En l'article Els astronautes del periodisme, per motius que ara desconec, falta una informació, treta de la revista Mente Sana:
"El preseidente de la Organización Médica Colegial de España (OMC), Juan José Rodríguez Sendín, declaró el 26 de agosto pasado a la agencia EFE que "la gripe estacionals mata mucho más que la gripe A" y que esta "es bastante más benigna".
Fins i tot, el resum de l'article del psicoanalista era: "La gripe A no resulta en realidad más virulenta que la gripe convencional y, sin embargo, ha desatado el terror en todo el planeta. ¿Por qué? Este miedo es un síntoma de una sociedad medicalizada en la que nuestra salud ha pasado a manos ajenas".
Per això fa falta que emprem la creativitat i que treballem l'educació integral i lliure.
dimecres, 30 de setembre del 2009
Els astronautes del periodisme
Més enllà de si val la pena tornar a llegir o no un llibre sobre la mentira en la propaganda política i la publicitat, escrit per un francòfon que tingué l'ocasió de ser víctima de la manipulació nazi durant la seua presència en un camp de concentració, hi han temes d'actualitat, com ara, la influència del periodisme en la vida diària així com els mitjans de comunicació que treballen per la llibertat de pensament creatiu i la dignitat humanes.
Així, en el periòdic "La gaceta de los negocios" (30 set. 2009, no.6228), podem llegir titulars com "Sólida respuesta de la vacuna de Novartis para la gripe A" (p. 20) o "Consideramos prioritario mejorar el acceso a los medicamentos" (p. 22, entrevista al president de la multinacional Novartis, a Espanya) i també... "Normon reprocha al Gobierno su abandono a los fabricantes de genéricos" (p. 23, a la dreta de l'anterior). Normon és un laboratoria i acabava de traure el seu 100é genèric i, a més, demanava al Govern una política més seriors de suport al sector... Quasi res porta el diari! (Mai millor dit!) I també, però en la revista "Mente Sana" (no. 52, set. 2009), dins de l'article "Calma ante la gripe A", escrit per Juan Pundik (psicoanalista i president de la Plataforma contra el Prozac), podem llegir frases com...
<>
Podríem continuar, però preferisc deixar-ho en mans de la lectoria i convidar-la a agafar un periòdic com el que he citat, "La Gaceta de los negocios", i passar a llegir una frase de la portada (Alberto Parrondo, Presidente de Thales España: "Queremos vender más tecnología militar a España", p. 14)... i comprovar quina distància, abismal, hi ha entre aquesta primera informació i la de la plana esmentada: "En cinco años duplicaremos la exportación de tecnología española" (titular), "Al frente de una firma puntera en electrónica y sistemas" (titular menut), "Uno de cada dos satélites que se han lanzado este año en el mundo lleva tecnología de Thales España" (titular menut) o "A pesar de la crisis mundial, las ventas de este año superarán las de 2008, por encima de las previsiones" (resum enmig de l'entrevista de la plana, adjunta amb dos una columna i un article). On tenim, per tant, el tema de la plana primera? En cap banda , de les prioritàries...
Per tant, podríem dir, i amb proves de fet, que l'exercici del pensament creatiu i del qüestionament informatiu el podem orientar des d'una espècie de militància personal i col·lectiva que espente la societat cap a una visió positiva del dia rere dia i d'una difusió d'estratègies d'anàlisi informativa i d'actuació diària i amb un toc d'humor (element molt necessari, per exemple, per a veure que entre la portada i la informació d'eixa plana 14... hi havia una distància com de la Terra a la Lluna). Encara ens haurem de fer astronautes!
Així, en el periòdic "La gaceta de los negocios" (30 set. 2009, no.6228), podem llegir titulars com "Sólida respuesta de la vacuna de Novartis para la gripe A" (p. 20) o "Consideramos prioritario mejorar el acceso a los medicamentos" (p. 22, entrevista al president de la multinacional Novartis, a Espanya) i també... "Normon reprocha al Gobierno su abandono a los fabricantes de genéricos" (p. 23, a la dreta de l'anterior). Normon és un laboratoria i acabava de traure el seu 100é genèric i, a més, demanava al Govern una política més seriors de suport al sector... Quasi res porta el diari! (Mai millor dit!) I també, però en la revista "Mente Sana" (no. 52, set. 2009), dins de l'article "Calma ante la gripe A", escrit per Juan Pundik (psicoanalista i president de la Plataforma contra el Prozac), podem llegir frases com...
<
Podríem continuar, però preferisc deixar-ho en mans de la lectoria i convidar-la a agafar un periòdic com el que he citat, "La Gaceta de los negocios", i passar a llegir una frase de la portada (Alberto Parrondo, Presidente de Thales España: "Queremos vender más tecnología militar a España", p. 14)... i comprovar quina distància, abismal, hi ha entre aquesta primera informació i la de la plana esmentada: "En cinco años duplicaremos la exportación de tecnología española" (titular), "Al frente de una firma puntera en electrónica y sistemas" (titular menut), "Uno de cada dos satélites que se han lanzado este año en el mundo lleva tecnología de Thales España" (titular menut) o "A pesar de la crisis mundial, las ventas de este año superarán las de 2008, por encima de las previsiones" (resum enmig de l'entrevista de la plana, adjunta amb dos una columna i un article). On tenim, per tant, el tema de la plana primera? En cap banda , de les prioritàries...
Per tant, podríem dir, i amb proves de fet, que l'exercici del pensament creatiu i del qüestionament informatiu el podem orientar des d'una espècie de militància personal i col·lectiva que espente la societat cap a una visió positiva del dia rere dia i d'una difusió d'estratègies d'anàlisi informativa i d'actuació diària i amb un toc d'humor (element molt necessari, per exemple, per a veure que entre la portada i la informació d'eixa plana 14... hi havia una distància com de la Terra a la Lluna). Encara ens haurem de fer astronautes!
L'honradesa fa créixer una cultura
L'interés per l'honradesa és u dels punts que considere bàsics perquè el mestre reba el respecte que es mereix: si un mestre és fidel a la recerca de la veracitat, l'alumne el premiarà, de la mateixa manera que primem i premiem el polític que fa de l'honradesa u dels seus principis o u dels seus valors diaris.
Un exemple: la presentació d'Espanya com un estat de segona categoria seria injust, almenys si ens referim a temes tècnics, tecnològics o científics. Podríem dir que és un estat complex, amb històries ben diferents entre els distints regnes que existiren. Així, no és igual parlar sobre Catalunya o el País Basc, amb eixides naturals i tot cap a "Europa", que parlar sobre la ciutat de Madrid (fortament beneficiada pel centralisme que ja impulsava el comte-duc Olivares, pel 1640).
I continuaré amb la història: val la pena recordar que Napoleó (un estratega que impulsà la creativitat militar -com ara, augmentar la llargària del pas militar, amb la intenció de guanyar temps-) considerava que la part més important de la península era... del riu Ebre cap als Pirineus. I no era accidental. Així, el primer tren uniria dos localitats catalanes, la revolució industrial començaria per eixes dos comunitats autònomes, els primers equips de futbol (llevat del Recreativo de Huelva) es crearen al País Basc i a Catalunya (segle XIX), moltes de les grans idees d'Europa aplegaren a Catalunya per mitjà de la traducció de llibres... al català, abans que al castellà de la "Generación del 98" (1898). I així podríem continuar amb més detalls.
Reconéixer que u no està en posessió de la veritat absoluta, que som vulnerables, que som creatius i que podem millorar un planeta, un estat, un país o una comunitat (o un poble i tot!) és positiu. Els millors mestres saben que no són sols i que hi ha molt a aprendre per mitjà de l'intercanvi entre el mestre i l'alumne, entre el dubte i la curiositat, entre la ciència i les lletres o les humanitats, entre el passat i el futur...
I també saben, com no, que quan s'explica la història per mitjà de la passió per la veracitat, hi han molts espais buits, en blanc i que, per tant, és major la informació que la capacitat receptiva i indagadora i que, a més, són imprescindibles les aportacions de persones grans, de persones jóvens, de persones adultes, de documents històrics, de llibres estranys i "de poca categoria" .
Però l'historiador honrat sap que allò que val és intentar ser fidel a la faena de buscar, crear amb pensament independent, qüestionar els patriotismes i les idees o opinions fortament emotives i, per damunt de tot, desconfiar una miqueta del poder: és una de les millors maneres de ser honrat, en aquesta vida. Com vaig llegir en un llibre de poesia popular: "Era massa honrat com per a estar a la Cort". Paraules del segle XVI i de la corona de Castella...
Un exemple: la presentació d'Espanya com un estat de segona categoria seria injust, almenys si ens referim a temes tècnics, tecnològics o científics. Podríem dir que és un estat complex, amb històries ben diferents entre els distints regnes que existiren. Així, no és igual parlar sobre Catalunya o el País Basc, amb eixides naturals i tot cap a "Europa", que parlar sobre la ciutat de Madrid (fortament beneficiada pel centralisme que ja impulsava el comte-duc Olivares, pel 1640).
I continuaré amb la història: val la pena recordar que Napoleó (un estratega que impulsà la creativitat militar -com ara, augmentar la llargària del pas militar, amb la intenció de guanyar temps-) considerava que la part més important de la península era... del riu Ebre cap als Pirineus. I no era accidental. Així, el primer tren uniria dos localitats catalanes, la revolució industrial començaria per eixes dos comunitats autònomes, els primers equips de futbol (llevat del Recreativo de Huelva) es crearen al País Basc i a Catalunya (segle XIX), moltes de les grans idees d'Europa aplegaren a Catalunya per mitjà de la traducció de llibres... al català, abans que al castellà de la "Generación del 98" (1898). I així podríem continuar amb més detalls.
Reconéixer que u no està en posessió de la veritat absoluta, que som vulnerables, que som creatius i que podem millorar un planeta, un estat, un país o una comunitat (o un poble i tot!) és positiu. Els millors mestres saben que no són sols i que hi ha molt a aprendre per mitjà de l'intercanvi entre el mestre i l'alumne, entre el dubte i la curiositat, entre la ciència i les lletres o les humanitats, entre el passat i el futur...
I també saben, com no, que quan s'explica la història per mitjà de la passió per la veracitat, hi han molts espais buits, en blanc i que, per tant, és major la informació que la capacitat receptiva i indagadora i que, a més, són imprescindibles les aportacions de persones grans, de persones jóvens, de persones adultes, de documents històrics, de llibres estranys i "de poca categoria" .
Però l'historiador honrat sap que allò que val és intentar ser fidel a la faena de buscar, crear amb pensament independent, qüestionar els patriotismes i les idees o opinions fortament emotives i, per damunt de tot, desconfiar una miqueta del poder: és una de les millors maneres de ser honrat, en aquesta vida. Com vaig llegir en un llibre de poesia popular: "Era massa honrat com per a estar a la Cort". Paraules del segle XVI i de la corona de Castella...
dimarts, 29 de setembre del 2009
Els jocs poligonals o de ments "polimorfes"
Cap a migjorn, mentres plovia amb coneixement i prou, un amic i psicòleg, des d'ara Felip (mas que no siga el seu nom real), m'exposava amb espontaneïtat i interés el tema de les formes dels jocs d'ara, sobretot els electrònics (els autocompetitius). Interessen els que tinguen formes més diferents a la quadrada o rectangular, és a dir, aquelles que empenyen la persona cap a la creativitat. Felip em deia, poc o molt:
"Si t'has fixat, els jocs infantils o per a adolescents, tipus marcianets, estan organitzats amb formes quadrades, com la ment que pretenen preparar. Per tant, si volem una societat més lliure i creativa, hem de traure la persona cap a formes doblades -per exemple, les tres dimensions- o cap a formes corves... Les mareja, en aquests temps, perquè els envolta molta forma quadrada. I, davant això, hi ha una alternativa: la creativitat."
Així, poc o molt i de manera sintètica, avançava la conversa. També hem raonat sobre els jocs d'altres temps, o el fet que persones adultes, com ara, les jubilades i pensionistes, observen el joc (encara que no participen com a protagonistes centrals):
"Quan acaba la partida, fan comentaris: 'Jo eixa..., l'haguera tirada... en lloc de...' I potser et trobes amb deu persones al voltant de les quatre o cinc que juguen. En canvi, entre els grups més jóvens de la societat, és ben diferent: tendixen a fer-ho individualitzat, a treballar interiorment. Abans, per exemple, els xiquets es passaven els còmics o els intercanviaven..."
Bo, després d'haver aplegat ací, podreu pensar que això tot són reguinys de persones adultes que no tenen cap altra faena a fer i molt de temps lliure. O potser penseu, entre altres possibilitats, que som persones interessades per estudiar la panoràmica del lleure i aportar alternatives. N'exposaré, alternatives, i ho faré amb espontaneïtat:
1. Xiular.
2. Escoltar el cant dels pardals.
3. Escoltar música diferent a l'habitual.
4. Raonar amb una persona desconeguda.
5. Fer mots creuats.
6. Cantar.
7. Ballar.
8. Posar-se un barret.
9. Treballar el sentit de l'humor.
10. Jugar amb Internet (si no en tenim).
i 11. Fer el fava (el pallasso) un temps.
Eixes han sigut les onze primeres idees. Qui en vullga més, que en busque, d'idees..., que ausades que en tindrà. Tot és qüestió de treballar la imaginació, l'espontaneïtat, deixar a banda el culte a la part racional (massa estesa a nivell del món "occidental") i, per descomptat, aportar major sentit de l'humor.
