millors professors recordaven que era més important, per exemple, tindre interés real i ampli per la cultura i el món valencià (com un element que està present en el nostre dia rere dia, com a membres d'eixa comunitat humana), que memoritzar. O que primaven més la capacitat de raonament, o l'esperit de superació (la qual cosa comença en la curiositat), que traure bones notes. O que era molt interessant saber oratòria per si algun dia havíem d'exposar una tesi doctoral i assumir que sempre restaríem amb la sensació d'haver volgut explicar més durant eixos deu minuts.
Tindre present què fem ara i amb gaudi, ben diferent a la pràctica reproductiva i més pròxim al treball d'un tema en què hem decidit centrar-nos durant un temps considerable del curs, per exemple, fa que l'alumnat siga un expert en un estudi concret i que, al costat de la resta, siga un alumne. I com hem dit que el temps és limitat, podem pensar que és més favorable a persones que desenvolupen tècniques d'estudi (síntesi, esquema, resum de trenta paraules...) o esquemes com els mapes mentals o tècniques de memorística (mnemotècnia) que per a les persones més inclinades pels ets i els uts. Al meu parer és ben formós sentir-te mestre (perquè exposes un tema) i en acabant passar a la funció d'alumne (quan escoltes l'exposició d'una altra persona). A més, et permet valorar l'esforç que ha dedicat cadascú i, per tant, mostrar-te més disposat a fer-ne més, d'estudis, sobretot si hi ha hagut contacte amb el docent que t'ha fet d'orientador (que no de guia actiu) i que t'ha mostrat tècniques, trucs, i més secrets del món de l'ensenyament...
Igualment, a vegades, hi ha un intercanvi de sabers alumne / mestre (com ara, que l'alumne conega la regla del duc -decenes, unitats, centenes- i no el mestre, com li passà a ma mare durant una sessió de valencià per a persones adultes, en un centre d'ensenyament públic)... La simbiosi fa avançar la societat, des de la contribució individual i singular.
Entre un "lloro", com el de la gràcia, un persona que necessita reforç emocional i una persona amb molta curiositat, com a mestre i com a persona, m'inclinaria pels dos últims i faria unes sessions en què el segon se sentira part del projecte educatiu i en què el tercer tinguera espai per a aportar idees i agilitzar la classe. Quant a l'alumne d'esperit memorístic, l'acceptaria com una persona més que forma part de l'alumnat.
Quan u no pot fer que les circumstàncies s'ajusten a ell (el que li passaria al "lloro", en una classe en què jo fera de mestre, per falta de creativitat i per la seua idea d'aprenentatge), s'ha d'ajustar a la situació del present. Els meus millors professors recordaven que era més important, per exemple, tindre interés real i ampli per la cultura i el món valencià (com un element que està present en el nostre dia rere dia, com a membres d'eixa comunitat humana), que memoritzar. O que primaven més la capacitat de raonament, o l'esperit de superació (la qual cosa comença en la curiositat), que traure bones notes. O que era molt interessant saber oratòria per si algun dia havíem d'exposar una tesi doctoral i assumir que sempre restaríem amb la sensació d'haver volgut explicar més durant eixos deu minuts.
Tindre present què fem ara i amb gaudi, ben diferent a la pràctica reproductiva i més pròxim al treball d'un tema en què hem decidit centrar-nos durant un temps considerable del curs, per exemple, fa que l'alumnat siga un expert en un estudi concret i que, al costat de la resta, siga un alumne. I com hem dit que el temps és limitat, podem pensar que és més favorable a persones que desenvolupen tècniques d'estudi (síntesi, esquema, resum de trenta paraules...) o esquemes com els mapes mentals o tècniques de memorística (mnemotècnia) que per a les persones més inclinades pels ets i els uts. Al meu parer és ben formós sentir-te mestre (perquè exposes un tema) i en acabant passar a la funció d'alumne (quan escoltes l'exposició d'una altra persona). A més, et permet valorar l'esforç que ha dedicat cadascú i, per tant, mostrar-te més disposat a fer-ne més, d'estudis, sobretot si hi ha hagut contacte amb el docent que t'ha fet d'orientador (que no de guia actiu) i que t'ha mostrat tècniques, trucs, i més secrets del món de l'ensenyament...
Igualment, a vegades, hi ha un intercanvi de sabers alumne / mestre (com ara, que l'alumne conega la regla del duc -decenes, unitats, centenes- i no el mestre, com li passà a ma mare durant una sessió de valencià per a persones adultes, en un centre d'ensenyament públic)... La simbiosi fa avançar la societat, des de la contribució individual i singular.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Més enllà de la "matèria d'estudi"
Sóc una persona interessada per cultures de llocs ben diferents, des de xiquet, quan vaig tindre l'ocasió de conéixer alemanys amb un xalet pròxim al dels meus pares i, uns anys després, quan coneguí uns sud-americans. Aquesta vesprada, després de llegir un capítol del llibre "L'origen de les espècies", he tingut la sensació que hi ha un paral·lelisme entre algunes vessants de les ciències (biològiques) i la sociolingüística. Per exemple, que les relacions són diferents quan els espais són oberts. Ací podríem aprofundir, però el que més m'interessa és reflectir que hi han punts comuns entre estudis tan distants (en aparença) i que els bons mestres, sovint interessats pel coneixement de temes ben distints dels que més dominen, solen fer així que l'alumnat senta interés per la cultura general, i que enriquisca i amplie el grau de tolerància positiva (més enllà dels formalismes) i respecte.
Igualment, quan un mestre presenta un tema a tractar i, a més, anima l'alumnat a estudiar alhora alguna vessant del camp humanístic, expressiu, científic, empresarial, tecnològic... (segons quin siga els que no predomina, encara que li agraden), fa que la persona s'obriga i fluïsca, de la mateixa manera que l'humor ens obri cap a la creativitat. Per tant, podríem dir que impulsar l'alumnat cap a la curiositat afavorix la fluïdesa de la matèria que estudiem, encara que la curiositat vinga de camps ben diferents al nostre.
Finalment posaré dos exemples: Albert Einstein era un físic teòric, la qual cosa no impedia el seu interés per temes humanístics, com ara, alternatives al militarisme o la seua sensibilitat per les minories marginades socialment (per exemple, els negres). O Maria Sklodovska Curie (Mdme. Curie), qui fou una persona centrada en la investigació científica, com l'anterior, però que tingué molt d'interés per temes polítics (socials) relacionats amb la terra en què havia nascut, la futura Polònia...
Igualment, quan un mestre presenta un tema a tractar i, a més, anima l'alumnat a estudiar alhora alguna vessant del camp humanístic, expressiu, científic, empresarial, tecnològic... (segons quin siga els que no predomina, encara que li agraden), fa que la persona s'obriga i fluïsca, de la mateixa manera que l'humor ens obri cap a la creativitat. Per tant, podríem dir que impulsar l'alumnat cap a la curiositat afavorix la fluïdesa de la matèria que estudiem, encara que la curiositat vinga de camps ben diferents al nostre.
Finalment posaré dos exemples: Albert Einstein era un físic teòric, la qual cosa no impedia el seu interés per temes humanístics, com ara, alternatives al militarisme o la seua sensibilitat per les minories marginades socialment (per exemple, els negres). O Maria Sklodovska Curie (Mdme. Curie), qui fou una persona centrada en la investigació científica, com l'anterior, però que tingué molt d'interés per temes polítics (socials) relacionats amb la terra en què havia nascut, la futura Polònia...
Què m'inspira Darwin?
Ahir comencí la lectura de l'obra més famosa de Charles Darwin, una persona que, de casualitat i sense buscar-ho, aplegà a ser un estudiós d'un camp que començava a interessar a persones relacionades amb el món de la biologia i de l'origen dels animals o de les espècies vegetals. Recordaré que el capità buscava una persona que coincidira amb certes característiques... i tanmateix ningú no esperava que eixira una persona formada en un camp aleshores en creixement. Igualment cal escriure algunes frases de Darwin, en vespres de l'eixida: "El pla és magnífic. Passarem si fa no fa dos anys a Sud-amèrica i la resta del temps de gresca al voltant del món". Aquestes paraules les he tretes i traduïdes d'un llibre, "Darwin. Una evolución extraordinaria" (elaborat per Pascual Comín del Río, una persona dedicada a la docència, des de l'ensenyament primari fins a l'universitari, i editat per Pearson Educación l'any 2009).
Què m'inspira Darwin?
1. Que la col·laboració entre persones amb interessos elevats és clau per a canviar nosaltres, perquè solen ser persones amb inquietuds i desig de canvi i creixement, és a dir, molt creatives.
2. Que el contacte entre persones (amb correus o per altres mitjans) facilita l'elaboració d'un estudi.
3. Que és important escoltar les persones que entren en l'estudi i que no tenen la mateixa formació que nosaltres i, tanmateix, ens poden ajudar molt (per exemple, els que criaven animals i donaren pistes a indagadors que contactaren amb Darwin).
4. Que el món universitari (o post-universitari), quan s'obri a la societat, fa que la societat s'obriga més al món universitari: simbiosi.
5. Que les persones podem evolucionar i canviar al llarg de la nostra vida.
6. Que hi han caracterítiques personals que són hereditàries i d'altres que no ho són.
7. Que hi han persones que s'adapten millor als canvis i, a més, fan que ells marquen més les circumstàncies, és a dir, tenen un esperit més lliure i creatiu. En resum: són com la persona que estudià com fer que l'aigua anara cap a ella, en lloc d'anar ella cap a l'aigua.
8. Que les persones que han destacat per les grans descobertes, humanes com nosaltres, tenen un llegat que encara atrau a les ments lliures i partidàries del pensament lliure.
9. Que també és important descobrir i fer pública l'aportació científica, humanística, tècnica, empresarial, creativa, etc. de les dones (de la cultura "occidental" i d'altres).
10. Que les persones podem canviar molt d'interessos, tot i la influència social i familiar en aspectes de la nostra vida.
11. Que convé que l'educació lliure s'interesse per aquestes obres (o semblants) perquè la persona desenvolupe el seu esperit creatiu, accepte que hi han moments transitoris, que visca la creació de les noves teories com un paral·lelisme amb la formació personal que resulta de l'educació formal, la informal (o popular, les converses) i la no formal (llibres, museus, centres culturals, activitats esportives o artístiques...).
Açò és el que m'inspira Darwin. Si més no, ara.
Què m'inspira Darwin?
1. Que la col·laboració entre persones amb interessos elevats és clau per a canviar nosaltres, perquè solen ser persones amb inquietuds i desig de canvi i creixement, és a dir, molt creatives.
2. Que el contacte entre persones (amb correus o per altres mitjans) facilita l'elaboració d'un estudi.
3. Que és important escoltar les persones que entren en l'estudi i que no tenen la mateixa formació que nosaltres i, tanmateix, ens poden ajudar molt (per exemple, els que criaven animals i donaren pistes a indagadors que contactaren amb Darwin).
4. Que el món universitari (o post-universitari), quan s'obri a la societat, fa que la societat s'obriga més al món universitari: simbiosi.
5. Que les persones podem evolucionar i canviar al llarg de la nostra vida.
6. Que hi han caracterítiques personals que són hereditàries i d'altres que no ho són.
7. Que hi han persones que s'adapten millor als canvis i, a més, fan que ells marquen més les circumstàncies, és a dir, tenen un esperit més lliure i creatiu. En resum: són com la persona que estudià com fer que l'aigua anara cap a ella, en lloc d'anar ella cap a l'aigua.
8. Que les persones que han destacat per les grans descobertes, humanes com nosaltres, tenen un llegat que encara atrau a les ments lliures i partidàries del pensament lliure.
9. Que també és important descobrir i fer pública l'aportació científica, humanística, tècnica, empresarial, creativa, etc. de les dones (de la cultura "occidental" i d'altres).
10. Que les persones podem canviar molt d'interessos, tot i la influència social i familiar en aspectes de la nostra vida.
11. Que convé que l'educació lliure s'interesse per aquestes obres (o semblants) perquè la persona desenvolupe el seu esperit creatiu, accepte que hi han moments transitoris, que visca la creació de les noves teories com un paral·lelisme amb la formació personal que resulta de l'educació formal, la informal (o popular, les converses) i la no formal (llibres, museus, centres culturals, activitats esportives o artístiques...).
Açò és el que m'inspira Darwin. Si més no, ara.
divendres, 13 de novembre del 2009
Classes a l'aire lliure: beneficis
Sóc d'eixes persones que si fera classes, sobretot en algun moment de la primavera o principis de la tardor, les faria a l'aire lliure. Crec que té molts beneficis. I escric això després de tindre en la memòria algunes sessions, com a estudiant d'ensenyament secundari. Es podrà pensar que les persones es distrauran més, la qual cosa pose en qüestió... Vejam!
Beneficis:
1. Major tranquil·litat entre els estudiants i el mestre.
2. Sensació d'espai obert, amb la qual cosa la ment també s'obri.
3. Sensació de tranquil·litat, tot i el cant dels pardals i el contacte amb la vegetació.
4. Major col·laboració entre el mestre i l'alumnat.
5. Espontaneïtat.
6. La relació amb la natura facilita la concentració, encara que semble mentira.
7. Augmenta la participació, la fluïdesa i el sentiment d'harmonia emocional, amb la qual cosa... augmenta l'atenció.
8. Participació activa en lloc de passiva.
9. Sensació de llibertat, crec que afavorix la llibertat d'expressió.
10. Sentiment d'horitzontalitat i de respecte per la diversitat.
11. Augmenta la comoditat ambiental.
12. Major informalitat, per la qual cosa, pot ser més fàcil l'aparició de l'humor.
13. Sentiment de "família" o "germanor".
14. Alegria per la possibilitat d'exercir la llibertat, per exemple, en qüestions com la tria del lloc.
15. Sensació de renovació: la classe vinent s'acull amb una altra mirada, com si l'anterior haguera sigut una glopada d'aire fresc.
Eixos, i més beneficis, són alguns dels que recorde, o que m'ixen amb certa espontaneïtat o com a producte de la imaginació ("què passaria si...?", "imagina't que...").
La natura ha estat al nostre costat molts anys, moltíssims, i té una relació directa amb l'amor per la vida, la simplicitat, el pensament creatiu (perquè crea, és positiu), les relacions amb la resta (solidaritat, altruisme, cooperació...), els cicles biològics, la tranquil·litat (el verd és un color tranquil·litzador i signe de creativitat), etc.
Beneficis:
1. Major tranquil·litat entre els estudiants i el mestre.
2. Sensació d'espai obert, amb la qual cosa la ment també s'obri.
3. Sensació de tranquil·litat, tot i el cant dels pardals i el contacte amb la vegetació.
4. Major col·laboració entre el mestre i l'alumnat.
5. Espontaneïtat.
6. La relació amb la natura facilita la concentració, encara que semble mentira.
7. Augmenta la participació, la fluïdesa i el sentiment d'harmonia emocional, amb la qual cosa... augmenta l'atenció.
8. Participació activa en lloc de passiva.
9. Sensació de llibertat, crec que afavorix la llibertat d'expressió.
10. Sentiment d'horitzontalitat i de respecte per la diversitat.
11. Augmenta la comoditat ambiental.
12. Major informalitat, per la qual cosa, pot ser més fàcil l'aparició de l'humor.
13. Sentiment de "família" o "germanor".
14. Alegria per la possibilitat d'exercir la llibertat, per exemple, en qüestions com la tria del lloc.
15. Sensació de renovació: la classe vinent s'acull amb una altra mirada, com si l'anterior haguera sigut una glopada d'aire fresc.
Eixos, i més beneficis, són alguns dels que recorde, o que m'ixen amb certa espontaneïtat o com a producte de la imaginació ("què passaria si...?", "imagina't que...").