Finalment, i també sobre el jovent (ací amb el sentit de l'humor i tot), vos contaré que hui li he dit una anècdota que fa uns dies tingué lloc entre una jove (potser n'haguera fet dèsset) i jo. En un cartell sobre classes particulars (mai exposat), posava:
2
+ 2
-----
22
... i una fletxa entre cada dos de dalt i només un dos del numeral vint-i-dos. Si els llegim, bé en valencià, bé en castellà, trobarem una rima consonant: "Dos més dos,... vint-i-dos". La resposta de la jove... : "Pues, si quieres que te diga la verdad, lo que pensaría es que ni el mismo maestro sabe matemáticas"...
Si sabéreu com ens hem rist Felip i jo!... Que visca l'humor! I que no ens ho haja de recordar un còmic com Alfredo Landa: demostrarem que som persones adultes i de ment polimorfa, en lloc de quadrada com eixos jocs infantils de què hem parlat en aquest escrit.
Finalment pense que la ment polimorfa podríem relacionar-la amb la capacitat polifacètica de la persona, tema interessant i que, si ens en recordem, el tractarem algun dia...
Que tingueu un venturós dia i unes sessions de mestratge i aprenentatge setmanal ben riques.
Nota: Quan he escrit "Jugar" (amb Internet), em referia a indagar o aprendre, no a actuar de manera passiva i consumista, sinó amb interés creatiu o formatiu.
"Si t'has fixat, els jocs infantils o per a adolescents, tipus marcianets, estan organitzats amb formes quadrades, com la ment que pretenen preparar. Per tant, si volem una societat més lliure i creativa, hem de traure la persona cap a formes doblades -per exemple, les tres dimensions- o cap a formes corves... Les mareja, en aquests temps, perquè els envolta molta forma quadrada. I, davant això, hi ha una alternativa: la creativitat."
Així, poc o molt i de manera sintètica, avançava la conversa. També hem raonat sobre els jocs d'altres temps, o el fet que persones adultes, com ara, les jubilades i pensionistes, observen el joc (encara que no participen com a protagonistes centrals):
"Quan acaba la partida, fan comentaris: 'Jo eixa..., l'haguera tirada... en lloc de...' I potser et trobes amb deu persones al voltant de les quatre o cinc que juguen. En canvi, entre els grups més jóvens de la societat, és ben diferent: tendixen a fer-ho individualitzat, a treballar interiorment. Abans, per exemple, els xiquets es passaven els còmics o els intercanviaven..."
Bo, després d'haver aplegat ací, podreu pensar que això tot són reguinys de persones adultes que no tenen cap altra faena a fer i molt de temps lliure. O potser penseu, entre altres possibilitats, que som persones interessades per estudiar la panoràmica del lleure i aportar alternatives. N'exposaré, alternatives, i ho faré amb espontaneïtat:
1. Xiular.
2. Escoltar el cant dels pardals.
3. Escoltar música diferent a l'habitual.
4. Raonar amb una persona desconeguda.
5. Fer mots creuats.
6. Cantar.
7. Ballar.
8. Posar-se un barret.
9. Treballar el sentit de l'humor.
10. Jugar amb Internet (si no en tenim).
i 11. Fer el fava (el pallasso) un temps.
Eixes han sigut les onze primeres idees. Qui en vullga més, que en busque, d'idees..., que ausades que en tindrà. Tot és qüestió de treballar la imaginació, l'espontaneïtat, deixar a banda el culte a la part racional (massa estesa a nivell del món "occidental") i, per descomptat, aportar major sentit de l'humor.
Finalment, i també sobre el jovent (ací amb el sentit de l'humor i tot), vos contaré que hui li he dit una anècdota que fa uns dies tingué lloc entre una jove (potser n'haguera fet dèsset) i jo. En un cartell sobre classes particulars (mai exposat), posava:
2
+ 2
-----
22
... i una fletxa entre cada dos de dalt i només un dos del numeral vint-i-dos. Si els llegim, bé en valencià, bé en castellà, trobarem una rima consonant: "Dos més dos,... vint-i-dos". La resposta de la jove... : "Pues, si quieres que te diga la verdad, lo que pensaría es que ni el mismo maestro sabe matemáticas"...
Si sabéreu com ens hem rist Felip i jo!... Que visca l'humor! I que no ens ho haja de recordar un còmic com Alfredo Landa: demostrarem que som persones adultes i de ment polimorfa, en lloc de quadrada com eixos jocs infantils de què hem parlat en aquest escrit.
Finalment pense que la ment polimorfa podríem relacionar-la amb la capacitat polifacètica de la persona, tema interessant i que, si ens en recordem, el tractarem algun dia...
Que tingueu un venturós dia i unes sessions de mestratge i aprenentatge setmanal ben riques.
Nota: Quan he escrit "Jugar" (amb Internet), em referia a indagar o aprendre, no a actuar de manera passiva i consumista, sinó amb interés creatiu o formatiu.
dilluns, 28 de setembre del 2009
El color de la pissarra
"Per quins cinc sous un article sobre el color de la pissarra?". Bona pregunta, respondria jo. Durant una de les classes que va impartir Enric Sebastià Domingo com a professor de Magisteri, ens parlà de la importància del color de la pissarra i que el color verd sedant fou una introducció pedagògica feta durant la II República espanyola.
I a primeries d'enguany, tinguí l'ocasió de llegir més, gràcies a un article de la revista Woman (no. 199, abril 2009). Deia així: "Con el verde encontrarás tranquilidad, salud mental y física, e incluso vencerás el insomnio nervioso" (p. 227). Eureka! El color de la creativitat, el color de la natura per excel·lència, potser u dels colors amb què més contacte ha tingut la humanitat, el color dels partits ecologistes, el color intermedi en l'escala de colors (cromàtica), el primer color que va traure el cigró que vaig plantar pel dia 10 de setembre...
Continuem! Quan era jove, potser encara no hauria començat els estudis universitaris, vaig llegir un article sobre els colors. En un estat, em fa l'efecte que Gran Bretanya, havien comprovat que la presència del taronja, del verd botella i del blau cel facilitava l'estudi: el taronja ajuda a oblidar el passat (a viure el present), el verd fa costat a la inspiració i la calma i, finalment, el blau cel és el color de la comunicació i del pensament i també és lleugerament tranquil. Per tant, si primem el verd i l'acompanyem amb la resta, podrem fer una aula multicolor (senyal de vida, davant del blanc que dispersa), rica en colors animats o intermedis. Per a això caldrà anar més enllà del blanc, del negre, del gris i del verd només.
Com sabem, som animals principalment visuals (87% de la informació) i auditius (9% de la nostra capacitat receptora). No ens estranye que, persones com Leonardo da Vinci, tingueren interés pels colors i també per la combinació entre activitats ordinàries i música. I quina música s'ajustaria més a una aula? Potser la música de l'època neoclassicista (del segle XVIII europeu, si en posem, de la clàssica), potser de la música de la zona on vivim: la qüestió, que siga harmònica, amb canvis lleugers i certa espontaneïtat. O així ho considere, tot i no ser un expert en música, mas que haja cantat uns vuit anys en diferents orfeons. Tot depén, també, per exemple, de l'oratge que faça, el color de la roba que vestim, el model de sala, la presència o no de detalls creatius (major o menor grau de formalisme)...
Finalment pense que també interessa la llum (solar o artificial), la presència d'algun cartell o lema per a estimular la col·laboració entre mestre i alumnat, etc. Crec, per tant, que una aula és com una casa, és a dir, un lloc en què qui es mou ha de sentir-se còmode i amb sensació d'espai i d'atracció (espai per a calmar-se i expandir-se, ... i també espai per a col·laborar i sentir-se part del procés d'aprenentatge i del temps que compartixen alumne i mestre). Per això, i per més raons, és important el color de la pissarra, com a una part més del tot, bé del procés d'ensenyament i aprenentatge, bé del sistema educatiu.
I a primeries d'enguany, tinguí l'ocasió de llegir més, gràcies a un article de la revista Woman (no. 199, abril 2009). Deia així: "Con el verde encontrarás tranquilidad, salud mental y física, e incluso vencerás el insomnio nervioso" (p. 227). Eureka! El color de la creativitat, el color de la natura per excel·lència, potser u dels colors amb què més contacte ha tingut la humanitat, el color dels partits ecologistes, el color intermedi en l'escala de colors (cromàtica), el primer color que va traure el cigró que vaig plantar pel dia 10 de setembre...
Continuem! Quan era jove, potser encara no hauria començat els estudis universitaris, vaig llegir un article sobre els colors. En un estat, em fa l'efecte que Gran Bretanya, havien comprovat que la presència del taronja, del verd botella i del blau cel facilitava l'estudi: el taronja ajuda a oblidar el passat (a viure el present), el verd fa costat a la inspiració i la calma i, finalment, el blau cel és el color de la comunicació i del pensament i també és lleugerament tranquil. Per tant, si primem el verd i l'acompanyem amb la resta, podrem fer una aula multicolor (senyal de vida, davant del blanc que dispersa), rica en colors animats o intermedis. Per a això caldrà anar més enllà del blanc, del negre, del gris i del verd només.
Com sabem, som animals principalment visuals (87% de la informació) i auditius (9% de la nostra capacitat receptora). No ens estranye que, persones com Leonardo da Vinci, tingueren interés pels colors i també per la combinació entre activitats ordinàries i música. I quina música s'ajustaria més a una aula? Potser la música de l'època neoclassicista (del segle XVIII europeu, si en posem, de la clàssica), potser de la música de la zona on vivim: la qüestió, que siga harmònica, amb canvis lleugers i certa espontaneïtat. O així ho considere, tot i no ser un expert en música, mas que haja cantat uns vuit anys en diferents orfeons. Tot depén, també, per exemple, de l'oratge que faça, el color de la roba que vestim, el model de sala, la presència o no de detalls creatius (major o menor grau de formalisme)...
Finalment pense que també interessa la llum (solar o artificial), la presència d'algun cartell o lema per a estimular la col·laboració entre mestre i alumnat, etc. Crec, per tant, que una aula és com una casa, és a dir, un lloc en què qui es mou ha de sentir-se còmode i amb sensació d'espai i d'atracció (espai per a calmar-se i expandir-se, ... i també espai per a col·laborar i sentir-se part del procés d'aprenentatge i del temps que compartixen alumne i mestre). Per això, i per més raons, és important el color de la pissarra, com a una part més del tot, bé del procés d'ensenyament i aprenentatge, bé del sistema educatiu.
dissabte, 26 de setembre del 2009
El valor de la contribució positiva
La utilització de l'expressió "crítica constructiva", usual en Magisteri i tot (i parle de quan l'estudiava... a primeries de la dècada dels noranta del segle passat), és innecessària, senyal de falta de creativitat i, fins i tot, antiquada. Podríem parlar-ne, de contribució positiva... i, aleshores, serien altres calces: donaríem entrada al valor de l'aportació, individual, de cada persona, a la societat, bé als cercles més immediats (família, barri, població en què més vida es fa -potser no coincidisca amb la ciutat dormitori...-), bé als cercles intermedis (comarca, país, estat...), bé a nivell internacional.
La contribució positiva, comparable al respecte per la persona, és u dels punts forts del mestre interessat per l'alumnat (bé a classe, bé en privat, bé durant una festivitat entre mestres i alumnes). Ara, mentres escric aquestes línies, he recordat una contribució, al meu parer positiva, que feu un mestre de l'institut d'Alaquàs (curs 1990-1991), Enrique, durant els exàmens del selectiu. Més enllà d'alguns aspectes en què manifestà el seu atreviment i la seua part creativa, afegiré la seua aportació positiva més important: estigué present. I fou l'únic professor de l'institut que ho feu.
Quan un professor t'acompanya durant una prova de selecció, com aquella, en què hi han molts exàmens en poc de temps, detalls així són una glopada d'aire fresc, un estímul i, fins i tot, una presència que anima a viure la prova amb un sentit més humà, de sensibilitat i d'estima pel mestre. Són mestres que recordes tota la vida. A més de convidar-nos a un berenar, al restaurant del local universitari en què ens examinàrem, i de compartir els nostres riures i moltes emocions, demostrà que més enllà d'haver sigut mestre d'ètica, història o ser cap d'estudis, tenia un component humanista i de sensibilitat tan important o més que el fet de ser docent.
Recorde prou el moment de rialla, generalitzada... Però com això són altres calces, ja vos ho exposaré personalment, en la intimitat (com diuen molts humoristes).
Continuarem... amb perseverança, humor i vocació.
La contribució positiva, comparable al respecte per la persona, és u dels punts forts del mestre interessat per l'alumnat (bé a classe, bé en privat, bé durant una festivitat entre mestres i alumnes). Ara, mentres escric aquestes línies, he recordat una contribució, al meu parer positiva, que feu un mestre de l'institut d'Alaquàs (curs 1990-1991), Enrique, durant els exàmens del selectiu. Més enllà d'alguns aspectes en què manifestà el seu atreviment i la seua part creativa, afegiré la seua aportació positiva més important: estigué present. I fou l'únic professor de l'institut que ho feu.