La natura ha estat al nostre costat molts anys, moltíssims, i té una relació directa amb l'amor per la vida, la simplicitat, el pensament creatiu (perquè crea, és positiu), les relacions amb la resta (solidaritat, altruisme, cooperació...), els cicles biològics, la tranquil·litat (el verd és un color tranquil·litzador i signe de creativitat), etc.
dijous, 12 de novembre del 2009
Amb l'alegria de sentir-nos lliures
Amb l'alegria de sentir-nos lliures podem adonar-nos de la utilitat que poden tindre els estudis universitaris, la cultura popular, l'aprenentatge diari, el diàleg amb persones que compartixen interessos i... amb persones que són distintes a nosaltres, almenys hui, i que potser demà tinguen més punts de coincidència o una categoria diferents d'actitud (com exposa Edward de Bono a l'obra "La revolució positiva").
Així, hui m'he trobat un home que intentava comprar-me (per diners?...) i que el seu nom figurara en un estudi que realitzaria jo, aquest cap de setmana, sobre una població valenciana molt important. Mentrestant, i uns minuts abans, havíem raonat un home jubilat i sense estudis universitaris (a diferència del primer) i honest, senzill, interessat per l'ensenyament, satisfet de ja saber llegir i escriure després de tres anys de formació a un centre alaquasser per a persones adultes.
Fa uns anys, mentres elaborava un estudi lingüístic i històric sobre les ordenances de la séquia de Benàger (1740), unes persones em feren costat per mitjà d'informació que aplegà de localitats ben distants: des de la població valenciana septentrional Traiguera, fins a un home que col·laborà des del Campo de Cartagena, per mitjà de correus enviats a un amic de la comarca de l'Horta.
Al meu parer, és ben bell veure com persones de poblacions ben diferents i, a vegades, amb particularitats que les fa singulars, decidixen aportar informació i, aleshores, un possible estudi de dos o tres localitats s'enriquix, s'organitza de manera global, traspassa fronteres comarcals i passa a ser un intent d'harmonia entre les particularitats i la diversitat a nivell global (universalitat).
Crec que les persones creatives tenim un interés especial per aquesta relació que fa créixer tot: des de la nostra persona (més altruista i solidària) fins a la classe d'estudi (més general i diversificat) en un moment en què la tolerància és u dels valors a mantindre i treballar en un món que, amb afecte i alegria per la diversitat, pot fer que es mantinguen llengües, cultures, formes de ser... que en circumstàncies diferents podríen perillar. Per això estime i propose la tolerància cultural, u dels punts en què més insistisc des de fa anys, potser des de la lectura d'un llibre de Jesús Tuson, una persona partidària del pensament lliure i de la creativitat, així com del respecte pels pobles del món.
Així, hui m'he trobat un home que intentava comprar-me (per diners?...) i que el seu nom figurara en un estudi que realitzaria jo, aquest cap de setmana, sobre una població valenciana molt important. Mentrestant, i uns minuts abans, havíem raonat un home jubilat i sense estudis universitaris (a diferència del primer) i honest, senzill, interessat per l'ensenyament, satisfet de ja saber llegir i escriure després de tres anys de formació a un centre alaquasser per a persones adultes.
Fa uns anys, mentres elaborava un estudi lingüístic i històric sobre les ordenances de la séquia de Benàger (1740), unes persones em feren costat per mitjà d'informació que aplegà de localitats ben distants: des de la població valenciana septentrional Traiguera, fins a un home que col·laborà des del Campo de Cartagena, per mitjà de correus enviats a un amic de la comarca de l'Horta.
Al meu parer, és ben bell veure com persones de poblacions ben diferents i, a vegades, amb particularitats que les fa singulars, decidixen aportar informació i, aleshores, un possible estudi de dos o tres localitats s'enriquix, s'organitza de manera global, traspassa fronteres comarcals i passa a ser un intent d'harmonia entre les particularitats i la diversitat a nivell global (universalitat).
Crec que les persones creatives tenim un interés especial per aquesta relació que fa créixer tot: des de la nostra persona (més altruista i solidària) fins a la classe d'estudi (més general i diversificat) en un moment en què la tolerància és u dels valors a mantindre i treballar en un món que, amb afecte i alegria per la diversitat, pot fer que es mantinguen llengües, cultures, formes de ser... que en circumstàncies diferents podríen perillar. Per això estime i propose la tolerància cultural, u dels punts en què més insistisc des de fa anys, potser des de la lectura d'un llibre de Jesús Tuson, una persona partidària del pensament lliure i de la creativitat, així com del respecte pels pobles del món.
Perquè podem... amb els mitjans
Fa pocs minuts llegia i veia un document internàutic sobre Jessica Cox, una dona sense els dos braços i que, gràcies a la força de voluntat, a l'alegria vital, al fet de deixar arrere les limitacions i a la decisió de primar molt més les habilitats i les capacitats personals, ha aplegat a tindre estudis universitaris, a volar en avió (i dirigir-lo!) i a més punts. U dels meus pilars diaris partix d'una frase que vaig llegir durant una entrevista (20minutosValencia, 1 juliol 2009) al fill del filàntrop Vicente Ferrer: "Nada es imposible fue el mejor consejo de mi padre". Exemples com eixe, i de moltes persones més, com també aconseguir que u reviscole i mamprenga una vida prou diferent i visca sol i tot, en lloc d'estar pendent de la seua malaltia, poden semblar insòlits. No obstant això crec que tenen un secret: la persona ha desenvolupat el seu esperit creatiu, el qual està en totes les persones.
Qui escriu aquestes línies, acabava Magisteri l'any 1994, treballava en un centre especial d'ocupació, tenia epilèpsia, pensava que viuria tota la vida a casa dels seus pares i, ves per on, ara, novembre del 2009, després d'un treball perseverant i de voluntat iniciat pel maig de 2008 (després d'estar al límit...), ara viu sol (mitjan maig 2009), se sent prou feliç, té una activitat que el motiva molt (mantindre el bloc) i li compensa el fet de no haver exercit de mestre universitari, valora més les capacitats i habilitats, ha passat a ser una persona molt centrada en l'altruisme, s'ha proposat viatjar a l'estranger (un país en què l'anglés siga bàsic, fins i tot per a col·laborar amb alguna ONG pel desenvolupament), contacta amb persones prou diferents, prioritza més el pensament creatiu i positiu, té intenció de crear un centre educatiu de pensament lliure i creatiu, i té interés per la psicologia positiva i la medicina... Igualment té intenció d'escriure la seua autobiografia en anglés...
Què pot fer una persona amb els mitjans oportuns? Molt, quasi tot. Per a la persona optimista un repte és una oportunitat i després de la foscor naix la claror i el punt de màxima tristesa és el pas primer cap a l'alegria. Ara bé, el que més m'agrada és el procés de creació, de formació, de creixement... perquè els resultats venen a nosaltres amb suavitat i amb tranquil·litat, com a l'arreplega final del treball, de la mateixa manera que recollim el fruit després d'arruixar un arbre que ha viscut molts canvis meteorològics i que, finalment, ara, ens dóna el seu fruit. Què en penseu?
Qui escriu aquestes línies, acabava Magisteri l'any 1994, treballava en un centre especial d'ocupació, tenia epilèpsia, pensava que viuria tota la vida a casa dels seus pares i, ves per on, ara, novembre del 2009, després d'un treball perseverant i de voluntat iniciat pel maig de 2008 (després d'estar al límit...), ara viu sol (mitjan maig 2009), se sent prou feliç, té una activitat que el motiva molt (mantindre el bloc) i li compensa el fet de no haver exercit de mestre universitari, valora més les capacitats i habilitats, ha passat a ser una persona molt centrada en l'altruisme, s'ha proposat viatjar a l'estranger (un país en què l'anglés siga bàsic, fins i tot per a col·laborar amb alguna ONG pel desenvolupament), contacta amb persones prou diferents, prioritza més el pensament creatiu i positiu, té intenció de crear un centre educatiu de pensament lliure i creatiu, i té interés per la psicologia positiva i la medicina... Igualment té intenció d'escriure la seua autobiografia en anglés...
Què pot fer una persona amb els mitjans oportuns? Molt, quasi tot. Per a la persona optimista un repte és una oportunitat i després de la foscor naix la claror i el punt de màxima tristesa és el pas primer cap a l'alegria. Ara bé, el que més m'agrada és el procés de creació, de formació, de creixement... perquè els resultats venen a nosaltres amb suavitat i amb tranquil·litat, com a l'arreplega final del treball, de la mateixa manera que recollim el fruit després d'arruixar un arbre que ha viscut molts canvis meteorològics i que, finalment, ara, ens dóna el seu fruit. Què en penseu?
dimecres, 11 de novembre del 2009
L'aprenentatge de l'anglés
Quan comencí a aprendre anglés, després de molts anys sense escriure cap carta a Anglaterra i de més anys sense practicar-lo per mitjà de la gramàtica escolar, em vaig sentir davant d'un tema que em semblava costera amunt... Però ara, quasi vuit mesos després, veig les coses amb major optimisme, amb una utilitat per a ampliar el grau de coneixement (per exemple, per mitjà d'Internet, perquè hi han moltes planes en eixa llengua), com una aïna que m'ha influït a nivell emocional i tot (per exemple, he recuperat la simpatia per la diversitat cultural, per la tolerància lingüística i per la creativitat), com un element que pot facilitar una major comunicació entre les persones que compartim un espai (sia Alaquàs, sia la població o barri que siga), com un mitjà que pot obrir-nos a la "free expression" (la llibertat d'expressió, a través de publicacions estrangeres sobre temes que ací es tracten de forma diferent o cap a manifestacions artístiques, com ara, la música), com un component de la vida humana que ens pot permetre una relació franca ("lingua franca" en llatí) en terra de pau, etc.
Crec que hi han dos temes importants en el desenvolupament educatiu d'una persona: la curiositat i el respecte. La curiositat perquè pot fer-nos més obertes al món que ens envolta i evolucionar junt amb les persones del nostre voltant,... i el respecte perquè ens recorda que també ens interessa conservar l'amor per la diversitat i les relacions horitzontals (en lloc de les jeràrquiques o de suposada superioritat). La curiositat, com ara, aprendre un idioma que desconeixem o que fa temps que no l'emprem (en qualsevol dels seus nivells), ens recorda que les persones evolucionem i canviem i renovem formes que consideràvem tradicionals, clàssiques, correctes o no qüestionables, això és, que tenim una part que estima el pensament lliure ("free thinking" en anglés). Si unim el pensament lliure i la llibertat d'expressió, tenim dos elements claus en les relacions humanes i en les actuacions, en les actituds i en els valors. Si, a més, treballem pel respecte, és perquè moralment ens respectem i, diàriament, incorporem aquest valor com un element clau en la nostra essència.
I com que no podem fer que tots siguen com nosaltres (ni val la pena esforçar-se!), una de les millors descobertes de la humanitat, la fluïdesa, ens recorda que l'humor, l'alegria, l'espontaneïtat i elements com el somriure, són essencials mentres aprenem o ensenyem un idioma. O així em sembla, ara. De fet, quan el practique junt amb el mestre, a vegades trac l'humor per a calmar el moment de cerca de vocabulari i, a més, gaudir del procés d'aprenentatge.
Igualment, l'aprenentatge d'una llengua (sobretot d'una llengua amb forta tradició colonial) ens pot recordar que la germanor entre els pobles i les persones avança en temps de pau i quan ningú no intenta imposar la seua veritat, sinó respectar la seua singularitat i la terra que el rep amb els braços oberts. Les llengües minoritàries i sense cap condició de cooficials (o d'oficials) ens recorden que el món és molt ric culturalment i que paga la pena estimar eixa riquesa, de paraula i de fet, per mitjà de la pràctica. La pràctica fa el mestre... i l'educació comença a casa, dos frases realment interessants.
Crec que hi han dos temes importants en el desenvolupament educatiu d'una persona: la curiositat i el respecte. La curiositat perquè pot fer-nos més obertes al món que ens envolta i evolucionar junt amb les persones del nostre voltant,... i el respecte perquè ens recorda que també ens interessa conservar l'amor per la diversitat i les relacions horitzontals (en lloc de les jeràrquiques o de suposada superioritat). La curiositat, com ara, aprendre un idioma que desconeixem o que fa temps que no l'emprem (en qualsevol dels seus nivells), ens recorda que les persones evolucionem i canviem i renovem formes que consideràvem tradicionals, clàssiques, correctes o no qüestionables, això és, que tenim una part que estima el pensament lliure ("free thinking" en anglés). Si unim el pensament lliure i la llibertat d'expressió, tenim dos elements claus en les relacions humanes i en les actuacions, en les actituds i en els valors. Si, a més, treballem pel respecte, és perquè moralment ens respectem i, diàriament, incorporem aquest valor com un element clau en la nostra essència.
I com que no podem fer que tots siguen com nosaltres (ni val la pena esforçar-se!), una de les millors descobertes de la humanitat, la fluïdesa, ens recorda que l'humor, l'alegria, l'espontaneïtat i elements com el somriure, són essencials mentres aprenem o ensenyem un idioma. O així em sembla, ara. De fet, quan el practique junt amb el mestre, a vegades trac l'humor per a calmar el moment de cerca de vocabulari i, a més, gaudir del procés d'aprenentatge.
Igualment, l'aprenentatge d'una llengua (sobretot d'una llengua amb forta tradició colonial) ens pot recordar que la germanor entre els pobles i les persones avança en temps de pau i quan ningú no intenta imposar la seua veritat, sinó respectar la seua singularitat i la terra que el rep amb els braços oberts. Les llengües minoritàries i sense cap condició de cooficials (o d'oficials) ens recorden que el món és molt ric culturalment i que paga la pena estimar eixa riquesa, de paraula i de fet, per mitjà de la pràctica. La pràctica fa el mestre... i l'educació comença a casa, dos frases realment interessants.
"Busquem candidats..."
"Busquem candidats que hagen viscut a països i cultures diferents". Són paraules de Gary D. Burnison, caçador de talents i membre de Korn Ferry (llegiu la darrera plana de l'ABC, 10 febrer 2009). També remarcava que "[Les persones] han d'aprendre de les errades". Una de les coses que comencem a veure, per exemple, per mitjà de publicacions com Emprendedores, és que comencem a valorar la humanitat de les persones, és a dir, que les errades formen part de la nostra evolució personal, com també l'èxit, i que, per tant, si volem avançar ens hem d'ajustar i saber harmonitzar amb els moments que interpretem com a positius, amb els moments que assimilem com diferents als que buscàvem i que ens agraden ("els moderats", com els he batejats) i els que no ens agraden... però que ens ensenyen molt ("els errors"). Com diu la penelista Rosetta Forner al llibre "Pídeme la luna", "No existen los fracasos. Se trata solamente de resultados que no nos gustan ni buscábamos. (...) Dado que todo en esta vida es susceptible de ser modificado, o al menos, intentado, averigua qué falló, esto es, qué hiciste que no debiste hacer, y aquello que no hiciste que deberías haber hecho... Y, a partir de ahí, créate un plan C". Després de ser-ne conscients, busquem alternatives ("el plan C").
Qui potser siga el meu millor conseller, Felip, em va recordar que amb els errors aprendria i que, gràcies a ells, avançaria. Quasi any i mig després, encara recorde aquelles paraules i les que em digué pel desembre del 2008 i a primeries d'enguany: compensa experimentar, amb moderació emocional i amb creativitat. Ara, quan raone amb ell i li comente les experiències i l'evolució, observem que si hi ha res que ha afavorit, sobretot, el progrés personal i des d'una línia positiva, moderada, més creativa i amb més sentit pràctic, ha sigut:
1. la recerca del gaudi en aquelles activitats que creen més satisfacció,
2. acceptar que hi hauran activitats i afers que agradaran menys,
3. que l'humor és imprescindible per a inspirar i moure la maquinària creativa, l'alegria i la tolerància
4. que la moderació emocional ajuda a dormir, un luxe en aquests temps,
5. que si hi ha desig de millora personal podem créixer més, qualitativament i tot,
6. que convé estimular el pensament positiu (per exemple, per mitjà de la PNL),
7. que tindre principis i valors ens fa més humans i autèntics, més sensibles, més respectuosos amb nosaltres i amb la resta
i 8. que la fluïdesa, sobretot quan u és polifacètic, permet l'alternança tranquil·la d'activitats.