Quan un professor t'acompanya durant una prova de selecció, com aquella, en què hi han molts exàmens en poc de temps, detalls així són una glopada d'aire fresc, un estímul i, fins i tot, una presència que anima a viure la prova amb un sentit més humà, de sensibilitat i d'estima pel mestre. Són mestres que recordes tota la vida. A més de convidar-nos a un berenar, al restaurant del local universitari en què ens examinàrem, i de compartir els nostres riures i moltes emocions, demostrà que més enllà d'haver sigut mestre d'ètica, història o ser cap d'estudis, tenia un component humanista i de sensibilitat tan important o més que el fet de ser docent.
Recorde prou el moment de rialla, generalitzada... Però com això són altres calces, ja vos ho exposaré personalment, en la intimitat (com diuen molts humoristes).
Continuarem... amb perseverança, humor i vocació.
De quin llibre parlem?
Durant les hores de formació bibliotecària que vaig rebre al llarg del curs 1994-1995, aprenguí que una de les millors maneres d'estimular la lectura infantil (i ací també n'incloc l'adulta) consistix en la presentacio d'un text. Així, si llegiu el paràgraf següent, interessant al meu parer, i crec que també per al gran públic..., ¿sabríeu de quin llibre es tracta? Potser no, però sí arreplegaríem la idea de cooperació que inclou. N'expose la versió castellana, d'aquest llibre que tant em va influir als pocs anys de començar a treballar de forma remunerada.
"Ahora comprendo -nos refería el Sr. Wesson- por qué durante años no conseguí vender un solo diseño a este comprador. Le recomendaaba que comprara lo que se me ocurría que debía comprar. Ahora hago todo lo contrario. Le pido que me dé sus ideas, y él cree que los dibujos son de su creación, como es cierto. Ahora no tengo que esforzarme por venderle nada. Él compra sólo."
Vos diré el nom: "Cómo ganar amigos e influir en otras personas". O, si voleu llegir-lo en anglés, "How to win Friends, and Influence People". Ací hem entrat ja en el punt segon: les llengües, en aquest cas, l'anglés. Quin aprenentatge en podem fer? El que vullguem, i millor si demostrem interés, per exemple, per tindre un bon diccionari de sinònims, un diccionari amb explicacions en eixa llengua i un vocabulari. L'irlandés que m'ensenya anglés, com també a persones d'Ucraïna i xiquets o jóvens, com a professor d'anglés, ha aplegat a un acord amb mi per a comprar un diccionari de sinònims i antònims (de nivell mitjà): la qüestió no és tindre'n el més complex ("el més complet", com solem dir), sinó el que faça de pont entre el nivell actual de comprensió lingüística i el d'un futur. És clar que ell pot presentar-me'n, com feu una vegada, el més avançat i, tanmateix, no ser idoni per al moment. Cada cosa al seu temps.
Tornant al que déiem al principi, quant a l'estimulació lectora, i ara amb un afegitó lleuger, podríem dir que els bons llibres són aquells que passen els anys, com el "How to win Friends (...)", creat pel 1936, els posem junt amb altres i actuals damunt d'una taula imaginària i sentim que el llibre vell, antic i, a vegades, subratllat, marcat, amb anotacions personals, doblat o amb una olor a anys... és més modern que els d'ara, i que els del present semblen repeticions de les millors jugades, com diem en vocabulari esportiu. A més, el llibre bo, encara és útil, oportú, interessant, emprat en cursos sobre formació personal, etc.
En resum, aquests llibres privilegiats són "clàssics" i, paradoxes de la vida, molts en són la bastida, de nous i revolucionaris: ¿estimulen la creativitat per mitjà de la riquesa del contingut? Potser sí. El públic, la societat, els ha atorgat la categoria d'exemplars: el mateix que ocorre a la música anterior a mitjan segle XX, a causa de la sobreacumulació d'informació i la necessitat de tindre una referència clara com a model de guia. L'excés d'informació, en el món de la documentació, rep el nom de "soroll"..., una paraula que no necessita més explicació, perquè sabem que el soroll estorba.
"Ahora comprendo -nos refería el Sr. Wesson- por qué durante años no conseguí vender un solo diseño a este comprador. Le recomendaaba que comprara lo que se me ocurría que debía comprar. Ahora hago todo lo contrario. Le pido que me dé sus ideas, y él cree que los dibujos son de su creación, como es cierto. Ahora no tengo que esforzarme por venderle nada. Él compra sólo."
Vos diré el nom: "Cómo ganar amigos e influir en otras personas". O, si voleu llegir-lo en anglés, "How to win Friends, and Influence People". Ací hem entrat ja en el punt segon: les llengües, en aquest cas, l'anglés. Quin aprenentatge en podem fer? El que vullguem, i millor si demostrem interés, per exemple, per tindre un bon diccionari de sinònims, un diccionari amb explicacions en eixa llengua i un vocabulari. L'irlandés que m'ensenya anglés, com també a persones d'Ucraïna i xiquets o jóvens, com a professor d'anglés, ha aplegat a un acord amb mi per a comprar un diccionari de sinònims i antònims (de nivell mitjà): la qüestió no és tindre'n el més complex ("el més complet", com solem dir), sinó el que faça de pont entre el nivell actual de comprensió lingüística i el d'un futur. És clar que ell pot presentar-me'n, com feu una vegada, el més avançat i, tanmateix, no ser idoni per al moment. Cada cosa al seu temps.
Tornant al que déiem al principi, quant a l'estimulació lectora, i ara amb un afegitó lleuger, podríem dir que els bons llibres són aquells que passen els anys, com el "How to win Friends (...)", creat pel 1936, els posem junt amb altres i actuals damunt d'una taula imaginària i sentim que el llibre vell, antic i, a vegades, subratllat, marcat, amb anotacions personals, doblat o amb una olor a anys... és més modern que els d'ara, i que els del present semblen repeticions de les millors jugades, com diem en vocabulari esportiu. A més, el llibre bo, encara és útil, oportú, interessant, emprat en cursos sobre formació personal, etc.
En resum, aquests llibres privilegiats són "clàssics" i, paradoxes de la vida, molts en són la bastida, de nous i revolucionaris: ¿estimulen la creativitat per mitjà de la riquesa del contingut? Potser sí. El públic, la societat, els ha atorgat la categoria d'exemplars: el mateix que ocorre a la música anterior a mitjan segle XX, a causa de la sobreacumulació d'informació i la necessitat de tindre una referència clara com a model de guia. L'excés d'informació, en el món de la documentació, rep el nom de "soroll"..., una paraula que no necessita més explicació, perquè sabem que el soroll estorba.
divendres, 25 de setembre del 2009
L'ecologia, els espais oberts i la creativitat
Quan era xiquet, potser ja n'havia fet 10, ma mare em comprà u dels llibres que més m'han influït (u dels preferits, a hores d'ara i des de fa molts anys): "Los grandes amigos de los niños". Hi han descrites moltes vides i, sovint, noms de persones que treballaren molt la creativitat i que, enmig de la natura (sovint durant un passeig o en ple silenci o en la calma) se sentiren inspirades i trobaren allò que les impulsaria a l'invent, a la descoberta o a la creació expressiva (per exemple, la literària). I això, sens dubte, perquè hi han estudis psicològics i tot, no és casual. Els llocs naturals, com la convivència junt amb animals, el passeig per zones obertes, l'humor i també un xicotet toc d'excentricitat, possibiliten les noves idees, a vegades interessants i tot.
Així, aquest estiu vaig trobar que la calma (i la natura n'és un exemple) ajuda a inspirar idees. A més, vaig llegir una frase d'Einstein, paradoxal: la calma, afavorida per mitjà de la monotonia, facilitava l'esperit creatiu. I, per experiència personal, vos assegure que també m'ocorre. Com? Per exemple, per mitjà de les converses ordinàries, tranquil·les i moderades junt amb persones grans, a través del passeig per diferents zones d'una població o mitjançant la lectura calmada (bé de dia, bé un poc abans de gitar-me). Em colgue, poc o molt, a la mateixa hora i, això, en el fons, facilita el sentit de la constància, el son tranquil i somnis moderats. Heus ací u dels premis que m'ha comportat viure sol i, al mateix temps, conviure junt amb una planta (o dos, perquè ara també arruixe un cigró que ja ha començat a pujar, després d'uns deu dies de silenci).
Igualment manifeste que la soledat acceptada i practicada en companyia de la tranquil·litat i d'una planta a què parles, arruixes, tractes de tu a tu, i la tens com una part més de la casa, possibilita una creativitat que també trobes en els espais naturals, els espais oberts i en relativa tranquil·litat, el bon humor i les relacions interpersonals sanes (de persones prou sanes des del punt de vista emocional).
Finalment diré que les bones relacions, bé entre la natura i nosaltres, bé entre les persones madures fan possible l'assumpció de noves formes de pensar, sentir, ser, actuar i, fins i tot, d'enfocar la creativitat.
Així, aquest estiu vaig trobar que la calma (i la natura n'és un exemple) ajuda a inspirar idees. A més, vaig llegir una frase d'Einstein, paradoxal: la calma, afavorida per mitjà de la monotonia, facilitava l'esperit creatiu. I, per experiència personal, vos assegure que també m'ocorre. Com? Per exemple, per mitjà de les converses ordinàries, tranquil·les i moderades junt amb persones grans, a través del passeig per diferents zones d'una població o mitjançant la lectura calmada (bé de dia, bé un poc abans de gitar-me). Em colgue, poc o molt, a la mateixa hora i, això, en el fons, facilita el sentit de la constància, el son tranquil i somnis moderats. Heus ací u dels premis que m'ha comportat viure sol i, al mateix temps, conviure junt amb una planta (o dos, perquè ara també arruixe un cigró que ja ha començat a pujar, després d'uns deu dies de silenci).
Igualment manifeste que la soledat acceptada i practicada en companyia de la tranquil·litat i d'una planta a què parles, arruixes, tractes de tu a tu, i la tens com una part més de la casa, possibilita una creativitat que també trobes en els espais naturals, els espais oberts i en relativa tranquil·litat, el bon humor i les relacions interpersonals sanes (de persones prou sanes des del punt de vista emocional).
Finalment diré que les bones relacions, bé entre la natura i nosaltres, bé entre les persones madures fan possible l'assumpció de noves formes de pensar, sentir, ser, actuar i, fins i tot, d'enfocar la creativitat.
La cultura de la creativitat
Davant la cultura de la por, ben visible al diari Las Provincias (24 de juliol del 2009, article "El avance de la gripe A obliga a extender a todos los hospitales la atención a afectados, p. 52, secció "Vida & Ocio"), fins i tot per la fotografia d'eixa plana -dos hòmens amb carasses a la cara-, hi ha la cultura de la creativitat, de la renúncia a les veritats absolutes, els extremismes o el sí senyor permanent: qüestionar una notícia, tractar-la des de tres punts o més, extraure les primeres idees (observació, darrer paràgraf de l'article, estudi sintètic del llenguatge, etc.) i, per descomptat, observar amb atenció l'evolució de la notícia. Com nasqué la notícia?
Va nàixer sota la cultura de la por, vinguda de Mèxic i, com una inundació, aplegaria ací: els xiquets s'haurien d'empeltar (vacunar) -en acabant el govern faria un gir de 180 graus- i més històries per a dormir (sí, per a dormir, perquè la calma ho afavorix...). Ara, a les darreries del mes de setembre, ja no es vacuna ningú... o quasi ningú. A més, sabem que afecta a quatre vegades menys persones que l'ordinària, eixa que s'aplica en funció dels resultats dels últims quatre anys (segons persones pròximes a mi i relacionades amb el món de la medicina o que han treballat en hospitals i tot). Això ja ho sé des del 2000 o abans...
Però, com moltes de les notícies que pretenen crear dependència del món farmacèutic (ací hi ha un tema interessant a tractar amb el nostre desenvolupament del pensament creatiu), podem fer més per la societat i pels ambients més pròxims a nosaltres si, a més d'accedir a informació independent, l'escampem de manera positiva:
1. Ens interessa treballar la cultura de la moderació, del pensament creatiu i del pensament positiu. Si hi ha res que afavorisca la calma, és la moderació..., i en tots els sentits. Si adoptem posicions moderades (entre el blanc i el negre clàssics), tenim un ventall obert de preguntes, respostes, inclinacions, emocions, formes d'estudiar un tema, instants d'humor, bon son, etc.
2. L'humor és un bon aliat en els temps actuals. La tria d'una fotografia com la d'eixe periòdic i la seua introducció en la secció "Vida & Ocio" resulta molt còmica, si mirem les coses amb espontaneïtat i una frescor lleugera i bona per a posicions de raonament. I més: entre la vida i el lleure hi ha un compoment humorístic, necessari per a sentir la felicitat i la fluïdesa del present. Així, fa uns dies, vaig compartir uns minuts amb una adolescent (potser n'haguera fet 17) davant d'un exercici matemàtic ple d'humor: 2+2=22. Si llegim el resultat, bé en valencià, bé en castellà, i en un hipotètic anunci de classes particulars, aplegarem a la rialla: "dos més dos... vint-i-dos". Què em respongué, ella? "Pensaria que ni el mismo maestro sabe sumar" (sic). De veres que em vaig riure, com alguna persona més, sobretot quan ja érem en privat i podíem compartir un temps d'humor que resulta imprescindible en els temps que corren.