Aquestes són les idees que hui m'ha inspirat el tema, a partir d'algunes frases tretes i que considere interessants. Que tingueu un bon dia.
Qui potser siga el meu millor conseller, Felip, em va recordar que amb els errors aprendria i que, gràcies a ells, avançaria. Quasi any i mig després, encara recorde aquelles paraules i les que em digué pel desembre del 2008 i a primeries d'enguany: compensa experimentar, amb moderació emocional i amb creativitat. Ara, quan raone amb ell i li comente les experiències i l'evolució, observem que si hi ha res que ha afavorit, sobretot, el progrés personal i des d'una línia positiva, moderada, més creativa i amb més sentit pràctic, ha sigut:
1. la recerca del gaudi en aquelles activitats que creen més satisfacció,
2. acceptar que hi hauran activitats i afers que agradaran menys,
3. que l'humor és imprescindible per a inspirar i moure la maquinària creativa, l'alegria i la tolerància
4. que la moderació emocional ajuda a dormir, un luxe en aquests temps,
5. que si hi ha desig de millora personal podem créixer més, qualitativament i tot,
6. que convé estimular el pensament positiu (per exemple, per mitjà de la PNL),
7. que tindre principis i valors ens fa més humans i autèntics, més sensibles, més respectuosos amb nosaltres i amb la resta
i 8. que la fluïdesa, sobretot quan u és polifacètic, permet l'alternança tranquil·la d'activitats.
Aquestes són les idees que hui m'ha inspirat el tema, a partir d'algunes frases tretes i que considere interessants. Que tingueu un bon dia.
dimarts, 10 de novembre del 2009
Aplaudir els moviments emocionals
Hi han vegades que ens sentim una miqueta desconcertats perquè el dia evoluciona d'una manera distinta a com esperàvem. Potser sentim una mena de buit, és a dir, de necessitat de fer res, però no ho trobem... Crec que si hi ha res que cal fer en eixos moments, en primer lloc, és respectar els moviments emocionals, això és, respectar el nostre cos i les seues respostes als estímuls externs. Com deia Darwin, "No és la més forta de les espècies la que sobreviu, ni la més intel·ligent, sinó aquella que respon millor al canvi". Davant la inèrcia, és a dir, l'excés de calma, la creativitat pot sorgir després d'eixe moment de calma que a nivell social solem interpretar com a no útil, però que realment és un temps que incuba la idea futura que naixerà després d'eixa espècie d'"Eureka!" que farà que les coses tornen a la normalitat.
Una de les coses que cal tindre present, a la Universitat i a qualsevol lloc, és que els ritmes personals canvien i que convé adaptar-nos i fer-ho des de la idea que tard o d'hora tornarem a la normalitat. Així, aquesta vesprada sentia una mena d'avorriment (per excés de tranquil·litat) però el simple fet de raonar uns minuts, amb un amic, m'ha animat a escriure. Doncs... enhorabona!
Ni tots els mestres són iguals, ni tots seguixen el mateix ritme, ni tots tenen les mateixes qualitats. Això sí, els bons mestres es fan responsables d'aquests "moviments" i esperen eixe instant que els empeny cap a l'alegria de treballar en allò que gaudixen (des de la seua passió i amb vocació). Quan es recupera la joia, renaix la creativitat i, per tant, la persona guanya espais de moviment, d'optimisme, de realisme, de força interior i de fruïció de la faena.
Com a mestre, considere primordial no prendre cap decisió important en moments d'eufòria, d'apatia o de malenconia i, en el seu lloc, deixar fluir, mostrar-nos flexibles i, per què no, contar les nostres vivències a persones pròximes: sovint compartir les emocions personals crea un intercanvi que ajuda a tornar a la situació anterior al bloqueig i, per tant, permet vivificar, encoratjar, deixar arrere el passat i començar de bell nou, amb la qual cosa passem a viure el present, el dia que ara presenciem i ens animem més a participar a nivell social. Per això és molt important tindre esperit optimista, creatiu i espontani.
Si, com a persones que treballem pel pensament positiu, mirem les coses des d'un prisma positiu, optimista, veurem instants així com una oportunitat per a aprendre i, així, millorar les estratègies. De totes les experiències podem aprendre... si ens fixem. Aleshores, podrem eixir fets uns mestres (és un dir), després d'haver aprés com ho fa un alumne (escolar o no). Açò no figura, quasi mai, en els llibres de text, ni de pedagogia... tot i la seua importància (almenys, per a mi).
Una de les coses que cal tindre present, a la Universitat i a qualsevol lloc, és que els ritmes personals canvien i que convé adaptar-nos i fer-ho des de la idea que tard o d'hora tornarem a la normalitat. Així, aquesta vesprada sentia una mena d'avorriment (per excés de tranquil·litat) però el simple fet de raonar uns minuts, amb un amic, m'ha animat a escriure. Doncs... enhorabona!
Ni tots els mestres són iguals, ni tots seguixen el mateix ritme, ni tots tenen les mateixes qualitats. Això sí, els bons mestres es fan responsables d'aquests "moviments" i esperen eixe instant que els empeny cap a l'alegria de treballar en allò que gaudixen (des de la seua passió i amb vocació). Quan es recupera la joia, renaix la creativitat i, per tant, la persona guanya espais de moviment, d'optimisme, de realisme, de força interior i de fruïció de la faena.
Com a mestre, considere primordial no prendre cap decisió important en moments d'eufòria, d'apatia o de malenconia i, en el seu lloc, deixar fluir, mostrar-nos flexibles i, per què no, contar les nostres vivències a persones pròximes: sovint compartir les emocions personals crea un intercanvi que ajuda a tornar a la situació anterior al bloqueig i, per tant, permet vivificar, encoratjar, deixar arrere el passat i començar de bell nou, amb la qual cosa passem a viure el present, el dia que ara presenciem i ens animem més a participar a nivell social. Per això és molt important tindre esperit optimista, creatiu i espontani.
Si, com a persones que treballem pel pensament positiu, mirem les coses des d'un prisma positiu, optimista, veurem instants així com una oportunitat per a aprendre i, així, millorar les estratègies. De totes les experiències podem aprendre... si ens fixem. Aleshores, podrem eixir fets uns mestres (és un dir), després d'haver aprés com ho fa un alumne (escolar o no). Açò no figura, quasi mai, en els llibres de text, ni de pedagogia... tot i la seua importància (almenys, per a mi).
dilluns, 9 de novembre del 2009
La pràctica positiva ("a favor de...")
Les frases següents, molt interessants, són de la Mare Teresa de Calcuta: "Mai no aniré a una concentració antibel·licista. Quan feu una concentració per la pau, convideu-me". Què t'ha paregut, morrut?
Frases com les anteriors ens poden ser molt útils, com a mestres i com a ciutadans amb sensibilitat social: podem enfocar un tema des del punt alternatiu positiu. Anem a pams!
Quan estudiem un tema des del punt alternatiu, proposem idees noves, treballem la part creativa. Ara bé, la creativitat pot servir per a construir: aleshores treballem el sentit positiu de la vida, de les relacions públiques, del mestratge i aprenentatge. La banda positiva ens recorda que som persones que podem sentir-nos i mostrar-nos optimistes, animades, sensibilitzades, inclinades per obres com "La revolució positiva" d'Edward de Bono (perquè és una alternativa a la crítica negativa, desqualificadora, manipuladora, dogmàtica, violenta...), per aspectes positius de l'educand i del professional, que podem fluir amb la participació de l'humor positiu i espontani, que podem conrear l'espontaneïtat com a motor de la part alegre, creativa i tranquil·la de la persona.
Igualment, i cada dia més, pense que paga la pena inclinar-se per persones i moviments socials favorables a l'ús positiu del llenguatge, perquè el llenguatge és un reflex de la realitat, dels nostres esquemes mentals, emocionals, actitudinals, com també de la manera en què apliquem els nostres principis i valors. Diem que la pràctica fa el mestre (com també l'alumne!), que amb el temps i una maça podem assolir un objectiu (és clar, si posem els mitjans escaients) i que el món no fou fet en un dia. Per això m'interesse molt per les xicotetes petjades, a diferència del culte per l'acció ràpida i senzilla... en aparença. Els camins llargs, a més, són els més rics en detalls, de la mateixa manera que és distint si viatges per tot Andalusia que si te'n vas a la zona de Jaén i estàs uns dies.
Sobre Andalusia, i aprofite un històric viatge com a metàfora i exemple, puc dir que el blanc d'Almeria, el blau marí de Màlaga, el turista que preguntava pel "Spanish dancing" (flamenco) a Marbella, el vent del Campo de Gibraltar, el color aiguamarina de l'oceà Atlàntic, els diners soterrats en moltes esglésies sevillanes, la tradició de Còrdova, el castellà semblant al de Castella (a la província de Jaén) i el color gris i blanc de cases de la província de Granada... foren possibles apreciar-los perquè el camí fou llarg, ple de detalls (tot i els espais d'harmonia per les semblances), per eixes aventures en què es conjugava vent, boira i pluja (Campo de Gibraltar, a menys de 20 km/h) i perquè hi hagué temps per a l'humor, la curiositat (descobrir que Còrdova era més rica artísticament, mas que l'alberg de joventut estiguera en ple centre històric, molt homogeni i que pareixia musulmà i medieval) i la joia de passejar i conéixer que eixos viatges, dels quals pots tindre un record molt feliç i positiu, han sigut possibles, entre altres motius, perquè has invertit temps. En aquell cas, tot això nasqué durant els deu o onze dies que visquérem a Andalusia (des de l'entrada per Almeria, fins a l'eixida cap a la Costera, si recorde bé).
Conclusió: la pràctica del pensament positiu "optimitza" i "creativitza", a diferència del pensament sensacionalista, tradicional i centrat en la desqualificació. El primer ens ajuda a créixer, com a persones més sanes en el camp emocional, més tranquil·les, més moderades i més obertes a noves idees i estils de vida productius i llibertaris, és a dir, que ens aplanen cap al pensament lliure i creatiu, la qual cosa equival a posar en qüestió esquemes tradicionals que a hores d'ara tenen els dies comptats, com els llibres de cavalleria després de l'aparició del Quixot. El Quixot ho assolí, mas que hagueren de passar anys; per això, ara, ja no es lligen els llibres de cavalleria, però sí el Quixot, una mescla de la persona atrevida i prudent, dos elements que es conjuguen millor quan s'és creatiu (o obert a la creativitat). Amb atreviment presentarem el pensament positiu com a pràctic... i amb la prudència respondrem (en lloc de reaccionar): guanyarem espais de llibertat i de singularitat.
Rebeu una forta abraçada i molts ànims.
Frases com les anteriors ens poden ser molt útils, com a mestres i com a ciutadans amb sensibilitat social: podem enfocar un tema des del punt alternatiu positiu. Anem a pams!
Quan estudiem un tema des del punt alternatiu, proposem idees noves, treballem la part creativa. Ara bé, la creativitat pot servir per a construir: aleshores treballem el sentit positiu de la vida, de les relacions públiques, del mestratge i aprenentatge. La banda positiva ens recorda que som persones que podem sentir-nos i mostrar-nos optimistes, animades, sensibilitzades, inclinades per obres com "La revolució positiva" d'Edward de Bono (perquè és una alternativa a la crítica negativa, desqualificadora, manipuladora, dogmàtica, violenta...), per aspectes positius de l'educand i del professional, que podem fluir amb la participació de l'humor positiu i espontani, que podem conrear l'espontaneïtat com a motor de la part alegre, creativa i tranquil·la de la persona.
Igualment, i cada dia més, pense que paga la pena inclinar-se per persones i moviments socials favorables a l'ús positiu del llenguatge, perquè el llenguatge és un reflex de la realitat, dels nostres esquemes mentals, emocionals, actitudinals, com també de la manera en què apliquem els nostres principis i valors. Diem que la pràctica fa el mestre (com també l'alumne!), que amb el temps i una maça podem assolir un objectiu (és clar, si posem els mitjans escaients) i que el món no fou fet en un dia. Per això m'interesse molt per les xicotetes petjades, a diferència del culte per l'acció ràpida i senzilla... en aparença. Els camins llargs, a més, són els més rics en detalls, de la mateixa manera que és distint si viatges per tot Andalusia que si te'n vas a la zona de Jaén i estàs uns dies.
Sobre Andalusia, i aprofite un històric viatge com a metàfora i exemple, puc dir que el blanc d'Almeria, el blau marí de Màlaga, el turista que preguntava pel "Spanish dancing" (flamenco) a Marbella, el vent del Campo de Gibraltar, el color aiguamarina de l'oceà Atlàntic, els diners soterrats en moltes esglésies sevillanes, la tradició de Còrdova, el castellà semblant al de Castella (a la província de Jaén) i el color gris i blanc de cases de la província de Granada... foren possibles apreciar-los perquè el camí fou llarg, ple de detalls (tot i els espais d'harmonia per les semblances), per eixes aventures en què es conjugava vent, boira i pluja (Campo de Gibraltar, a menys de 20 km/h) i perquè hi hagué temps per a l'humor, la curiositat (descobrir que Còrdova era més rica artísticament, mas que l'alberg de joventut estiguera en ple centre històric, molt homogeni i que pareixia musulmà i medieval) i la joia de passejar i conéixer que eixos viatges, dels quals pots tindre un record molt feliç i positiu, han sigut possibles, entre altres motius, perquè has invertit temps. En aquell cas, tot això nasqué durant els deu o onze dies que visquérem a Andalusia (des de l'entrada per Almeria, fins a l'eixida cap a la Costera, si recorde bé).
Conclusió: la pràctica del pensament positiu "optimitza" i "creativitza", a diferència del pensament sensacionalista, tradicional i centrat en la desqualificació. El primer ens ajuda a créixer, com a persones més sanes en el camp emocional, més tranquil·les, més moderades i més obertes a noves idees i estils de vida productius i llibertaris, és a dir, que ens aplanen cap al pensament lliure i creatiu, la qual cosa equival a posar en qüestió esquemes tradicionals que a hores d'ara tenen els dies comptats, com els llibres de cavalleria després de l'aparició del Quixot. El Quixot ho assolí, mas que hagueren de passar anys; per això, ara, ja no es lligen els llibres de cavalleria, però sí el Quixot, una mescla de la persona atrevida i prudent, dos elements que es conjuguen millor quan s'és creatiu (o obert a la creativitat). Amb atreviment presentarem el pensament positiu com a pràctic... i amb la prudència respondrem (en lloc de reaccionar): guanyarem espais de llibertat i de singularitat.
Rebeu una forta abraçada i molts ànims.
Renovar esquemes pedagògics
Despús-ahir vaig tindre la sort de veure i raonar una dona que durant el curs 1998-1999 assistí a unes sessions de valencià per a persones adultes i que les dirigia jo, perquè les dos persones que anaven per davant de mi no podien. És a dir, de rebot. Li preguntí el nom, perquè considere que és una de les primeres coses que m'agrada saber, ja que sí conservava el record visual. Quan se me va presentar (des d'ara, Maria, nom fictici), ella començà a recordar la felicitat que sentia durant aquell curs i la sensació d'aprofitament.