3. ... i música! Repetiré una i més vegades la necessitat i la conveniència d'emprar la música com a element inspirador, tranquil·litzador, que crea harmonia (si la música és moderada, des del punt de vista sonor), afavorix les relacions humanes i, a més, també fa de companyia i tot. ¿Qui ha dit que ser fadrí i viure així implique no tindre cap planta o moments de música que ajuden a gaudir del dia, de l'instant o del món dels sons, dels instruments i de la coordinació i cooperació, com és el musical? La música resulta de la imitació de sons naturals (amb la intenció de reproduir-los), de la necessitat d'expressar-se amb materials que emeten sons i sorolls saludables i, si filem més prim, de la voluntat de millorar els registres emocionals: és ben diferent el soroll de la màquina de neteja del carrer que ara mateix passa pel carrer Major d'Alaquàs, al soroll que emetien uns pardals cap a les nou del matí i que podíem escoltar en alguns carrers del barri en què visc.
Com he tractat ací, en aquests tres punts, la cultura de la creativitat ajuda a traure el nostre sentit de la independència, la nostra moderació, l'interés per l'humor i la passió per manifestacions culturals com la música. I encara escriuria més, però ho deixe per a un altre moment.
Va nàixer sota la cultura de la por, vinguda de Mèxic i, com una inundació, aplegaria ací: els xiquets s'haurien d'empeltar (vacunar) -en acabant el govern faria un gir de 180 graus- i més històries per a dormir (sí, per a dormir, perquè la calma ho afavorix...). Ara, a les darreries del mes de setembre, ja no es vacuna ningú... o quasi ningú. A més, sabem que afecta a quatre vegades menys persones que l'ordinària, eixa que s'aplica en funció dels resultats dels últims quatre anys (segons persones pròximes a mi i relacionades amb el món de la medicina o que han treballat en hospitals i tot). Això ja ho sé des del 2000 o abans...
Però, com moltes de les notícies que pretenen crear dependència del món farmacèutic (ací hi ha un tema interessant a tractar amb el nostre desenvolupament del pensament creatiu), podem fer més per la societat i pels ambients més pròxims a nosaltres si, a més d'accedir a informació independent, l'escampem de manera positiva:
1. Ens interessa treballar la cultura de la moderació, del pensament creatiu i del pensament positiu. Si hi ha res que afavorisca la calma, és la moderació..., i en tots els sentits. Si adoptem posicions moderades (entre el blanc i el negre clàssics), tenim un ventall obert de preguntes, respostes, inclinacions, emocions, formes d'estudiar un tema, instants d'humor, bon son, etc.
2. L'humor és un bon aliat en els temps actuals. La tria d'una fotografia com la d'eixe periòdic i la seua introducció en la secció "Vida & Ocio" resulta molt còmica, si mirem les coses amb espontaneïtat i una frescor lleugera i bona per a posicions de raonament. I més: entre la vida i el lleure hi ha un compoment humorístic, necessari per a sentir la felicitat i la fluïdesa del present. Així, fa uns dies, vaig compartir uns minuts amb una adolescent (potser n'haguera fet 17) davant d'un exercici matemàtic ple d'humor: 2+2=22. Si llegim el resultat, bé en valencià, bé en castellà, i en un hipotètic anunci de classes particulars, aplegarem a la rialla: "dos més dos... vint-i-dos". Què em respongué, ella? "Pensaria que ni el mismo maestro sabe sumar" (sic). De veres que em vaig riure, com alguna persona més, sobretot quan ja érem en privat i podíem compartir un temps d'humor que resulta imprescindible en els temps que corren.
3. ... i música! Repetiré una i més vegades la necessitat i la conveniència d'emprar la música com a element inspirador, tranquil·litzador, que crea harmonia (si la música és moderada, des del punt de vista sonor), afavorix les relacions humanes i, a més, també fa de companyia i tot. ¿Qui ha dit que ser fadrí i viure així implique no tindre cap planta o moments de música que ajuden a gaudir del dia, de l'instant o del món dels sons, dels instruments i de la coordinació i cooperació, com és el musical? La música resulta de la imitació de sons naturals (amb la intenció de reproduir-los), de la necessitat d'expressar-se amb materials que emeten sons i sorolls saludables i, si filem més prim, de la voluntat de millorar els registres emocionals: és ben diferent el soroll de la màquina de neteja del carrer que ara mateix passa pel carrer Major d'Alaquàs, al soroll que emetien uns pardals cap a les nou del matí i que podíem escoltar en alguns carrers del barri en què visc.
Com he tractat ací, en aquests tres punts, la cultura de la creativitat ajuda a traure el nostre sentit de la independència, la nostra moderació, l'interés per l'humor i la passió per manifestacions culturals com la música. I encara escriuria més, però ho deixe per a un altre moment.
dijous, 24 de setembre del 2009
El premi de l'aprenentatge
Si llig la plana 142 del llibre "El que fan els millors mestres de la universitat", des d'ara en valencià (el títol), podem recordar que dia rere dia podrem tindre passió per aprendre, curiositat, és a dir, treballar la creativitat, molt sana en aquests temps en què trobar alternatives (bé socials, bé econòmiques) pot ajudar a reviscolar un estat o una sèrie de valors que vint anys arrere, o un poc més, començàrem a canviar (per exemple, la urbanitat). Però, què llegim? Heus ací unes frases màgiques que apleguen a formar part de l'estudiant que fascina mentres aprén (per mitjà de l'observació, de la revisió de valors, de les experiències que conta el mestre o l'educadora, del que aprén per mitjà del silenci, etc.):
<<"Recordeu quan començàveu a fer classe", recordava a un grup de col·legues seus ara fa uns anys. "Si sou dels típics, es fàcil que vos diguéreu, ara aprenc més que mai">>
Recorde una de les primeres sessions de valencià per a persones adultes. La improvisació, junt amb l'espontaneïtat eren el nostre pa de cada dia, perquè no sabia què fer amb unes persones totalment castellanoparlants. La necessitat de fer res de profit, feu que m'inclinara per la música, un element amb què podem jugar i, a més, fer una mena de primera aproximació al domini del llenguatge. A més, els numerals són ben distints del castellà i si els introduïxes mitjançant la cançó del capellà ("Ja no canta el capellà"), com a mínim, repetirem unes formes verbals i alguna paraula: li'n donen, capellà, cap, mitja... I ja hi ha un primer tema: els numerals i la forma cap.
I ja que hem introduït la música, n'afegirem més. Un dia tingueren l'ocasió, aquelles estudiantes tan valentes i voluntarioses (perquè ho eren i perquè era quasi una actitud de gosadia, enmig de la possibilitat de deixar arrere el curs), d'escoltar una mateixa cançó però en boca de dos cantants ben diferents i, curiosament, relacionats per mitjà de l'altruisme (tan casual a hores d'ara), com comentaria el més humil econòmicament: Joan Manuel Serrat i Paco Muñoz... cantaven "El ball de la civada". Allí tenien un exemple de proximitat (una mateixa llengua) i de diversitat (dos registres diferents). Unes sessions després tindrien l'ocasió d'escoltar un registre lingüístic més: el d'una néta de Francesc de Borja Moll, qui havia vingut a Aldaia per motius que no tenen cap relació amb aquest escrit.
Què sentiren elles mentres escoltaven cadascú? Quant a Serrat, prou distància, sobretot per motius de pronunciació i d'alguna paraula que es repetia molt: truc. Pel que fa a Paco Muñoz, molta proximitat, perquè parlava de manera similar a mi i a les formes de valencià que escoltaven a Aldaia. I, quan escoltaren que la néta ens parlava i ens recitava unes rondalles de les Illes Balears i tot, sentiren molt de goig, perquè tot i que la distància fonètica era gran, el moviment del cos, la gesticulació, el to de veu i més, ampliaren la comprensió que no podia acollir el vocabulari. Eixa resposta, respecte a la dona de les Illes Balears, em desmuntà les previsions i, a més, també em permeté fruir-ne: només faltaria això!
En resum, el llenguatge corporal facilita més la comprensió que el vocabulari oral i escrit (moltes vegades) i, juntament amb la proximitat a la fonètica i al vocabulari més estés a una comarca o zona lingüística, poden fer que l'alumne senta un plaer extra pel fet de sentir eixe no-se-què que fa que les coses difícils es tornen més fàcils. A vegades, com més senzilles les volem, més les compliquem... i com més embarbussament pensem que crearem, més senzillesa trobem. ¿Qui és el mestre o l'educand que no ha sentit estranyesa i fascinació en moments com eixos que he escrit?
Bo, per hui ja n'hi ha prou, d'exposició; demà, més.
Rebeu una forta abraçada i molts ànims vocacionals.
<<"Recordeu quan començàveu a fer classe", recordava a un grup de col·legues seus ara fa uns anys. "Si sou dels típics, es fàcil que vos diguéreu, ara aprenc més que mai">>
Recorde una de les primeres sessions de valencià per a persones adultes. La improvisació, junt amb l'espontaneïtat eren el nostre pa de cada dia, perquè no sabia què fer amb unes persones totalment castellanoparlants. La necessitat de fer res de profit, feu que m'inclinara per la música, un element amb què podem jugar i, a més, fer una mena de primera aproximació al domini del llenguatge. A més, els numerals són ben distints del castellà i si els introduïxes mitjançant la cançó del capellà ("Ja no canta el capellà"), com a mínim, repetirem unes formes verbals i alguna paraula: li'n donen, capellà, cap, mitja... I ja hi ha un primer tema: els numerals i la forma cap.
I ja que hem introduït la música, n'afegirem més. Un dia tingueren l'ocasió, aquelles estudiantes tan valentes i voluntarioses (perquè ho eren i perquè era quasi una actitud de gosadia, enmig de la possibilitat de deixar arrere el curs), d'escoltar una mateixa cançó però en boca de dos cantants ben diferents i, curiosament, relacionats per mitjà de l'altruisme (tan casual a hores d'ara), com comentaria el més humil econòmicament: Joan Manuel Serrat i Paco Muñoz... cantaven "El ball de la civada". Allí tenien un exemple de proximitat (una mateixa llengua) i de diversitat (dos registres diferents). Unes sessions després tindrien l'ocasió d'escoltar un registre lingüístic més: el d'una néta de Francesc de Borja Moll, qui havia vingut a Aldaia per motius que no tenen cap relació amb aquest escrit.
Què sentiren elles mentres escoltaven cadascú? Quant a Serrat, prou distància, sobretot per motius de pronunciació i d'alguna paraula que es repetia molt: truc. Pel que fa a Paco Muñoz, molta proximitat, perquè parlava de manera similar a mi i a les formes de valencià que escoltaven a Aldaia. I, quan escoltaren que la néta ens parlava i ens recitava unes rondalles de les Illes Balears i tot, sentiren molt de goig, perquè tot i que la distància fonètica era gran, el moviment del cos, la gesticulació, el to de veu i més, ampliaren la comprensió que no podia acollir el vocabulari. Eixa resposta, respecte a la dona de les Illes Balears, em desmuntà les previsions i, a més, també em permeté fruir-ne: només faltaria això!
En resum, el llenguatge corporal facilita més la comprensió que el vocabulari oral i escrit (moltes vegades) i, juntament amb la proximitat a la fonètica i al vocabulari més estés a una comarca o zona lingüística, poden fer que l'alumne senta un plaer extra pel fet de sentir eixe no-se-què que fa que les coses difícils es tornen més fàcils. A vegades, com més senzilles les volem, més les compliquem... i com més embarbussament pensem que crearem, més senzillesa trobem. ¿Qui és el mestre o l'educand que no ha sentit estranyesa i fascinació en moments com eixos que he escrit?
Bo, per hui ja n'hi ha prou, d'exposició; demà, més.
Rebeu una forta abraçada i molts ànims vocacionals.
dimarts, 22 de setembre del 2009
La curiositat lingüística i el diccionari
Durant una de les primeres sessions, com a estudiant de Magisteri, vaig oir que podíem treballar la curiositat personal per mitjà d'un diccionari i la cerca de les paraules prohibides. Doncs bé, puc dir-vos que una de les meues bases per a la tria d'un vocabulari anglés-castellà ("español" en el llibre, i no és accidental l'ús d'eixe nom i adjectiu) fou la consulta de paraules d'eixa línia. Quan ho vaig comentar a una amiga, treballadora en una biblioteca pública, esclatà a riure. Ara bé...
1. És important que un diccionari tinga vocabulari informal. Una pregunta: de què em va servir aprendre tanta gramàtica castellana en lloc de rebre estimulació positiva per a la lectura d'obres escrites en castellà o per a l'aprenentatge de diferents nivells de castellà?
Quin trellat tindria la censura del vocabulari més ordinari al carrer? Un familiar em comentà que, durant unes vacances a Anglaterra, uns xiquets (menors de 9 anys) li preguntaren si tenia pixa... Com podreu imaginar, la paraula pixa (i ni tan sols penis!) no l'havia apresa en els set o vuit anys d'ensenyament d'anglés, atenent al sistema d'ensenyament espanyol. I no serà que no és corrent!
2. És interessant que un diccionari tinga etimologia (origen de la paraula). Pot semblar una bajanada, o una qüestió de persones extravagants, això d'explicar entre parèntesis què significa etimologia. Ara bé, la realitat em diu que és ben interessant, perquè ajuda a la comprensió d'un terme i, coses de la vida, a memoritzar més paraules i, de pas, a ajudar perquè l'aprenent puga intuir el possible significat d'una paraula.
A vegades, la intuïció és un gran aliat: durant el meu aprenentatge de l'anglés, hi han moments en què encerte un terme (mentres el busque o manté el meu professor la vista amb expectació) o que pregunte a l'irlandés que m'ensenya si tal mot es diu així o aixà. Vos puc assegurar que ens sorprén. I, com li he manifestat algunes vegades, pense que la clau és la meua curiositat per la qüestió de l'origen.