Ara bé, no tot ha de ser una mirada cap al passat, encara que si el mirem per a recordar els punts positius, de pas, podem fer una renovació d'esquemes d'ensenyament (pedagògics) i, així, fer un lleuger exercici d'autocrítica, això és, d'anàlisi tranquil·la i realista:
1. Què feu possible que l'alumnat sentira satisfacció?
2. Per què Maria remarcà tant, en l'expressió de la cara (llenguatge gestual), l'amor del mestre per l'ensenyament?
3. Per qùè Maria trobà a faltar un curs següent?
4. Per què Agnés, una altra dona d'aquell curs, també conserva bon record?
5. Què fa que un alumne estime un mestre?
6. Què fa que un mestre estime un alumne?
7. Què fa que hi haja reciprocitat entre alumnat i mestre?
8. Quan cal aplicar la lògica, el món realista, les ciències... i quan la imaginació, l'emoció, les arts?
9. Què fa que un curs tinga èxit?
10. Quin és el motiu pel qual encara hi ha confiança entre mestre i alumne durant una conversació informal, per exemple, quan l'històric mestre remarca que li ha agradat el llibre "Pídeme la luna" i el presenta com a interessant?
11. Com s'explica que poc després de presentar-se ambdós, renasca una mena de diàleg i de passió pel saber, això és, curiositat?
Personalment crec que els bons mestres, i també les persones com Maria o Agnés, tenen un interés molt especial pel que aprenen i, a més, tenen un somriure fàcil, durant les sessions i fora, a més de sensibilitat. Igualment vull insistir en la gran importància que atorgue a l'humor, una de les qualitats més presents en Maria i que, a hores d'ara, i a diferència d'aquell curs, sí considere imprescindible per a ensenyar. És més, impulse i crec essencial l'ensenyament de l'humor com a mitjà educatiu i pedagògic.
Com haurà observat la lectoria, també he fet canvis considerables des d'aquells temps. Així, he passat de tindre l'humor com un element reservat per a xicotets moments, a tindre'l com un component que estimula i promou el pensament creatiu, l'obertura mental i, per què no, la reflexió i la presa tranquil·la de decisions. Convé recordar que després de posar en funció la nostra maquinària humorística, solem actuar amb respostes millors, més originals, més estudiades, més relaxades i... més alegres. L'ensenyament alegre estimula l'aprenentatge i les relacions mestre / alumne. Els meus millors mestres (no sols de Magisteri) solien tindre molt bon sentit de l'humor i una joia espontània, la qual cosa feia més fluïda i flexible la classe, en lloc de semblar una hora més que has de complir si vols aprovar. Per això, a més d'assistir, delectaves del temps compartit (amb la companyia de diferents alumnes i amb el docent).
Ara bé, no tot ha de ser una mirada cap al passat, encara que si el mirem per a recordar els punts positius, de pas, podem fer una renovació d'esquemes d'ensenyament (pedagògics) i, així, fer un lleuger exercici d'autocrítica, això és, d'anàlisi tranquil·la i realista:
1. Què feu possible que l'alumnat sentira satisfacció?
2. Per què Maria remarcà tant, en l'expressió de la cara (llenguatge gestual), l'amor del mestre per l'ensenyament?
3. Per qùè Maria trobà a faltar un curs següent?
4. Per què Agnés, una altra dona d'aquell curs, també conserva bon record?
5. Què fa que un alumne estime un mestre?
6. Què fa que un mestre estime un alumne?
7. Què fa que hi haja reciprocitat entre alumnat i mestre?
8. Quan cal aplicar la lògica, el món realista, les ciències... i quan la imaginació, l'emoció, les arts?
9. Què fa que un curs tinga èxit?
10. Quin és el motiu pel qual encara hi ha confiança entre mestre i alumne durant una conversació informal, per exemple, quan l'històric mestre remarca que li ha agradat el llibre "Pídeme la luna" i el presenta com a interessant?
11. Com s'explica que poc després de presentar-se ambdós, renasca una mena de diàleg i de passió pel saber, això és, curiositat?
Personalment crec que els bons mestres, i també les persones com Maria o Agnés, tenen un interés molt especial pel que aprenen i, a més, tenen un somriure fàcil, durant les sessions i fora, a més de sensibilitat. Igualment vull insistir en la gran importància que atorgue a l'humor, una de les qualitats més presents en Maria i que, a hores d'ara, i a diferència d'aquell curs, sí considere imprescindible per a ensenyar. És més, impulse i crec essencial l'ensenyament de l'humor com a mitjà educatiu i pedagògic.
Com haurà observat la lectoria, també he fet canvis considerables des d'aquells temps. Així, he passat de tindre l'humor com un element reservat per a xicotets moments, a tindre'l com un component que estimula i promou el pensament creatiu, l'obertura mental i, per què no, la reflexió i la presa tranquil·la de decisions. Convé recordar que després de posar en funció la nostra maquinària humorística, solem actuar amb respostes millors, més originals, més estudiades, més relaxades i... més alegres. L'ensenyament alegre estimula l'aprenentatge i les relacions mestre / alumne. Els meus millors mestres (no sols de Magisteri) solien tindre molt bon sentit de l'humor i una joia espontània, la qual cosa feia més fluïda i flexible la classe, en lloc de semblar una hora més que has de complir si vols aprovar. Per això, a més d'assistir, delectaves del temps compartit (amb la companyia de diferents alumnes i amb el docent).
diumenge, 8 de novembre del 2009
Canvi d'estratègies
Quan un professor observa que una idea o un propòsit no va avant o que potser siga interessant fer canvis (lleugers o considerables) una de les primeres activitats a desenvolupar, al meu parer, és fer un tronada d'idees. Aquesta tècnica, també coneguda com pluja d'idees, permet que la persona manifeste sense cap censura totes les idees que li venen a la ment: des de les més excèntriques o imaginatives (o fantàstiques i tot) fins a les que puguen semblar més realistes. És molt important tindre present un detall: només un 5%-10% de les idees ens seran útils, la qual cosa ens diu que és molt interessant tindre un mínim de vint idees o més i que quantes més idees sorgisquen, més probabilitats tenim de poder obtindre alguna eixida final i, així, trobar un canvi interessant i pràctic per al projecte o propòsit inicial.
Igualment, i encara em moc en el tema de la pluja d'idees, és fàcil que hagem de juntar-ne dos o més, d'idees, per crear-ne una, final, pràctica i que ens faça costat per a mamprendre, novament, el procés i, així, eixir d'eixa fase de possible inèrcia o sensació d'aturada.
Com a exemple, diré que ahir mateix, poc abans d'anar-me'n al llit, vaig fer una pluja d'idees per a trobar una alternativa o més a un tema personal (què podria fer la setmana vinent per a fer-la més espontània). L'acabí, i quan vaig veure que m'havia centrat principalment en el passeig, la visita a una biblioteca pública i el raonar amb alguna amistat, pensí que, potser, seria molt interessant canviar de zona d'acció i, per exemple, moure'm per unes zones urbanes diferents a les que habitualment passege o, fins i tot, visitar la Casa d'Àfrica d'Aldaia. Ara he consultat el diari personal i he vist que hi havien divuit idees... (i ahir no les havia comptades!).
Una altre tema interessant, i molt important perquè la creativitat fluïsca i romanga en moviment, és el canvi de decoració, de lectura, d'activitats habituals, de conversació, de passejos, de contemplació, de viatges... I, paradoxalment, un grau de monotonia afavorix la creativitat, perquè, per exemple, el passeig per la natura i adoptar determinades actituds de calma, tranquil·litat o que atemperen les emocions, encara que parega una contradicció, fan possible que es mantinga l'esperit creatiu. I si, a més, eixa "monotonia creativa" va acompanyada, per exemple, d'una constant com l'humor... doncs de la constància traurem creativitat i de la creativitat, constància. Una persona del món del pensament, Albert Einstein, deia que certa monotonia feia possible la creativitat. I d'això, sobre què estimula la creativitat (factors inspiradors) hi ha molta literatura de psicologia.
Igualment, i encara em moc en el tema de la pluja d'idees, és fàcil que hagem de juntar-ne dos o més, d'idees, per crear-ne una, final, pràctica i que ens faça costat per a mamprendre, novament, el procés i, així, eixir d'eixa fase de possible inèrcia o sensació d'aturada.
Com a exemple, diré que ahir mateix, poc abans d'anar-me'n al llit, vaig fer una pluja d'idees per a trobar una alternativa o més a un tema personal (què podria fer la setmana vinent per a fer-la més espontània). L'acabí, i quan vaig veure que m'havia centrat principalment en el passeig, la visita a una biblioteca pública i el raonar amb alguna amistat, pensí que, potser, seria molt interessant canviar de zona d'acció i, per exemple, moure'm per unes zones urbanes diferents a les que habitualment passege o, fins i tot, visitar la Casa d'Àfrica d'Aldaia. Ara he consultat el diari personal i he vist que hi havien divuit idees... (i ahir no les havia comptades!).
Una altre tema interessant, i molt important perquè la creativitat fluïsca i romanga en moviment, és el canvi de decoració, de lectura, d'activitats habituals, de conversació, de passejos, de contemplació, de viatges... I, paradoxalment, un grau de monotonia afavorix la creativitat, perquè, per exemple, el passeig per la natura i adoptar determinades actituds de calma, tranquil·litat o que atemperen les emocions, encara que parega una contradicció, fan possible que es mantinga l'esperit creatiu. I si, a més, eixa "monotonia creativa" va acompanyada, per exemple, d'una constant com l'humor... doncs de la constància traurem creativitat i de la creativitat, constància. Una persona del món del pensament, Albert Einstein, deia que certa monotonia feia possible la creativitat. I d'això, sobre què estimula la creativitat (factors inspiradors) hi ha molta literatura de psicologia.
dissabte, 7 de novembre del 2009
Viure el present com un regal
Les línies que escriuré tot seguit són una reproducció (quasi total) d'un missatge enviat a una persona adulta, Martina (nom amb què mantindré la intimitat de la persona), sobre el present i la importància de tindre un ideal. Crec que una de les funcions del mestre, presentar-se amb franquesa i contar també les seues experiències, fa que es mostre com una persona humana, singular, que també té alts i baixos, que tot i la seua possible genialitat (a què podem aspirar totes les persones!), també té humanitat (avanços, moments en què la malenconia és una temptació... i la deixa passar abans que se n'haja d'empeltar... i procesos de canvi que són enfocats com oportunitats). Ací teniu el correu:
"Després de moments tèrbols o en què la falta de coratge o d'alegria començaven a estar arrere (juliol del 2008), comencí a sentir l'alegria, a tindre algun ideal, a pensar que el que valia era fer la meua vida, ser persona independent i tindre els mitjans (llibres i tot) que em pogueren fer paper.
El pas cap a Alaquàs [, primavera del 2009,] implicà un canvi d'actituds, parers, formes de veure el camp emocional, major treball de la creativitat (com ara, començar a aprendre una llengua estrangera) i... treballar molt el sentit de l'humor.
Igualment, quan passes de la foscor a la claror, com el pas de les hores nocturnes cap a l'eixida del sol, veus que tens companyies, que els teus mentors són companys de viatge (com tu ho eres, d'ells) i que una de les coses que impulsa la persona cap a la llibertat emocional (molt important en el dia rere dia actual) és la creativitat.
Recordem que l'esperit creatiu va acompanyat d'una visió positiva de la vida, treballa per un major equilibri entre raó i emoció, afavorix la flexibilitat, fa fluir idees noves que ens permeten trobar alternatives al passat i aplicar-les des del present. Aquestes línies m'ixen amb espontaneïtat, un element també clau en la creativitat, com l'escolta activa i sincera (recordem que és el segon sentit que més treballem)... junt amb la resta de sentits.
Açò és positiu, perquè ens permet una connexió més constant amb el medi ambient i social que ens envolta, la qual cosa ens ajuda a col·laborar (des de la nostra independència, genialitat, lideratge, singularitat, autenticitat, sentit de l'humor, màgia per a traure idees noves...). També ens ajuda a viure la vida amb major alegria, com el xiquet que canvia de temes i no està pendent de l'orde, sinó del que fa, del present.
Un últim apunt, i que no recorde on vaig llegir: ¿és casual que PRESENT també signifique... REGAL? Crec que no: és més, quan fem un regal a una persona és perquè està present, viu, ens acompanya i tenim confiança amb ella, això és, fem el regal amb llibertat, sense fer el joc a qui promociona el pensament correcte, perquè una sana rebel·lia ens fa ser més humans, de la mateixa manera que molts xiquets [es mostren humans] amb les persones desconegudes.
Quant al tema del ser o del tindre, opte per crear harmonia i creativitat. Per què he trencat la dicotomia? Doncs perquè estime la moderació, en lloc dels extremismes o la filosofia de l'interruptor i, a més, perquè de la creativitat naix la vida, l'Esperança real i optimista i l'alé que permet veure les coses amb major joia i esperit de superació i sensibilitat.
Una forta abraçada de part del teu amic Lluís."
Crec que és molt important que el mestre, sobretot amb les persones que necessiten més suport emocional en un moment determinat, estimule l'alumne perquè recupere la confiança, l'esperit de superació, l'amor per la matèria i per les coses senzilles del present i perquè persevere i reviscole amb Esperança i optimisme: revisar el nostre historial de "reviscolaments" ens anima a caminar avant, tot i les roques del camí, les quals atorguen major sentit i aventura a la curiositat que ens espenta avant.
"Després de moments tèrbols o en què la falta de coratge o d'alegria començaven a estar arrere (juliol del 2008), comencí a sentir l'alegria, a tindre algun ideal, a pensar que el que valia era fer la meua vida, ser persona independent i tindre els mitjans (llibres i tot) que em pogueren fer paper.
El pas cap a Alaquàs [, primavera del 2009,] implicà un canvi d'actituds, parers, formes de veure el camp emocional, major treball de la creativitat (com ara, començar a aprendre una llengua estrangera) i... treballar molt el sentit de l'humor.
Igualment, quan passes de la foscor a la claror, com el pas de les hores nocturnes cap a l'eixida del sol, veus que tens companyies, que els teus mentors són companys de viatge (com tu ho eres, d'ells) i que una de les coses que impulsa la persona cap a la llibertat emocional (molt important en el dia rere dia actual) és la creativitat.
Recordem que l'esperit creatiu va acompanyat d'una visió positiva de la vida, treballa per un major equilibri entre raó i emoció, afavorix la flexibilitat, fa fluir idees noves que ens permeten trobar alternatives al passat i aplicar-les des del present. Aquestes línies m'ixen amb espontaneïtat, un element també clau en la creativitat, com l'escolta activa i sincera (recordem que és el segon sentit que més treballem)... junt amb la resta de sentits.
Açò és positiu, perquè ens permet una connexió més constant amb el medi ambient i social que ens envolta, la qual cosa ens ajuda a col·laborar (des de la nostra independència, genialitat, lideratge, singularitat, autenticitat, sentit de l'humor, màgia per a traure idees noves...). També ens ajuda a viure la vida amb major alegria, com el xiquet que canvia de temes i no està pendent de l'orde, sinó del que fa, del present.
Un últim apunt, i que no recorde on vaig llegir: ¿és casual que PRESENT també signifique... REGAL? Crec que no: és més, quan fem un regal a una persona és perquè està present, viu, ens acompanya i tenim confiança amb ella, això és, fem el regal amb llibertat, sense fer el joc a qui promociona el pensament correcte, perquè una sana rebel·lia ens fa ser més humans, de la mateixa manera que molts xiquets [es mostren humans] amb les persones desconegudes.
Quant al tema del ser o del tindre, opte per crear harmonia i creativitat. Per què he trencat la dicotomia? Doncs perquè estime la moderació, en lloc dels extremismes o la filosofia de l'interruptor i, a més, perquè de la creativitat naix la vida, l'Esperança real i optimista i l'alé que permet veure les coses amb major joia i esperit de superació i sensibilitat.
Una forta abraçada de part del teu amic Lluís."
Crec que és molt important que el mestre, sobretot amb les persones que necessiten més suport emocional en un moment determinat, estimule l'alumne perquè recupere la confiança, l'esperit de superació, l'amor per la matèria i per les coses senzilles del present i perquè persevere i reviscole amb Esperança i optimisme: revisar el nostre historial de "reviscolaments" ens anima a caminar avant, tot i les roques del camí, les quals atorguen major sentit i aventura a la curiositat que ens espenta avant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)