I més, dins d'aquest apartat segon: el meu interés per l'explicació d'un terme començà quan tinguí accés a la línia d'ensenyament de l'Escola de Barbiana, perquè se centraven en el llenguatge del carrer i en el general perquè el llenguatge estiguera a l'abast de la població, en lloc de dependir-ne les persones... Un punt de vista curiós.
3. El diccionari és un gran amic. El diccionari pot tindre el significat de cada arrel etimològica, és a dir, cada part de la paraula. Així, col·laborar vol dir "sentit col·lectiu" + "treballar". I podríem aplegar a més, com en tots els mons de la curiositat, però ens asseguem ací i deixem espai per a un nou tema. Això sí, si teniu obres com el Diccionari Català-Valencià-Balear, podreu fruir de fer classes i, a més, repassar la geografia, les varietats de la pronunciació (¡i les coincidències entre poblacions ben distants!). Tot això, i més, vaig fer durant un curs de valencià elemental per a persones adultes, totes elles castellanoparlants que mai no l'havien parlat i que feia anys i panys que no passaven per un centre escolar... com a alumnes.
i 4. Totes les persones "lletrades" consulten el diccionari. Quan dius frases similar a aquesta, la persona que hi ha davant de nosaltres i que, formalment, fa el paper d'alumne, adquirix un nou paper i, potser, se sent més dignificada: ningú no és perfecte i totes les persones som aprenents. A més, els recordava que els meus millors mestres tenien un interés especial pel diccionari, bé si ens ensenyaven valencià, bé si ens ensenyaven història: és un element tan fonamental per al dia rere dia com ho són les claus de la casa i la porta del pati i les claus. Fins i tot hi havien que ens parlaven de diccionaris especialitzats en la matèria (per exemple, diccionaris d'història).
Nota: U dels meus diccionaris preferits, del camp de la llengua, és el Diccionari Etimològic Manual (Josep Moran i Joan A. Rabella, Edicions 62). I, per descomptat, el Diccionari Català-Valencià-Balear. No obstant això, n'empre d'altres llengües i per comoditat d'ús del material, és a dir, perquè a més de tindre molta informació també importa que l'accés siga fàcil... Com ara, u de Joan Coromines, etimològic, però en castellà... I, així, repasse una altra llengua...
1. És important que un diccionari tinga vocabulari informal. Una pregunta: de què em va servir aprendre tanta gramàtica castellana en lloc de rebre estimulació positiva per a la lectura d'obres escrites en castellà o per a l'aprenentatge de diferents nivells de castellà?
Quin trellat tindria la censura del vocabulari més ordinari al carrer? Un familiar em comentà que, durant unes vacances a Anglaterra, uns xiquets (menors de 9 anys) li preguntaren si tenia pixa... Com podreu imaginar, la paraula pixa (i ni tan sols penis!) no l'havia apresa en els set o vuit anys d'ensenyament d'anglés, atenent al sistema d'ensenyament espanyol. I no serà que no és corrent!
2. És interessant que un diccionari tinga etimologia (origen de la paraula). Pot semblar una bajanada, o una qüestió de persones extravagants, això d'explicar entre parèntesis què significa etimologia. Ara bé, la realitat em diu que és ben interessant, perquè ajuda a la comprensió d'un terme i, coses de la vida, a memoritzar més paraules i, de pas, a ajudar perquè l'aprenent puga intuir el possible significat d'una paraula.
A vegades, la intuïció és un gran aliat: durant el meu aprenentatge de l'anglés, hi han moments en què encerte un terme (mentres el busque o manté el meu professor la vista amb expectació) o que pregunte a l'irlandés que m'ensenya si tal mot es diu així o aixà. Vos puc assegurar que ens sorprén. I, com li he manifestat algunes vegades, pense que la clau és la meua curiositat per la qüestió de l'origen.
I més, dins d'aquest apartat segon: el meu interés per l'explicació d'un terme començà quan tinguí accés a la línia d'ensenyament de l'Escola de Barbiana, perquè se centraven en el llenguatge del carrer i en el general perquè el llenguatge estiguera a l'abast de la població, en lloc de dependir-ne les persones... Un punt de vista curiós.
3. El diccionari és un gran amic. El diccionari pot tindre el significat de cada arrel etimològica, és a dir, cada part de la paraula. Així, col·laborar vol dir "sentit col·lectiu" + "treballar". I podríem aplegar a més, com en tots els mons de la curiositat, però ens asseguem ací i deixem espai per a un nou tema. Això sí, si teniu obres com el Diccionari Català-Valencià-Balear, podreu fruir de fer classes i, a més, repassar la geografia, les varietats de la pronunciació (¡i les coincidències entre poblacions ben distants!). Tot això, i més, vaig fer durant un curs de valencià elemental per a persones adultes, totes elles castellanoparlants que mai no l'havien parlat i que feia anys i panys que no passaven per un centre escolar... com a alumnes.
i 4. Totes les persones "lletrades" consulten el diccionari. Quan dius frases similar a aquesta, la persona que hi ha davant de nosaltres i que, formalment, fa el paper d'alumne, adquirix un nou paper i, potser, se sent més dignificada: ningú no és perfecte i totes les persones som aprenents. A més, els recordava que els meus millors mestres tenien un interés especial pel diccionari, bé si ens ensenyaven valencià, bé si ens ensenyaven història: és un element tan fonamental per al dia rere dia com ho són les claus de la casa i la porta del pati i les claus. Fins i tot hi havien que ens parlaven de diccionaris especialitzats en la matèria (per exemple, diccionaris d'història).
Nota: U dels meus diccionaris preferits, del camp de la llengua, és el Diccionari Etimològic Manual (Josep Moran i Joan A. Rabella, Edicions 62). I, per descomptat, el Diccionari Català-Valencià-Balear. No obstant això, n'empre d'altres llengües i per comoditat d'ús del material, és a dir, perquè a més de tindre molta informació també importa que l'accés siga fàcil... Com ara, u de Joan Coromines, etimològic, però en castellà... I, així, repasse una altra llengua...
dilluns, 21 de setembre del 2009
Sobre l'autoritat i l'efectivitat (cívica i docent) actual
Tot seguit podreu llegir un missatge de correu, enviat en resposta a un article sobre el tema de l'autoritat i l'ensenyament ("Autoridad en la tarima", de Jaume Martínez Bonafé). Me l'envià una antiga professora de Magisteri, Roser. Ací teniu quasi tot el meu text.
"(...). Com saps ben bé, o sobre això hem raonat a espai i de manera oberta, els meus millors mestres no foren els més respectats pel fet de romandre dalt d'una distància extra d'un pam més o menys respecte a la classe, sinó aquelles persones que em respectaren quan m'equivocava i tot o que m'escoltaven al seu despatx, o que... fins i tot, preguntaven per la meua salut.
Tinc records d'institut, fins i tot de mestres que no els haguera triat per a un estudi sobre els millors mestres. I més: el mestre que més treballava el sentit tradicional del valor "urbanitat" era una bellíssima persona, tot i ser... conservador? (ideològicament). Quan fa unes setmanes triava les persones que m'han fet de guies o que millor record en conserve, m'apareixien de dretes, d'esquerres, moderats, etc. És a dir, el que importa, al meu parer i si exercira de mestre i tot, és el respecte cap a la persona.
Ara bé, si llegim "Mercado de Dinero" (no. 187, mes de juny del 2009, "España, un país de guarros") i el comentem amb un irlandés (com qui m'ensenya anglés), el primer que ens ve al pensament és que la societat en què vivim necessita una educació cívica (i ací té molt a veure la la família, les figures d'autoritat -com ara, les mèdiques, docents, laborals...- i els polítics).
(...) com a antic estudiant de Magisteri, especialitat Humanes, en què tractàvem i tot temes semblants a aquest (curs 1992-1993, assignatura Filosofia)..., veig que la qüestió no és més autoritat, sinó prendre consciència de la importància de les xicotetes contribucions, com diu el famós pensador i màxim expert del pensament creatiu: Edward de Bono (obra "La revolució positiva"). Fins i tot és de doldre que persones grans i tot... s'emporten a casa... el sabó dels vàters (!!!) dels centres públics.
En resum, pense que la clau és que prioritzem molt la cosa privada, però enviem a pastar fang la cosa pública. La qüestió, i açò ja duc uns mesos dient-ho a persones d'Alaquàs i amb molta mala llet, és si caldrà fer com a Suècia: veure qui té més força econòmica per a pagar els efectes secundaris de la falta d'interés per allò que és públic. I, de moment, i mentres no es demostre el contrari, totes les autoritats de la classe d'eixos hipotètics mestres... són públiques. ¿Volem pagar més el preu de la baixa educació cívica ? (L'estat no. 30 entre més de 140...)
Amb la força no es resol res, amb l'educació, sí. Ah!, però molts pares actuals són de la meua edat (1971): els primers "españolitos" que pogueren dir "¡Una mierda!" (això vaig fer amb 13 anys, en resposta a la falta de veracitat del mestre, per l'any 1984). Quan el mestre falta a la veracitat (que no a la sinceritat sana), perd tota la seua autoritat moral. Aleshores només li resta un recurs: l'amenaça... davant de l'alumne o el xantatge emocional. Aquell històric dia no telefonà a casa, però infongué por. Finalment, uns vint-i-cinc anys després, aquell mestre, que em va caixcar en un despatx i tot, rebia un perdó sense paraules: els gestos parlaren i la reconciliació aplegà a bon port.
He exposat aquell exemple, i meu, i manifeste que m'ha eixit espontàniament, sense buscar-lo, sobre la marxa, perquè vegeu que davant de la persona autoritària està la persona amb autoritat (perquè té més món... en determinats temes o aspectes) i que compartix l'alumnat junt amb mi: eixos són els bons mestres. Eixos són educadors, guies, orientadors, persones creatives i amb bones maneres, metges, dones de fer les faenes i més. En resum, persones humils i, com l'alumne, satisfetes del seu paper. Aleshores la resposta és fluïda, social, humanista, creativa, ecològica, moralment sana i... en els dos sentits.
Aprofitaré aquest document per a passar-lo al bloc que he creat fa poc.
Lluís, amb una salutació plena d'esperança i admiració pel mestratge amb passió i vocació.
"(...). Com saps ben bé, o sobre això hem raonat a espai i de manera oberta, els meus millors mestres no foren els més respectats pel fet de romandre dalt d'una distància extra d'un pam més o menys respecte a la classe, sinó aquelles persones que em respectaren quan m'equivocava i tot o que m'escoltaven al seu despatx, o que... fins i tot, preguntaven per la meua salut.
Tinc records d'institut, fins i tot de mestres que no els haguera triat per a un estudi sobre els millors mestres. I més: el mestre que més treballava el sentit tradicional del valor "urbanitat" era una bellíssima persona, tot i ser... conservador? (ideològicament). Quan fa unes setmanes triava les persones que m'han fet de guies o que millor record en conserve, m'apareixien de dretes, d'esquerres, moderats, etc. És a dir, el que importa, al meu parer i si exercira de mestre i tot, és el respecte cap a la persona.
Ara bé, si llegim "Mercado de Dinero" (no. 187, mes de juny del 2009, "España, un país de guarros") i el comentem amb un irlandés (com qui m'ensenya anglés), el primer que ens ve al pensament és que la societat en què vivim necessita una educació cívica (i ací té molt a veure la la família, les figures d'autoritat -com ara, les mèdiques, docents, laborals...- i els polítics).
(...) com a antic estudiant de Magisteri, especialitat Humanes, en què tractàvem i tot temes semblants a aquest (curs 1992-1993, assignatura Filosofia)..., veig que la qüestió no és més autoritat, sinó prendre consciència de la importància de les xicotetes contribucions, com diu el famós pensador i màxim expert del pensament creatiu: Edward de Bono (obra "La revolució positiva"). Fins i tot és de doldre que persones grans i tot... s'emporten a casa... el sabó dels vàters (!!!) dels centres públics.
En resum, pense que la clau és que prioritzem molt la cosa privada, però enviem a pastar fang la cosa pública. La qüestió, i açò ja duc uns mesos dient-ho a persones d'Alaquàs i amb molta mala llet, és si caldrà fer com a Suècia: veure qui té més força econòmica per a pagar els efectes secundaris de la falta d'interés per allò que és públic. I, de moment, i mentres no es demostre el contrari, totes les autoritats de la classe d'eixos hipotètics mestres... són públiques. ¿Volem pagar més el preu de la baixa educació cívica ? (L'estat no. 30 entre més de 140...)
Amb la força no es resol res, amb l'educació, sí. Ah!, però molts pares actuals són de la meua edat (1971): els primers "españolitos" que pogueren dir "¡Una mierda!" (això vaig fer amb 13 anys, en resposta a la falta de veracitat del mestre, per l'any 1984). Quan el mestre falta a la veracitat (que no a la sinceritat sana), perd tota la seua autoritat moral. Aleshores només li resta un recurs: l'amenaça... davant de l'alumne o el xantatge emocional. Aquell històric dia no telefonà a casa, però infongué por. Finalment, uns vint-i-cinc anys després, aquell mestre, que em va caixcar en un despatx i tot, rebia un perdó sense paraules: els gestos parlaren i la reconciliació aplegà a bon port.
He exposat aquell exemple, i meu, i manifeste que m'ha eixit espontàniament, sense buscar-lo, sobre la marxa, perquè vegeu que davant de la persona autoritària està la persona amb autoritat (perquè té més món... en determinats temes o aspectes) i que compartix l'alumnat junt amb mi: eixos són els bons mestres. Eixos són educadors, guies, orientadors, persones creatives i amb bones maneres, metges, dones de fer les faenes i més. En resum, persones humils i, com l'alumne, satisfetes del seu paper. Aleshores la resposta és fluïda, social, humanista, creativa, ecològica, moralment sana i... en els dos sentits.
Aprofitaré aquest document per a passar-lo al bloc que he creat fa poc.
Lluís, amb una salutació plena d'esperança i admiració pel mestratge amb passió i vocació.
diumenge, 20 de setembre del 2009
Avantatges de la revolta
Quins avantatges té una revolta, és a dir, una corva? De primer podem dir que una revolta, a diferència d'una línia recta (allò que realment, en matemàtiques, és un segment), té els dos punts extrems més pròxims. Una cosa semblant té lloc a una aula, quan aquesta s'organitza en forma de rotgle, de doble circumferència (una O pareguda a un zero) o bé una U.
He pogut llegir informació sobre les organitzacions que heu llegit abans (i pel psiquiatra i metge brasiler Augusto Cury, al llibre Padres brillantes, maestros fascinantes, el nom del qual podreu trobar a Internet). A més de facilitar la calma emocional i el sentit democràtic, són molt ajudoses si, a més, incorporem música clàssica:
1) per exemple, del segle XVIII (classicisme),
2) que transmeta sensació d'espontaneïtat i tranquil·litat, com ara, de Haydn (he tingut l'ocasió de escoltar-ne durant aquest estiu),
3) de Nova Era o
4) que ens agrade i trasmeta sensació de tranquil·litat i atenció.
Durant els meus anys d'estudiant universitari vaig tindre l'ocasió d'estudiar en un despatx menut (uns 9 metres quadrats, davant del mestre), en forma de cabaret (tercer curs, en la mitat de les matèries, la qual cosa feia que sentírem informalitat) i, només en un curs, junt amb la mestra i en només dos línies rectes i paral·leles. La resta de posicions (o, almenys, la immensa majoria) s'ajustaven a la classe clàssica i que ens recorda l'organització militar, forma que deixa molt a desitjar des del punt de vista pràctic i educatiu. De manera espontània, escriuré què em suggerix eixa organització tan estructurada. Heus ací:
1) Necessitat d'alternatives.
2) Aprofitament mínim.
3) Major distància entre el mestre i la classe.
4) Millor aprofitament per part de la persona que és a prop de l'educador.
5) Cultura de transmissió d'órdens.
6) Estructura militar.
7) Necessitat de renovació pedagògica a nivell estatal.
8) Majors possibilitats de fracàs escolar: la participació és passiva, per les dos bandes.
9) Poc aprofitament del temps: els últims alumnes (a major distància) no s'identifiquen tant amb la sessió i poden tindre major tendència a raonar, com a compensació a l'avorriment.
10) Monotonia.
11) Falta de sentit de l'humor
PROU! Canvi! Canviar motles és positiu a llarg termini. Ens convé aprofitar les alternatives positives que alguns pensadors o persones del carrer han començat a plantejar com a possibles solucions (no hi ha cap solució única, sinó un sentit democràtic i fluïd de les possibilitats a analitzar, triar i executar).
I, com diuen en PNL (Programació Neurolingüística), si el resultat no és l'esperat (i ací hi ha un grandíssim i bell arc de sant Martí, més enllà del blanc o negre, del gris o del verd), triem una altra alternativa i ho farem amb la intenció d'aplegar a l'èxit, encara que necessitarem molta constància i un fort sentit de la independència i la fluidesa i, per descomptat, fer ús del bon sentit de l'humor: calma un muntó emocionalment i, a més, inspira la creativitat individual.
Que tingueu sort, si exerciu el mestratge (mentres practiqueu l'aprenentatge continu i profund). Avant, salut i humor!
P. D. : Dedique aquest article, i d'una manera especial, a tres amistats que encara l'exercixen i en l'ensenyament secundari. Totes tres residixen a Aldaia, localitat en què m'he mogut durant una tirallonga d'anys: Carles, Voro i Amparo.
De fa uns mesos ençà, dic que "vaig més enllà del blanc o negre, del gris i del verd". Els dos primers són els extrems, el tercer resulta d'eixos dos, i el quart és l'intermedi de l'escala cromàtica. La graduació n'és ben rica i, per això, convé aprofitar-la: m'ha ajudat a relaxar moltes emocions i a mostrar major flexibilitat i fluïdesa. I, amb franquesa, vos diré que ho he pres de la PNL ("Las personas tenemos matices, no defectos y virtudes", p. 63 del llibre Pídeme la luna, ja indicat en altres escrits).
Anècdota (o nota) matemàtica: La unió limitada entre dos punts és un segment; la continuïtat indefinida..., una línia. Açò ens ho recordà un professor d'institut. Agafà el guix i marcà una ratlla entre dos punts de la pissarra, punts que començaven en un extrem i acabaven en un segon, com a metàfora de continuïtat.
He pogut llegir informació sobre les organitzacions que heu llegit abans (i pel psiquiatra i metge brasiler Augusto Cury, al llibre Padres brillantes, maestros fascinantes, el nom del qual podreu trobar a Internet). A més de facilitar la calma emocional i el sentit democràtic, són molt ajudoses si, a més, incorporem música clàssica:
1) per exemple, del segle XVIII (classicisme),
2) que transmeta sensació d'espontaneïtat i tranquil·litat, com ara, de Haydn (he tingut l'ocasió de escoltar-ne durant aquest estiu),
3) de Nova Era o
4) que ens agrade i trasmeta sensació de tranquil·litat i atenció.
Durant els meus anys d'estudiant universitari vaig tindre l'ocasió d'estudiar en un despatx menut (uns 9 metres quadrats, davant del mestre), en forma de cabaret (tercer curs, en la mitat de les matèries, la qual cosa feia que sentírem informalitat) i, només en un curs, junt amb la mestra i en només dos línies rectes i paral·leles. La resta de posicions (o, almenys, la immensa majoria) s'ajustaven a la classe clàssica i que ens recorda l'organització militar, forma que deixa molt a desitjar des del punt de vista pràctic i educatiu. De manera espontània, escriuré què em suggerix eixa organització tan estructurada. Heus ací:
1) Necessitat d'alternatives.
2) Aprofitament mínim.
3) Major distància entre el mestre i la classe.
4) Millor aprofitament per part de la persona que és a prop de l'educador.
5) Cultura de transmissió d'órdens.
6) Estructura militar.
7) Necessitat de renovació pedagògica a nivell estatal.
8) Majors possibilitats de fracàs escolar: la participació és passiva, per les dos bandes.
9) Poc aprofitament del temps: els últims alumnes (a major distància) no s'identifiquen tant amb la sessió i poden tindre major tendència a raonar, com a compensació a l'avorriment.
10) Monotonia.
11) Falta de sentit de l'humor
PROU! Canvi! Canviar motles és positiu a llarg termini. Ens convé aprofitar les alternatives positives que alguns pensadors o persones del carrer han començat a plantejar com a possibles solucions (no hi ha cap solució única, sinó un sentit democràtic i fluïd de les possibilitats a analitzar, triar i executar).
I, com diuen en PNL (Programació Neurolingüística), si el resultat no és l'esperat (i ací hi ha un grandíssim i bell arc de sant Martí, més enllà del blanc o negre, del gris o del verd), triem una altra alternativa i ho farem amb la intenció d'aplegar a l'èxit, encara que necessitarem molta constància i un fort sentit de la independència i la fluidesa i, per descomptat, fer ús del bon sentit de l'humor: calma un muntó emocionalment i, a més, inspira la creativitat individual.
Que tingueu sort, si exerciu el mestratge (mentres practiqueu l'aprenentatge continu i profund). Avant, salut i humor!
P. D. : Dedique aquest article, i d'una manera especial, a tres amistats que encara l'exercixen i en l'ensenyament secundari. Totes tres residixen a Aldaia, localitat en què m'he mogut durant una tirallonga d'anys: Carles, Voro i Amparo.
De fa uns mesos ençà, dic que "vaig més enllà del blanc o negre, del gris i del verd". Els dos primers són els extrems, el tercer resulta d'eixos dos, i el quart és l'intermedi de l'escala cromàtica. La graduació n'és ben rica i, per això, convé aprofitar-la: m'ha ajudat a relaxar moltes emocions i a mostrar major flexibilitat i fluïdesa. I, amb franquesa, vos diré que ho he pres de la PNL ("Las personas tenemos matices, no defectos y virtudes", p. 63 del llibre Pídeme la luna, ja indicat en altres escrits).
Anècdota (o nota) matemàtica: La unió limitada entre dos punts és un segment; la continuïtat indefinida..., una línia. Açò ens ho recordà un professor d'institut. Agafà el guix i marcà una ratlla entre dos punts de la pissarra, punts que començaven en un extrem i acabaven en un segon, com a metàfora de continuïtat.
divendres, 18 de setembre del 2009
Què podem fer amb un euro?
Quan em dutxava, se m'ha ocorregut aquesta idea i no vos n'estranye el lloc de partida, perquè és on més idees naixen. Sobre això podeu llegir, a Google, "Por qué las mejores ideas se nos ocurren en la ducha", elaborat per Pablo Muñoz Román, persona dedicada a la Creatividad e Innovación para las Organizaciones (açò ho sé des del 9 d'agost del 2009).
I ha sigut allí on m'ha vingut a la pensa el títol que encapçala aquesta mena d'article. La primera idea... "Passar-nos-el entre les cames". Bon senyal! Encara que semble políticament incorrecta i, a més, escatològica o de poca urbanitat, potser oculte un bon dia, una predisposició a viure el dia amb bon humor. I és que, si u vol tindre un dia més saludable que l'anterior, u dels punts a treballar serà l'humor. Els meus millors mestres universitaris tenien molt bon sentit de l'humor. Així recorde que u, Enric Sebastià, que sentia curiositat pel cognom d'un company de classe (Sevilla), li preguntà si hi havia nascut. Quan el company, Ramón, respongué que sí, esclatà a riure. Entre l'humor d'aquells mestres i el que naixia dels ordinaris, hi havia una diferència clau: el compartíem com a un component més i en ambdós sentits. Fins i tot ens vàrem riure, potser tota la classe, quan Enric digué a un alumne, Vicent, que, per favor, no intervinguera... perquè estava massa avançat en capacitat de raonament i intuïció. Vicent, amb un gran somriure, hi hagué de romandre així més d'un dia, la qual cosa no va impedir que hi hagueren bones vibracions de sentit pedagògic entre les dos bandes.
Després d'experiències semblants a aquella, crec que és molt interessant jugar amb l'humor mentres s'ensenya i, així, com diria la penelista Rosetta Forner (de PNL, Programació Neurolingüística, en anglés britànic Neurolinguistic Programming) facilitar la calma i més: "Ya te dije que el sentido del humor es muy resultón, y ayuda una barbaridad a relajarse y darle a uno tiempo a pensar qué hará, cómo lo hará y cuándo lo hará" (1). I si llegim La revolució positiva (Edward de Bono), trobem que l'humor no ha format part dels moviments revolucionaris o alternatius tradicionals. I si furguem més, sobretot en llibres de creativitat, aplegarem a la conclusió que moltes de les millors idees sorgixen en ambients en què l'humor és molt present o en què l'excentricitat està a l'orde del dia.
Finalment vos facilite les dades de dos llibres: u sobre tronada d'idees i, l'altre, sobre PNL. Ací els teniu:
1) PÍDEME LA LUNA
Rosetta Forner
Ed. Planeta
1a ed., gener 2009
2) LA TÉCNICA DE LA TORMENTA DE IDEAS Y LA CREATIVIDAD EN LA EDUCACIÓN
Alejandro Mendoza
Ed. Trillas (col. Eduforma)
1a ed., gener 2005
El darrer llibre, potser estiga a l'abast a Librería Soriano (València). Aquesta informació l'expose, sobretot, per a les persones que viuen pròximes a la Ciutat.
Que tingueu un bon dia.
I ha sigut allí on m'ha vingut a la pensa el títol que encapçala aquesta mena d'article. La primera idea... "Passar-nos-el entre les cames". Bon senyal! Encara que semble políticament incorrecta i, a més, escatològica o de poca urbanitat, potser oculte un bon dia, una predisposició a viure el dia amb bon humor. I és que, si u vol tindre un dia més saludable que l'anterior, u dels punts a treballar serà l'humor. Els meus millors mestres universitaris tenien molt bon sentit de l'humor. Així recorde que u, Enric Sebastià, que sentia curiositat pel cognom d'un company de classe (Sevilla), li preguntà si hi havia nascut. Quan el company, Ramón, respongué que sí, esclatà a riure. Entre l'humor d'aquells mestres i el que naixia dels ordinaris, hi havia una diferència clau: el compartíem com a un component més i en ambdós sentits. Fins i tot ens vàrem riure, potser tota la classe, quan Enric digué a un alumne, Vicent, que, per favor, no intervinguera... perquè estava massa avançat en capacitat de raonament i intuïció. Vicent, amb un gran somriure, hi hagué de romandre així més d'un dia, la qual cosa no va impedir que hi hagueren bones vibracions de sentit pedagògic entre les dos bandes.
Després d'experiències semblants a aquella, crec que és molt interessant jugar amb l'humor mentres s'ensenya i, així, com diria la penelista Rosetta Forner (de PNL, Programació Neurolingüística, en anglés britànic Neurolinguistic Programming) facilitar la calma i més: "Ya te dije que el sentido del humor es muy resultón, y ayuda una barbaridad a relajarse y darle a uno tiempo a pensar qué hará, cómo lo hará y cuándo lo hará" (1). I si llegim La revolució positiva (Edward de Bono), trobem que l'humor no ha format part dels moviments revolucionaris o alternatius tradicionals. I si furguem més, sobretot en llibres de creativitat, aplegarem a la conclusió que moltes de les millors idees sorgixen en ambients en què l'humor és molt present o en què l'excentricitat està a l'orde del dia.
Finalment vos facilite les dades de dos llibres: u sobre tronada d'idees i, l'altre, sobre PNL. Ací els teniu:
1) PÍDEME LA LUNA
Rosetta Forner
Ed. Planeta
1a ed., gener 2009
2) LA TÉCNICA DE LA TORMENTA DE IDEAS Y LA CREATIVIDAD EN LA EDUCACIÓN
Alejandro Mendoza
Ed. Trillas (col. Eduforma)
1a ed., gener 2005
El darrer llibre, potser estiga a l'abast a Librería Soriano (València). Aquesta informació l'expose, sobretot, per a les persones que viuen pròximes a la Ciutat.
Que tingueu un bon dia.
dimecres, 16 de setembre del 2009
Un exemple de revolució positiva
Si voleu saber més sobre "la revolució positiva", proposada pel pensador i màxim expert actual del pensament creatiu, Edward de Bono, podeu demanar el llibre que ha repartit la revista CuerpoMente (set. 2009, no. 209). I si voleu fer-vos-en una idea, de la seua filosofia, podeu llegir els fragments que ara exposaré, trets d'una publicació cristiano-sindical de l'organització HOAC ("Tú", no. 115, juny 2009, article Plataforma). Ací els teniu:
"En mi pueblo se ha constituido recientemente una de estas plataformas de participación ciudadana con la esperanza de consolidar un cauce de convivencia. Tiene a su favor algo grande: no la mueve ni un solo euro y ni socios ni directivos serán nunca profesionales que cobren sueldos, dietas o subvenciones. Todo esto por estatutos.
Es que en mis años de vida he visto derrumbarse grandes ideales políticos y grandes personas públicas por causa de los dineros y, por lo mismo, he creído y creo que la cosa pública es tan noble que exige vocación y afán de servicio. Solamente.
Y hay otra cosa muy interesante en las reglas de juego de la plataforma: la participación política y ciudadana sin partidismos. Porque en la vida de la plataforma no existen ni etiquetas, ni bandos, ni consignas. Nadie contra nadie y sí todos a favor de todos desde la ideología (siempre necesaria y siempre al servicio de la persona) de cada uno, claro. La cosa es, sin duda, muy difícil, pero apasionante y más en esta trama política actual en la que unos se afirman diciendo lo contrario de los otros."
I continúa, l'escrit... El que més em va impactar fou el "no existen ni etiquetas, ni bandos, ni consignas. Nadie contra nadie". Es tracta, per tant, d'una alternativa a l'atac cap al clàssic enemic, és a dir, cap a la violència, l'esperit d'agressió, les revolucions tipus "La revolta dels animals" (George Orwell)... La finalitat no és sacrificar la persona, aplegar a l'objectiu final i, en acabant, fer: fer amb humor i esperit creatiu i amb eficàcia, mentres mantenim les relacions horitzontals, difonem les propostes, treballem des d'una visió centrada en la part positiva de la persona, deixem un poc a banda el "pensament crític" (tan estés, per exemple, als països de cultura greco-llatina i judeo-cristiana) i ens centrem un poc més en la utilitat del pensament creatiu:
1. proposar idees noves i constructives,
2. treballar l'autosuperació i el respecte per la diversitat,
3. valorar la contribució individual (dins del grup i per lliure),
4. buscar l'eficàcia,
5. deixar en un segon plànol els simbolismes, els càntics, les manifestacions o plataformes "anti" (substituir-les per les que treballen "a favor de...")
6. impulsar la part positiva de la persona (per la llei de l'atracció, el que és positiu atrau allò que també ho és...)
i 7. actuar des del pensament centrat en la flexibilitat, l'alegria i l'educació cívica (aplicada a la pràctica) i la renovació d'esquemes mentals, emocionals i d'actituds.
I més sobre convivència: Hi ha molt a fer a l'Estat espanyol. Segons l'Índex d'Acompliment Medioambiental (EPI), el qual classifica 149 estats de tot el planeta a partir de 25 indicadors, Espanya és el 30é país. Per davant, França (10é), Alemanya (13é), Regne Unit (14é) o Malaisia, Hongria, Equador, Albània, Estònia o Lituània.
Eixa informació l'he treta del periòdic Mercado de Dinero (1-30 juny 2009, article España, definitivamente, un país de guarros, p. 3).
Finalment, pense que cal empényer aquestes iniciatives populars, com l'exposada, per la seua singularitat, vocació i esperit creatiu i pacífic. Es pot fer molt des del silenci: qui vullga cridar, que ho faça. Nosaltres seguim per camins ben diferents i igualment correctes, encara que no estiguen tan arraïlats: una cosa no desfà l'altra.
"En mi pueblo se ha constituido recientemente una de estas plataformas de participación ciudadana con la esperanza de consolidar un cauce de convivencia. Tiene a su favor algo grande: no la mueve ni un solo euro y ni socios ni directivos serán nunca profesionales que cobren sueldos, dietas o subvenciones. Todo esto por estatutos.
Es que en mis años de vida he visto derrumbarse grandes ideales políticos y grandes personas públicas por causa de los dineros y, por lo mismo, he creído y creo que la cosa pública es tan noble que exige vocación y afán de servicio. Solamente.
Y hay otra cosa muy interesante en las reglas de juego de la plataforma: la participación política y ciudadana sin partidismos. Porque en la vida de la plataforma no existen ni etiquetas, ni bandos, ni consignas. Nadie contra nadie y sí todos a favor de todos desde la ideología (siempre necesaria y siempre al servicio de la persona) de cada uno, claro. La cosa es, sin duda, muy difícil, pero apasionante y más en esta trama política actual en la que unos se afirman diciendo lo contrario de los otros."
I continúa, l'escrit... El que més em va impactar fou el "no existen ni etiquetas, ni bandos, ni consignas. Nadie contra nadie". Es tracta, per tant, d'una alternativa a l'atac cap al clàssic enemic, és a dir, cap a la violència, l'esperit d'agressió, les revolucions tipus "La revolta dels animals" (George Orwell)... La finalitat no és sacrificar la persona, aplegar a l'objectiu final i, en acabant, fer: fer amb humor i esperit creatiu i amb eficàcia, mentres mantenim les relacions horitzontals, difonem les propostes, treballem des d'una visió centrada en la part positiva de la persona, deixem un poc a banda el "pensament crític" (tan estés, per exemple, als països de cultura greco-llatina i judeo-cristiana) i ens centrem un poc més en la utilitat del pensament creatiu:
1. proposar idees noves i constructives,
2. treballar l'autosuperació i el respecte per la diversitat,
3. valorar la contribució individual (dins del grup i per lliure),
4. buscar l'eficàcia,
5. deixar en un segon plànol els simbolismes, els càntics, les manifestacions o plataformes "anti" (substituir-les per les que treballen "a favor de...")
6. impulsar la part positiva de la persona (per la llei de l'atracció, el que és positiu atrau allò que també ho és...)
i 7. actuar des del pensament centrat en la flexibilitat, l'alegria i l'educació cívica (aplicada a la pràctica) i la renovació d'esquemes mentals, emocionals i d'actituds.
I més sobre convivència: Hi ha molt a fer a l'Estat espanyol. Segons l'Índex d'Acompliment Medioambiental (EPI), el qual classifica 149 estats de tot el planeta a partir de 25 indicadors, Espanya és el 30é país. Per davant, França (10é), Alemanya (13é), Regne Unit (14é) o Malaisia, Hongria, Equador, Albània, Estònia o Lituània.
Eixa informació l'he treta del periòdic Mercado de Dinero (1-30 juny 2009, article España, definitivamente, un país de guarros, p. 3).
Finalment, pense que cal empényer aquestes iniciatives populars, com l'exposada, per la seua singularitat, vocació i esperit creatiu i pacífic. Es pot fer molt des del silenci: qui vullga cridar, que ho faça. Nosaltres seguim per camins ben diferents i igualment correctes, encara que no estiguen tan arraïlats: una cosa no desfà l'altra.
dilluns, 14 de setembre del 2009
I si ensenyàrem...?
"Què passaria si...?" Heus ací una de les clàssiques frases relacionades amb el món de la creativitat. I la incloc perquè vull presentar-vos el que considere interessant i bàsic per a l'ensenyament i l'educació de qualsevol persona, encara que em centre sobretot en les persones adultes (eixes que, en l'estadística oficial, n'han fet 18 o més), tot i que reconec que també n'hi han que ho són, tot i no haver aplegat als 18 anys. Vinga, pujem-nos-en al carro!
Més enllà de si l'ensenyament més estés (eixe en què els xiquets acudixen a centres oficials i públics, o privats i de línia conservadora -quant a l'organització-) és l'idoni o no per a formar una societat més creativa i oberta mentalment, vos exposaré el que prioritze:
1. Humor. Es tracta d'una assignatura que desintoxicaria molt l'esperit més habitual en les classes, a més de ser un gran estimulador de la part creativa de la persona (i sobre açò hi han estudis i llibres sobre creativitat que ho exposen). Imprescindible, sobretot en moments de situació econòmica no precisament saludable.
2. Biografia. Presentar la història de persones (sobretot "genis") i la seua contribució a la humanitat així com la seua vida privada: sovint són persones molt sensibles i interessades per temes com la justícia social, les arts, la llibertat de pensament o la solidaritat. Treballaria també la part emocional de la persona estudiada.
3. Lideratge. Considere important que s'estimule i prepare l'alumnat a superar-se i a ser el cap i els peus de la seua activitat diària, és a dir, ser independent, tindre facilitat de paraula i d'escolta activa (hi han dos orelles, dos ulls, dos conductes nasals, dos mans... i una boca).
4. Creativitat. Una societat que tinga un mínim de formació creativa, per mitjà de la cultura escrita, de l'escolar (en qualsevol dels seus graus acadèmics) o de l'extraescolar i acadèmica alhora (per exemple, una acadèmia privada), té un punt més al seu favor, sobretot en un món fortament competitiu i en què els cervells artístics o científics, de pensament o del món tècnic o tecnològic, com els socials, busquen països o societats que els acullen i els donen carta blanca. Vegeu, com ara, el cas d'Albert Einstein, molt ben exposat al llibre "Einstein. Su vida y su universo" (Walter Isaacson, Ed. Debate, 1a ed., set. 2008).
5. Educació cultural i antropològica. En quina cultura em moc? Què la caracteritza? Com ha evolucionat al llarg dels segles? Com hem aplegat al present? Què la fa diferent de la resta i què la fa semblant?
6. Matemàtiques. Les quatre regles, com a un component tan bàsic com saber llegir (en qualsevol dels llenguatges, el de signes o el Braille i tot) o escriure, per a la vida diària.
7. Educació lingüística. No sols l'aprenentatge d'una llengua, des d'una gramàtica mínima i imprescindible, fins a una llengua en què participa la música, els refranys, les expressions populars, l'educació pel respecte i la tolerància de les llengües o la sociolingüística (simplificada).
8. Educació artística. Des de l'educació dedicada a la pintura, l'escultura, l'escultura, la música fins a la papiroflèxia o la fotografia. Treballar els cinc sentits.
9. Educació corporal i afectiva. Tractaríem de centrar-nos en l'estima pel cos i, així, crear una part de la persona tradicionalment marginada de l'ensenyament obligatori oficial i, tanmateix, inclòs en models alternatius d'ensenyament. Imprescindible per al món de la salut.
10. Ecologia i gestió planetària. Una mescla d'ecologia, geografia física i política, història (a nivell planetari i local o estatal), educació cívica, estima pel planeta, estudi de cultures diferents a la nostra i la seua visió del món i de la natura. Bàsic en el segle actual.
11. Educació cívica. Resulta imprescindible en un estat tan baix d'educació cívica, com és l'espanyol.
Açò és el que jo faria. Quant a la història, la centraria en la gestió planetària amb la intenció d'evitar el clàssic ús polític i patriòtic.
Més enllà de si l'ensenyament més estés (eixe en què els xiquets acudixen a centres oficials i públics, o privats i de línia conservadora -quant a l'organització-) és l'idoni o no per a formar una societat més creativa i oberta mentalment, vos exposaré el que prioritze:
1. Humor. Es tracta d'una assignatura que desintoxicaria molt l'esperit més habitual en les classes, a més de ser un gran estimulador de la part creativa de la persona (i sobre açò hi han estudis i llibres sobre creativitat que ho exposen). Imprescindible, sobretot en moments de situació econòmica no precisament saludable.
2. Biografia. Presentar la història de persones (sobretot "genis") i la seua contribució a la humanitat així com la seua vida privada: sovint són persones molt sensibles i interessades per temes com la justícia social, les arts, la llibertat de pensament o la solidaritat. Treballaria també la part emocional de la persona estudiada.
3. Lideratge. Considere important que s'estimule i prepare l'alumnat a superar-se i a ser el cap i els peus de la seua activitat diària, és a dir, ser independent, tindre facilitat de paraula i d'escolta activa (hi han dos orelles, dos ulls, dos conductes nasals, dos mans... i una boca).
4. Creativitat. Una societat que tinga un mínim de formació creativa, per mitjà de la cultura escrita, de l'escolar (en qualsevol dels seus graus acadèmics) o de l'extraescolar i acadèmica alhora (per exemple, una acadèmia privada), té un punt més al seu favor, sobretot en un món fortament competitiu i en què els cervells artístics o científics, de pensament o del món tècnic o tecnològic, com els socials, busquen països o societats que els acullen i els donen carta blanca. Vegeu, com ara, el cas d'Albert Einstein, molt ben exposat al llibre "Einstein. Su vida y su universo" (Walter Isaacson, Ed. Debate, 1a ed., set. 2008).
5. Educació cultural i antropològica. En quina cultura em moc? Què la caracteritza? Com ha evolucionat al llarg dels segles? Com hem aplegat al present? Què la fa diferent de la resta i què la fa semblant?
6. Matemàtiques. Les quatre regles, com a un component tan bàsic com saber llegir (en qualsevol dels llenguatges, el de signes o el Braille i tot) o escriure, per a la vida diària.
7. Educació lingüística. No sols l'aprenentatge d'una llengua, des d'una gramàtica mínima i imprescindible, fins a una llengua en què participa la música, els refranys, les expressions populars, l'educació pel respecte i la tolerància de les llengües o la sociolingüística (simplificada).
8. Educació artística. Des de l'educació dedicada a la pintura, l'escultura, l'escultura, la música fins a la papiroflèxia o la fotografia. Treballar els cinc sentits.
9. Educació corporal i afectiva. Tractaríem de centrar-nos en l'estima pel cos i, així, crear una part de la persona tradicionalment marginada de l'ensenyament obligatori oficial i, tanmateix, inclòs en models alternatius d'ensenyament. Imprescindible per al món de la salut.
10. Ecologia i gestió planetària. Una mescla d'ecologia, geografia física i política, història (a nivell planetari i local o estatal), educació cívica, estima pel planeta, estudi de cultures diferents a la nostra i la seua visió del món i de la natura. Bàsic en el segle actual.
11. Educació cívica. Resulta imprescindible en un estat tan baix d'educació cívica, com és l'espanyol.
Açò és el que jo faria. Quant a la història, la centraria en la gestió planetària amb la intenció d'evitar el clàssic ús polític i patriòtic.
Què ensenyaria si...?
Com podeu haver llegit alguna vegada, hi ha una frase ben típica del món de la creativitat que és...
diumenge, 13 de setembre del 2009
"A la meua classe no existix la pregunta destrellatada"
Si passegem pel llibre El que fan els millors professors de la universitat (també publicat en castellà per PUV -Publicacions de la Universitat de València-), podem trobar frases com aquesta, la qual és traducció pròpia.
Un dia, mentres era a una de les classes de Valencià 2 (2n de Magisteri, curs 1992-1993) que impartia Pere Riutort, un estudiant d'uns trenta-cinc anys preguntà: "És de veres que ací ja es parlava valencià abans de Jaume I?". El mestre, com a un gat vell, respongué de manera calmada, amb respecte i amb esperit crític: "Es parlava castellà a Cuba abans que aplegassen els castellans?". El silenci del company donà la raó sense fer falta cap desqualificació ni consideració d'inútil o curt d'enteniment per part del mestre. Una alternativa a una frase ben habitual: "Fas cada pregunta!..."
Les preguntes que he exposat al paràgraf anterior, més enllà de ser d'un estudiant i d'un mestre que aprenien sobre temes lingüístics (perquè el mestre també prenia nota de la cultura lingüística que rebia per mitjà dels comentaris de l'alumnat, fóra de Cullera, fóra de l'Horta), són preguntes que em desconcertaven..., si voleu que vos siga franc, potser perquè reflectien un grau d'atreviment i confiança cap al mestre inusuals quan reps el mestratge d'un professional sense plaer ni passió per la professió. Hi havia una retroalimentació i en els dos sentits: alumne-mestre, mestre-alumne. I això era el que enriquia aquelles classes, tot i que, sovint, eren prou avorrides.
Igualment, la gosadia també es reflectia en una de les respostes a una pregunta de l'examen final. La qüestió, poc o molt "Què milloraries de l'ensenyament del valencià?", en rebé una, i ben clara, per part meua. I uns dies després d'aquella prova, i dins del despatx (i amb un somriure d'amics), em preguntà: "Què vol dir açò?...". La meua contestació fou: "¿Que no és de veres que t'adorms, sovint, mentres fas les classes i moltes persones s'avorrixen?" Em donà la raó. I és que, els bons mestres (sobretot els més efectius) tenen la humilitat de reconéixer els punts a millorar i, sovint, parlen amb veracitat i espontaneïtat.
Finalment reproduiré una frase que em va dir un company d'aquell curs, sobre l'històric professor: "Es una enciclopedia abierta". A més de ser una persona amb molts coneixements i un fort interés per la didàctica de la llengua i per la convivència lingüística i el respecte per les llengües marginades, era un mestre amb capacitat per a exposar i preguntar per mitjà del pensament crític. I, com no, tenia un gran respecte per l'alumnat, a diferència d'una històrica mestra de valencià que a una pregunta sobre si hi havien "fulles" (fulls, en el llenguatge correcte), contestà: "Fulles, no, fulls; que, per a fulles, ja estan les dels arbres". Vosaltres direu.
Una mostra del respecte per l'alumnat era que mantenia la sang prou freda i, com a detall de la seua singularitat, escriuré que un dia, després de veure que un estudiant copiava,... li concedí una segona oportunitat i, a llarg termini, eixe estudiant fou una de les dos persones amb matrícula d'honor. Què t'ha paregut, morrut?
Un dia, mentres era a una de les classes de Valencià 2 (2n de Magisteri, curs 1992-1993) que impartia Pere Riutort, un estudiant d'uns trenta-cinc anys preguntà: "És de veres que ací ja es parlava valencià abans de Jaume I?". El mestre, com a un gat vell, respongué de manera calmada, amb respecte i amb esperit crític: "Es parlava castellà a Cuba abans que aplegassen els castellans?". El silenci del company donà la raó sense fer falta cap desqualificació ni consideració d'inútil o curt d'enteniment per part del mestre. Una alternativa a una frase ben habitual: "Fas cada pregunta!..."
Les preguntes que he exposat al paràgraf anterior, més enllà de ser d'un estudiant i d'un mestre que aprenien sobre temes lingüístics (perquè el mestre també prenia nota de la cultura lingüística que rebia per mitjà dels comentaris de l'alumnat, fóra de Cullera, fóra de l'Horta), són preguntes que em desconcertaven..., si voleu que vos siga franc, potser perquè reflectien un grau d'atreviment i confiança cap al mestre inusuals quan reps el mestratge d'un professional sense plaer ni passió per la professió. Hi havia una retroalimentació i en els dos sentits: alumne-mestre, mestre-alumne. I això era el que enriquia aquelles classes, tot i que, sovint, eren prou avorrides.
Igualment, la gosadia també es reflectia en una de les respostes a una pregunta de l'examen final. La qüestió, poc o molt "Què milloraries de l'ensenyament del valencià?", en rebé una, i ben clara, per part meua. I uns dies després d'aquella prova, i dins del despatx (i amb un somriure d'amics), em preguntà: "Què vol dir açò?...". La meua contestació fou: "¿Que no és de veres que t'adorms, sovint, mentres fas les classes i moltes persones s'avorrixen?" Em donà la raó. I és que, els bons mestres (sobretot els més efectius) tenen la humilitat de reconéixer els punts a millorar i, sovint, parlen amb veracitat i espontaneïtat.
Finalment reproduiré una frase que em va dir un company d'aquell curs, sobre l'històric professor: "Es una enciclopedia abierta". A més de ser una persona amb molts coneixements i un fort interés per la didàctica de la llengua i per la convivència lingüística i el respecte per les llengües marginades, era un mestre amb capacitat per a exposar i preguntar per mitjà del pensament crític. I, com no, tenia un gran respecte per l'alumnat, a diferència d'una històrica mestra de valencià que a una pregunta sobre si hi havien "fulles" (fulls, en el llenguatge correcte), contestà: "Fulles, no, fulls; que, per a fulles, ja estan les dels arbres". Vosaltres direu.
Una mostra del respecte per l'alumnat era que mantenia la sang prou freda i, com a detall de la seua singularitat, escriuré que un dia, després de veure que un estudiant copiava,... li concedí una segona oportunitat i, a llarg termini, eixe estudiant fou una de les dos persones amb matrícula d'honor. Què t'ha paregut, morrut?
dissabte, 12 de setembre del 2009
Un mestre...
ajuda a autogestionar-se / orienta en cas de dubte / fa dubtar qui pensa que ho sap tot / prepara perquè la societat siga més creativa / col·labora com a alumne diari / cobra quan totes les persones de l'aula cobren / se sent com el primer dia de mestratge: / animat / reflexiona en moments de canvi social / actua en moments de desesperança general / veu oportunitats pertot arreu / pregunta i es fa preguntes / aprén humilitat cada nou dia / aprén a ensenyar i a aprendre / transmet passió i vocació / fa de mestre, si li pregunten, quan ja és jubilat / fa de psicòleg dins del despatx... i de pare / transmet amor per la cultura, no negoci / anima a viure i a riure / va més enllà del tu i del vosté: dignifica / és un polític sense etiquetes, però fa polis, / ciutadans del món / universalitza mentres respecta les diferències / i la individualitat / té uns principis i no els canvia per un plat de llentilles / és... / un alumne que ha aprés a fer de mestre
Nota: Aquest poema és una actualització d'un poema meu escrit el 8 d'agost, en un diari personal. El vaig fer mentres recordava, en el llit, experiències viscudes com a estudiant universitari o posteriors.
Quant a la frase "cobra quan totes les persones de l'aula cobren" el major sentit que li done és que prioritze més la faena i la passió i vocació que la paga mensual. Pel 1997 si fa no fa, la revista Cuadernos de Pedagogía publicava un article sobre la Escuela Libre Paideia (Mèrida): cobraven menys de 90.000 ptas mensuals (166.386 ptas = 1 euro)... i, a més, s'abocaven a la professió, és a dir, la fruïen i mostraven interés i sentit creatiu. Considere tan important treballar com sentir passió pel que u aprén, convida a compartir i fa gaudir, bé per mitjà del silenci, bé pel mitjà de l'escolta, bé per mitjà de la pràctica investigadora i del desenvolupament de l'esperit creatiu i de la capacitat de pensar amb llibertat i per la llibertat.
L'educació és com l'aigua neta: es manté en moviment, amb fluïdesa, amb flexibilitat i... amb bon sentit de l'humor. Pel que fa a l'humor i l'educació centrada en l'ensenyament, vos convide a la lectura del llibre La revolución positiva, publicat junt amb la revista CuerpoMente (no. 209, setembre 2009). Que tingueu sort!
Nota: Aquest poema és una actualització d'un poema meu escrit el 8 d'agost, en un diari personal. El vaig fer mentres recordava, en el llit, experiències viscudes com a estudiant universitari o posteriors.
Quant a la frase "cobra quan totes les persones de l'aula cobren" el major sentit que li done és que prioritze més la faena i la passió i vocació que la paga mensual. Pel 1997 si fa no fa, la revista Cuadernos de Pedagogía publicava un article sobre la Escuela Libre Paideia (Mèrida): cobraven menys de 90.000 ptas mensuals (166.386 ptas = 1 euro)... i, a més, s'abocaven a la professió, és a dir, la fruïen i mostraven interés i sentit creatiu. Considere tan important treballar com sentir passió pel que u aprén, convida a compartir i fa gaudir, bé per mitjà del silenci, bé pel mitjà de l'escolta, bé per mitjà de la pràctica investigadora i del desenvolupament de l'esperit creatiu i de la capacitat de pensar amb llibertat i per la llibertat.
L'educació és com l'aigua neta: es manté en moviment, amb fluïdesa, amb flexibilitat i... amb bon sentit de l'humor. Pel que fa a l'humor i l'educació centrada en l'ensenyament, vos convide a la lectura del llibre La revolución positiva, publicat junt amb la revista CuerpoMente (no. 209, setembre 2009). Que tingueu sort!
dimecres, 9 de setembre del 2009
"Queda inaugurado este pantano"
Estimades persones, "queda inaugurado este pantano", és a dir, aquest bloc per a persones creatives o interessades per l'ensenyament i la creativitat o per un ensenyament en què s'estimule la persona a ser més creativa.
Igualment dedicarem aquest bloc a reflectir interessos personals i col·lectius que tinguen com a objectiu el contacte amb entitats semblants (com ara, Valencia Sostenible y Creativa) o a difondre l'esperit de l'obra La revolució positiva (del pensador Edward de Bono, u dels impulsors actuals del pensament positiu i creatiu).
Finalment resta obert a qualsevol persona interessada. Primarem d'una forma especial aquelles informacions que vagen acompanyades del nom i cognoms. En qualsevol cas, ho deixem tot en mans vostres.
Rebeu una forta abraçada i molts ànims.
Lluís Barberà i Guillem
Subscriure's a:
Missatges (Atom)